Ascens i descens a l’espiritualitat de Lluís Calvo

Lluís Calvo, autor d’innumerables llibres de poemes, narracions i assajos, guardonat amb diversos premis literaris i traduït a cinc idiomes, publica ara dos llibres: Cor pirinenc, de poemes, i Transfiguracions. Laia Llobera, a l’epíleg de Transfiguracions, escriu: “Si voleu saber on és el cor de l’obra de Lluís Calvo, el centre incandescent dels seus mots i el seu còdex primigeni, el trobareu aquí, al nucli més recòndit d’aquest llibre”.

“Transfigurar-se” vol dir canviar de forma; transitar d’una forma a una altra. Transfiguracions se situa en el “trans”, el trànsit, constant. La primera i l’última part del llibre, “La cavallera dels cims” i “¿Qui camina el cos?”, descriuen l’ascens i el descens de Lluís Calvo a un cim de Serra Cavallera, la seva immersió en una natura alhora amiga i feréstega, acollidora i amenaçadora. El cansament i la suor inicials reforcen el correlat entre l’excursió i el viatge espiritual del narrador (un Calvo construït textualment) que es fa evident quan assolim el final del llibre. Allà, un episodi que situaríem entre el realisme màgic i l’anècdota filosòfica genera en el narrador la transfiguració alquímica que resol el llibre: “Tot es restitueix, llavors: el conscient i l’inconscient, la llum i la foscor, la matèria i l’esperit. El que estava caigut es regenera, reneix i crea un nou cos. Però per arribar-hi, per poder conèixer-lo i intuir-lo, calia davallar a les entranyes de la terra”.

Filosòficament, el llibre aposta per una recuperació de l’espiritualitat que el pensament occidental neoliberal ha substituït. L’acceleració, la producció, la desconnexió del cos i la visió de la natura com un objecte a dominar, són atacades a l’assaig des de la referència a altres tradicions i maneres de relacionar-se amb el món. Es lloa la comunitat amb la natura, l’escolta del cos, i l’experiència espiritual o mística que connecta els subjectes amb una ànima suposadament lliure, transcendent, encara que per arribar-hi calgui partir sempre del cos. 

Calvo recupera una concepció del món més orientalista, o contracanònica a occident, en què el caos i la destrucció van unides a la revitalització i el naixement.

El retorn a la natura i la recerca neoromàntica de la transcendència –un gest que s’ha llegit sovint com la reacció natural a una crisi de valors– no cauen en la idealització del salvatge. La natura és amenaçadora i té un poder destructiu, la vida fluctua entre la bellesa i els horrors sense necessitat de connotar-los de bé o de mal. Calvo recupera una concepció del món més orientalista, o contracanònica a occident –és central en autors com Nietzsche, Foucault, i molts pensadors de diversos àmbits–, en què el caos i la destrucció van unides a la revitalització i el naixement, l’amenaça és indissociable de l’escalfor, i tot fluctua més enllà dels “binarismes” i els impulsos jerarquitzadors. Des d’aquí s’entén la demanda de matar (metafòricament) o transfigurar aquest cos alienat per “refigurar-lo” alquímicament en una forma que li permeti contenir l’ànima transcendent, l’espiritualitat, subordinar-s’hi sense perdre, però, la matèria i la vida.

Transfiguracions pren la forma d’un assaig entre literari, poètic, filosòfic, narratiu, dietarista, divulgatiu, màgic, miscel·lani, aforístic… I extremadament eclèctic. Els últims trets es fan molt presents en la part central, “Una porta anomenada arreu” (arreu del món, arreu de les cites i dels autors i de les formes d’espiritualitat, s’entén), construïda a partir de fragments, citacions i alguna fotografia.

Seria temptador glossar el llibre a partir de llistes. Una llista de plantes i arbres (faigs, avellaners, marxívols, lliris de neu…), una de llocs (Serra Cavallera, Plan Duran, Pla Rodó, l’Himàlaia, l’Antiga Grècia, la Xina…), una d’autors citats (Kerouak, Simone Weil, Kant, Nietzsche, Deleuze, Žižek, Brad Pitt, Katharine Hepburn…), o de filosofies i religions esmentades (cristianisme, hinduisme, budisme, islam, alquímia…), una llista de llistes… Però potser és preferible “buidar el got” (com diu el conte budista), deixar-nos de paraules, fer silenci per escoltar el present.

Encara que no es combregui amb les idees despreses del viatge tan divers de Calvo, podem llegir Transfiguracions com un compendi d’idees i conceptes de diferents cultures. Si bé el fil conductor no li permet sempre aprofundir en els autors que cita, la selecció que fa s’escapa de l’eurocentrisme i la condescendència de la mentalitat colonial. L’intent d’explicar l’alteritat, totes les altres cultures, és difícil. La lectura de les altres cosmovisions només es pot fer des de les coordenades de la pròpia, i es corre el risc de presentar-les com exotismes o d’idealitzar-les. Calvo condueix les citacions que convoca cap a la seva pròpia filosofia; és un intent d’aprofitar-les per combatre allò que creu que falla en l’estructura del pensament de la nostra societat: la manca d’espiritualitat (en parlen, també, autors com Francesc Torralba, Jordi Pigem, Sònia Fernàndez-Vidal, Ramón Andrés…).

Sempre hi ha valentia en l’acte de reivindicar una espiritualitat com la que Calvo proposa en un context com el nostre, en què l’explicació de la trobada amb una parella d’amants que li van donar la clau filosòfica de la seva reflexió pot semblar un deliri, i en què la transfiguració pot ser llegida com un acte d’acontentament o, fins i tot, un privilegi de classe, però això és un tema molt llarg. Potser sí que ens en falten, avui dia, “de poetes vagabunds, de pastors insomnis, de contempladors feréstecs”.