L’àlbum familiar dels Primitivos

Sempre he cultivat un gran interès pels àlbums familiars. Qui millor ho sap és la tieta Maria Rosa, amb qui recordo haver passat tardes senceres contemplant escenes de batejos, comunions, matrimonis i altres esdeveniments tribals dels quals algú va creure oportú deixar constància fotogràfica. Tot i que la col·lecció analògica de la família Fernández Griñán (que inicia amb una fotografia d’estudi que el meu rebesavi Juan Miguel va fer-se el 1909 i culmina amb una instantània on un jo de menys d’un any brinda somrient amb una ampolla de Budweiser) és la meva preferida, el clàssic dels clàssics, la meva afició per aquesta mena de documents m’habilita per gaudir, també, dels pertanyents a nissagues que em són alienes. Suposo que és per aquest motiu que m’he entretingut força llegint Un país estranger (Tusquets) la darrera creació del professor Miquel Berga.

Disquisicions filosòfiques a banda (perquè en aquesta vida tot ha de ser justificat d’alguna forma i citar a Scott Fitzgerald sempre queda bé), el llibre podria definir-se com un àlbum familiar o, més ben dit, com un quadern de bitàcola pensat per documentar la confecció d’un àlbum familiar. Un àlbum familiar de quina família? Doncs de la de Primi Sancho, un funcionari de la Unió Europea que va trobar, en un apartament de Tossa de Mar, la seva magdalena proustiana. Berga (que deu ser amic seu) ens explica com, per la més absoluta casualitat, en Primi descobreix que el seu pare (també anomenat Primitivo) va passar el darrer any de la Guerra Civil a una casa de colònies per a nens refugiats situada en aquest municipi costaner i, amb aquesta excusa (perquè sempre cal trobar una excusa), inicia un relat que busca recollir les esperances, els fracassos i les tribulacions de les dues generacions de Primitivos que van precedir al nostre protagonista.

És amb aquest pretext que, durant les escasses dues-centes pàgines del llibre, el lector va de Mequinensa a Brussel·les i de Londres a Moscou, submergint-se en els detalls de diverses vides que, a diferència de les de Plutarc, no pretenen ser paral·leles, sinó que tenen la gràcia de convergir entre elles. El punt d’unió principal és Tossa, on en Primitivo, el seu germà Justico i vint-i-sis altres nens de la Franja van arribar a finals de novembre del 1938. Allà els esperaven Nancy i Archie Johnstone, dos intel·lectuals anglesos que, quatre anys abans, havien tingut la genial idea inaugurar un hotel amb encant en un país que es dirigia al precipici. Fracassada la iniciativa, però, van decidir convertir l’establiment en un lloc d’acollida pensat per tal que gent com els fills de Primitivo Moles (un republicà lliurepensador de Mequinensa i el primer de la saga dels Primitivos), poguessin escapar de les misèries de la guerra.

Berga busca incidir en la idea de Mequinensa com un microcosmos que produeix individus excepcionals.

Sense incidir gaire en el perquè (perquè a vegades no cal), Berga aprofita la conjuntura per parlar-nos d’allò que els Johnstone van fer després de la guerra, del seu divorci a Mèxic i de la seva amistat amb Constancia de la Mora, la neta comunista d’Antonio Maura. El d’aquesta senyora de Madrid, que va morir en un accident de cotxe mentre estiuejava a Guatemala en companyia de la Nancy, no és l’únic personatge exòtic que se’ns descobreix i, passejant pel llibre, tenim l’oportunitat de conèixer individus com l’empresari Wilhelm Müller (director de la Sociedad Electro-Química de Flix entre 1908 i 1938), l’escultor Enric Casanovas (responsable de la decisiva estada de Picasso a Gósol) o el pintor Oskar Zügel (impulsor de la transformació de Tossa de Mar en una mena de centre cultural de primer ordre en l’etapa final del període d’entreguerres).

Tota aquesta decoració (d’innegable interès) ve a complementar una història, la de la família dels Primitivos, que podria ser la de tants altres individus, a qui, durant un mateix moment històric, va tocar viure en un mateix espai geogràfic. Berga, que jugant amb l’origen que la família protagonista comparteix amb Jesús Moncada busca incidir en la idea de Mequinensa com un microcosmos que produeix individus excepcionals, no aconsegueix assolir l’èpica de la que se’ns parla a la contraportada i, tot i entretenir i il·lustrar, no apassiona, que és el que hom acostuma a esperar d’aquesta mena de llibres. Sobre la Guerra Civil (escenari on es desenvolupa l’avi Primitivo) ja se n’ha parlat molt, i pel que fa a les vicissituds dels immigrants espanyols a Bèlgica i Alemanya (tema estrella dels capítols dedicats al Primitivo pare), m’atreviria a dir que el pòdcast Partir,de Tamara Atienzar i Laia Boloix, ofereix una perspectiva força més innovadora.

Potser Un país estranger (el títol del qual està inspirat en la primera frase de la novel·la de L. P. Hartley, El missatger) no assoleix la categoria de les grans novel·les a les que, en un moment o l’altre, sembla pica l’ullet (Cent anys de solitud, Camí de sirga, Incerta Glòria, etc), però havent-lo llegit, un no es queda amb la sensació d’haver perdut el temps. Al cap i a la fi ha descobert una història nova de la mà d’algú que, com la tieta Maria Rosa, l’ha assegut en una cadira per parlar-hi d’aquest país inaccessible al qual anomenem passat.