El concepte «economia de l’atenció» fa referència a un model de negoci en el qual, en un món atapeït d’estímuls i voracitat cognitiva, l’atenció es transforma en un recurs preuat que plataformes digitals, empreses i creadors lluiten per obtenir. És també un dels pecats originals d’internet, la fórmula màgica contra la qual avui ens toca bregar per no acabar embadalits per milers de tweets (ara posts), likes i scrolls inacabables. Perquè una cosa és certa: les «nostres» xarxes i els «nostres» perfils són propietat de grans d’empreses que dissenyen aquestes aplicacions perquè hi dediquem hores i hores a alimentar-les de continguts i, encara millor, dades personals. Les conseqüències d’aquest battle royale per l’atenció són vàries i totes elles escabroses: la volatilitat dels nostres diners, el segrest del nostre temps i l’erosió d’una salut mental cada cop més aclaparada per un món accelerat.

Aquest és l’interessant punt de partida del cicle de pensament El valor de la teva atenció, que organitza L’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” al CaixaForum Macaya sota la direcció científica de Roger Casas-Alatriste, CEO i fundador d’El Cañonazo Transmedia, una empresa especialitzada en disseny estratègic i producció de continguts. Precisament Casas-Alatriste ha estat l’encarregat de moderar la primera sessió del cicle, La batalla per la teva atenció, un col·loqui introductori on han participat les periodistes Mar Manrique, membre de la consultora Prodigioso Volcán i editora de la newsletter sobre periodisme i mitjans Fleet Street; i Delia Rodríguez, exdirectora del Departament Digital de la Secretaria d’Estat de Comunicació i sotsdirectora de La Vanguardia (2022-2023).

La sala és gairebé plena i l’atenció del públic, absoluta (només faltaria). Un gran èxit, tenint en compte que la conferència competia amb un concert de Dua Lipa, un partit del Barça i desenes de notificacions vibrant a les nostres butxaques. En certa manera, tothom és aquí per acabar de sortir de la caverna platònica, albirar quins són els mecanismes que donen forma a les ombres algorítmiques que ens sedueixen i desemmascarar els Atles que sostenen l’economia de l’atenció sobre les seves espatlles. «Tots ens barallem perquè els altres ens facin cas», afirma Delia Rodríguez sobre una model de negoci que explica com funciona l’internet actual: d’aquí provenen l’obsessió depredadora per les nostres dades, les males praxis periodístiques i tota la resta de vulnerabilitats.

• 

  Glossa

  La societat de la mentida

  Pol Torres

L’economia de l’atenció es fonamenta en una sèrie d’estratègies que empren les empreses per captar la nostra atenció. En un ecosistema digital amarat de feeds [flux de contingut] algorítmics –recordem que abans molts s’ordenaven cronològicament–, les interfícies de les aplicacions es dissenyen amb l’objectiu d’estimular-nos constantment, afartant-nos d’una publicitat manufacturada a partir del nostre comportament. «No posem la mateixa classe d’atenció quan les condicions socials i laborals ens ho permeten que quan hem acabat de treballar a les sis de la tarda i estem esgotats. Quan això passa, acabem consumint coses més breus, banals i superficials», explica Manrique. Uns continguts basats en «dreceres» hiperestimulants i una «emocionalització» orientada a galvanitzar els nostres instints. «Un bon exemple del que ens hem convertit com a usuaris», rebla.

«Encara estem amb aquella fantasia que a la xarxa tot és nou i lliure, però s’ha de regular, perquè és perillosa i disruptiva»

Delia Rodríguez

En la jungla d’internet, l’atenció és el bé més benamat, però també ho són els nostres diners i el nostre temps. Quan ens adonem de les hores perdudes en scrolls infinits, sempre queda un malestar inquietant, la mateixa pregunta repetida una vegada rere altre: «Què estic fent amb la meva vida?». «Internet és un armari de la vergonya», assegura Manrique, afegint que les seves dinàmiques «no donen temps a garbellar, a veure ni a discernir». Tot això, és clar, és una operació ben estudiada per les companyies, en la mesura que els negocis basats en la publicitat prioritzen l’atenció vàcua en virtut de la substància. Per evitar un més que probable estaborniment cognitiu, i també per lluitar contra la inèrcia del consum passiu, la periodista recomana enfrontar la situació amb un consum intencional i dirigit.

Amb tot, tampoc hem de ser hipòcrites: un servidor escriu aquesta crònica per a un mitjà digital, i Mar Manrique ha trobat un forat en el món del periodisme gràcies a l’altaveu que li ha aportat Substack, plataforma amb la qual ha assolit 7.000 subscriptors de la seva newsletter. El seu és un cas paradigmàtic del professional polivalent i agosarat que construeix una marca pròpia per tirar endavant. Delia Rodríguez, tanmateix, apunta que aquest procés no hauria de ser la tònica general del sector: «Cadascú pot aportar un caràcter, una visió i un enfocament de les coses, però no tothom ha de ser una estrella que visqui de la seva marca. Això seria una tragèdia: necessitem el suport d’una estructura per treballar. Si no és així, el periodisme acabarà sent un ofici de gent rica que el veurà com un passatemps i els vindrà de gust pagar-se l’estada en aquesta guerra particular».

Cada quinze dies, Manrique envia un butlletí dominical als seus subscriptors. No falla mai: el seu secret és «la constància i la substància». Per la seva part, Rodríguez fa quatre mesos que no n’envia cap. A la primera, un usuari saturat li va demanar que reduís el contingut que oferia. En el cas de la segona, un subscriptor es queixà pel temps que havia passat sense rebre material. El quòrum és total: el ritme de continguts és vertiginós perquè el nostre ritme de vida ho és. La ironia rau en el fet que hi ha cada cop més oferta, però menys diners, i això provoca que tot l’ecosistema es precaritzi. «El negoci a internet és molt canviant. Fa anys parlàvem sobre quants diners guanyaven els youtubers i ara veiem com molts mininfluencers pidolen per aconseguir una promoció mal pagada», diu Rodríguez.

Això que ens diu? Segons Rodríguez, que l’economia de l’atenció s’està esgotant, i que per primer cop a la història existeix la possibilitat que els continguts a internet siguin pitjors en el futur. «Fa un temps hi va haver una etapa daurada en què les xarxes socials derivaven un gran trànsit de visites als mitjans –explica–. Aquella etapa ara s’ha acabat, i ens ha deixat amb una indústria que no sap ben bé què fer i per on tirar. L’últim intent és el de trobar un model de subscripcions que sigui sostenible». La periodista assegura que existeix una «necessitat d’ordenació i seguretat» similar a la que hi havia a l’internet primigeni, així com la urgència de superar el model de negoci basat en el volum. «La IA promet encara més volum, i per tant més diners. Però la qualitat del contingut no millorarà», afegeix.

Alguns especialistes en la matèria ja han començat a parlar d’una xarxa inútil. Altres alerten del perill de «l’enverinament d’internet», és a dir, del fet que estigui tan ple de continguts absurds, frívols i insubstancials que ni tan sols serveixi per alimentar la següent generació d’IA. Per evitar ser abduïts per un vòrtex de nul·litat, i per foragitar la inèrcia de mà-busca-mòbil, Manrique proposa que trobem un curador de continguts que ens faci de guia entre tota la morralla digital. Per la seva banda, Rodríguez apunta que «donar una solució individual a un problema col·lectiu pot ser perillós», però també aporta alguns trucs per passar d’una navegació passiva a una d’activa, des d’utilitzar telèfons antics i mòbils amb pantalles de tinta electrònica fins a optar per les «presons per a smartphones». «A vegades, per a posar ordre, l’única solució és declarar-te en bancarrota», rebla.

Més enllà de la broma, l’excés de consum pot afectar la nostra salut mental. Els quadres d’ansietat estan disparats i, tot que en molts casos no hi ha una correlació directa entre els dos fenòmens, sí que coincideixen en el temps. Rodríguez apel·la a la nostra voluntat per superar-ho, tot i que admet que és un procés feixuc: «Hi ha una part de la presa de consciència que no és delegable, però no s’ha de subestimar que moltes i molt poderoses indústries viuen de que ens passem el dia davant la pantalla». És la regulació –una paraula que a la xarxa crea veritables fòbies– una possible solució? «Igual que a un supermercat no pots vendre el que vulguis, a internet no hauries de poder crear una aplicació a partir de patrons obscurs. Si el sector no s’autoregula s’hauran de prendre mesures. Encara estem amb aquella fantasia que a la xarxa tot és nou i lliure, però s’ha de regular, perquè de fet és perillosa i disruptiva. Aquest discurs ja no cola», conclou.

El cicle continua

El cicle de conferències i debats al voltant de l’economia de l’atenció es reprèn el pròxim dimecres, 17 d’abril, amb el col·loqui La crisi de l’atenció i la nostra salut mental, el qual abordarà com la tecnologia ens està fent addictes a la dopamina i com la dedicació excessiva a les pantalles, així com la preocupació constant per les reaccions als continguts que generem a les xarxes, afecta la nostra salut mental. D’afegitó, el pròxim dimecres, 24 d’abril, serà el torn del debat Com podem protegir la nostra capacitat d’atenció?, que intentarà trobar solucions efectives a fenòmens derivats d’un món hiperaccelerat, com ara l’allau de continguts digitals i la dispersió de la nostra atenció.

Us podeu inscriure a les pròximes conferències en aquest enllaç.