La trena de la meva àvia

A La trena de la meva àvia (Les hores), l’escriptora russa Alina Bronsky torna amb força i compleix amb escreix les expectatives que teníem després de l’èxit aclaparador de “L’últim amor de Baba Dúnia”, l’any 2019, amb el qual va ser preseleccionada com a candidata al Premi del Llibre Alemany.

Aquesta vegada Bronsky s’endinsa en la vida del Max i de la seva família per explicar-nos, des del punt de vista del nen, com van haver de marxar de Rússia i van anar a parar a una residència per a refugiats a Alemanya envoltats de jueus, tal i com puntualitza l’àvia Margo amb un antisemitisme d’allò més impúdic. Darrere una seguretat aparentment de ferro s’hi amaga el pànic a ser desemmascarada com a impostora i retornada a una Unió Soviètica en procés de desintegració.

L’àvia, una matriarca russa esquerpa i autoritària, creu que el Max és un nen fràgil i viu amoïnada amb la idea que aquest es contamini amb gèrmens i els companys de classe abusin d’ell. Al pati no el deixa de petja i s’obsedeix per evitar que es relacioni amb gent que no és de fiar. S’ha atribuït la missió de tenir cura de tota la família, ja que els considera uns desvalguts. Creu que les coses no funcionen com Déu mana: els metges del país no valen un ral, la gent fuma a llocs inadequats, tot està infectat i podria causar una malaltia al nen… Les seves obsessions tenen un punt grotesc, i en més d’una ocasió la seva absurditat arrenca una rialla al lector. Per altra banda, l’avi Txinguis, una persona abstreta i de poques paraules, mai gosa contradir-la.

El punt de gir de la novel·la  arriba quan la Nina i la seva filla Vera, veïnes refugiades com ells, apareixen a la seva vida i el Txinguis s’enamora de la Nina. Per acabar-ho d’adobar la Nina té un fill que s’assembla molt a l’avi. Com encaixarà l’àvia aquest fet i com afectarà a una convivència familiar que ja no era plàcida ho anirem descobrint al llarg de la novel·la. De mica en mica s’aniran obrint fissures a la màscara implacable de l’àvia i els secrets s’aniran desvelant. Viatjarem a un passat dissortat per acabar d’entendre el present i què s’amaga darrere la façana d’intransigència de l’àvia i les raons de la seva sobreprotecció.

Bronsky escriu amb una prosa destil·lada i concisa, amb un sentit de l’humor esmolat i un llenguatge bell i poètic. La trena de la meva àvia és una novel·la personatges molt ben construïts i plens de matisos. El mestratge amb el que ens mostra les dificultats que troba la família al llarg del seu camí d’exili i les seves emocions polièdriques fan que ens fem nostres els personatges i els vulguem acompanyar fins a la darrera pàgina.