La saga de Kormákr en català

Adesiara acaba de publicar la Saga de Kormák traduïda del norrè per Inés García López. A través del seu il·lustratiu pròleg, la traductora obre la porta a la lectura d’un tresor literari procedent de la literatura islandesa que ara, mitjançant el seu treball acurat, podem llegir en català.

La Saga de Kormákr és una de les més antigues sagues islandeses, i la llista és llarga, en la qual hi ressalta la poesia escàldica, amb les seves imaginatives figures poètiques per descriure en els vísur (poemes), i només és un exemple, la dona dels somnis de l’heroi: «Eir de foc». Com que d’entrada no sabem què és, o qui és Eir, en l’apartat de notes trobem l’aclariment: «Eir de foc > deessa de l’or: la dona. Eir és una valquíria o deessa associada a la curació». Ja s’ha fet llum, doncs, en la metàfora que el poeta-heroi-guerrer utilitza per referir-se a la seva enamorada Steingerðr.

No és estranya la simbiosi entre el poeta (anomenat també escald) i l’heroi o guerrer, en la cosmovisió de les sagues islandeses, ja que en la mitologia vikinga, que és on cal situar cronològicament el relat de la saga, el mateix déu nòrdic, Óðdin, és guerrer i poeta al mateix temps. En trobem referències d’una cosa i l’altra en els versos: «No em faré enrere/ davant l’escamot/ de la tempesta d’Yggr» (Yggr és un dels noms que pren Óðdin, i per tant, cal traduir: la tempesta d’Óðdin: el combat); i «No ofereixis mai això a un poeta, / aquell que reparteix la cervesa d’Óðdin».

Consultant, encuriosits, el ric apartat de notes, ara sabem també que la metàfora «cervesa d’Óðdin» al·ludeix a la poesia mateixa, al seu sabor, de la mateixa manera com ho hauria pogut escriure un poeta indi segons la tradició del rasa, o plaer estètic. Així ho va formular Abhinavagupta en els segles IX-X: «Assaborir el rasa és entrar en un mateix». La poesia, doncs, com una expressió del més íntim de l’ésser humà en el seu devenir històric. De fet, això és que narren les sagues: les històries de les famílies dels avantpassats a través de les biografies dels seus membres més notables, més rellevants.

La Saga de Kormákr (el manuscrit més antic de la qual que es conserva és del segle XIV), temporalment situa la biografia del poeta-heroi Kormakr en el tombant dels segles IX i X. La història, en què s’intercalen la narració i els vísur, explica amors difícils o impossibles. És una història arquetípica que, salvant les distàncies, pot ser comparada amb les històries o llegendes artúriques i trobadoresques.

A la Saga de Kormákr es troben tots els ingredients que han fet de la literatura un mirall de la societat, els costums i l’imaginari col·lectiu de cada època, en aquest cas la societat nòrdica medieval.

Els estudiosos han parlat de la Saga de Kormákr com un equivalent nòrdic a la llegenda de Tristany i Isolda, si bé la ferocitat i rudesa islandeses són més remarcables. No en va la imatge que prové de les iconografies dels víkings és més aspra i violenta, la qual cosa contrasta amb la poesia escàldica, d’origen noruec (com la mateixa família de Kormákr), tan esponerosa d’imatges poètiques segons el seu codi. Això dona a entendre que ja des de molt antic, per molt precàries i salvatges que fossin les condicions de la vida humana, i més en aquelles zones climatològicament tan dures, els éssers humans som un relat que no només volem narrar per no perdre peu en les arrels, sinó que també volem embellir, o exalçar, el relat a través del llenguatge poètic. La necessitat d’explicar-nos ens és consubstancial des dels temps més remots, ja sigui que ho hàgim fet en una tenda de campanya, en la sala austera d’un castell o al voltant d’una humil llar de foc camperola.

A la Saga de Kormákr es troben tots els ingredients que han fet de la literatura un mirall de la societat, els costums i l’imaginari col·lectiu de cada època, en aquest cas la societat nòrdica medieval que aquí correspondria amb la nostra època romànica: amors tràgics o impossibles, duels entre rivals («unces de plata vaig pagar pel duel»), ferotgia descarnada en unes lluites en què les espases tenen nom: Sköfnungr, es diu la que empra Kormákr, i no poden ser usades de qualsevol manera sense que això es torni en contra de qui les usa. Hi ha també la presència de les arts màgiques, del magisteri i capteniment de les dones en les seves qualitats de vidents, dides, guaridores i plenes de seny, del paisatge com un personatge més i, encara, s’hi visualitza la pràctica del saqueig gairebé com un joc o entreteniment.

L’edició d’aquest text que ara es presenta per primera vegada en català traduït directament del norrè, s’acompanya del text original. Les sagues islandeses, amb la seva potència narrativa i imatgeria poètica, formen part de la tradició literària europea, tot i que no siguin prou conegudes. De nom sí: la paraula saga hi remet, però els textos que en donen fe no han estat prou llegits. Ara en tenim una ocasió d’or, ja que, sens dubte, les sagues han nodrit la literatura islandesa moderna: aquesta forma de narrar, de novel·lar, es troba en el rerefons d’escriptors ja clàssics com el Premi Nobel de Literatura 1955, Halldór Laxness, que va ser guardonat «pel seu poder èpic viu que ha renovat el gran art narratiu d’Islàndia», i que en els nostres dies té una veu destacada en l’escriptora Auður Ava Olafsdóttir i la seva meravellosa novel·la La veritat sobre la llum (Club Editor). Les seves protagonistes, llevadores des de generacions, no són l’Skeggi (guardiana de l’espasa Sköfnungr), o la Dalla (la mare de Kormákr, que va curar-li les ferides causades per l’espasa), però tenen el mateix tremp, el mateix coratge vital, així com tenen la capacitat de veure més enllà del que és a la vista perquè no han perdut l’art de llegir en els símbols que d’una manera una mica hermètica, això sí, es troben en el antics vísur, els poemes escàldics.