La febre de l'aigua

Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) diu que una novel·la neix quan trobes una història que et sembla interessant, que paga la pena ser explicada; que aquesta història pugui servir per parlar de coses universals que et preocupen personalment; i quan albires la intuïció de com en voldries parlar.

Urgell. La febre d’aigua (Proa) compleix els tres requisits. En primer lloc, l’autor ens parla de la construcció del Canal d’Urgell, el primer canal que va fer pel reg, una de les grans epopeies de la Catalunya moderna que en l’imaginari col·lectiu, sovint, passa inadvertit i no ocupa el lloc rellevant que es mereix. “Va costar molt de fer, hi va haver gent que es va arruïnar, va haver-hi gent que va morir, hi ha la il·lusió de tot un país darrere, hi ha unes tensions socials enormes… i va malament”. Aquesta sensació de fracàs entra en xoc amb la seva percepció positiva del Canal, que va animar a l’autor de Terrassa a escriure la novel·la: “Buscava una història per poder parlar d’aquesta idea del fracàs”.

Una idea que el perseguia, o ell perseguia, feia anys: “Fem alguna cosa sobre el fracàs, però busquem un cas on uns anys després, algú diu: l’endemà havia fracassat, però sort que ho vam fer”. Va ressorgir amb força quan el context social de l’any 2017 a 2020 va precedir al seu coneixement de la història del Canal. “La idea era agafar un cas en què després del fracàs vingui l’èxit sabent que l’èxit és tan relatiu com el fracàs”.

Quan aquests dos elements es van “casar”, només faltava el tercer: com parlar-ne. “He volgut fer una novel·la en concepte, com les del s. XIX i el s. XX, carregada de detall, però escriure-la a la manera del segle XXI”. D’aquesta manera, Vicenç Villatoro crea unes veus i uns personatges trenats amb un llenguatge treballat i curós, on destaquen els jocs sobre la relació entre realitat i ficció i la fragmentació de la veu narrativa, amb la qual l’autor s’introdueix directament en el text i ens porta imatges del present. També ens trobem amb tècniques d’altres gèneres, com el reportatge o el relat cinematogràfic. “He intentat fer una operació literàriament sòlida, poc frívola i ambiciosa”.

Com ja passava a Un home que se’n va (Proa, 2014) o La casa dels avis (Proa, 2021), el protagonista d’aquesta història és real, avantpassat de l’autor, que, casualment, durant els fets que narra la novel·la es trobava a Agramunt. Villatoro agafa els detalls que coneix d’ell, però, a diferència de les obres anteriors, s’ha permès regalar-li “anys i experiències que no va viure”. A partir d’aquí, Villatoro entrellaça les conseqüències d’una decisió al llarg dels anys i exposa l’alternança de l’èxit i fracàs segons el context històric i els avenços tècnics i porta a debat qüestions tan actuals com la redefinició de progrés.

Urgell. La febre de l’aigua és una novel·la complexa i profunda, que ens convida a reflexionar, no només sobre el fracàs, sinó sobre el risc, l’aventura, a voltes romanitzada, sobre el desig d’una vida millor i sobre la història de Catalunya i la seva pèrdua de protagonisme a casa.