La darrera dècada ha estat prolífica per l’escriptor Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957). L’escriptor ha combinat la publicació de tres llibres en què barreja la no-ficció, la memorialística i el dietari (L’home que se’n va, 2014; El retorn dels Bassat, 2016; La casa dels avis, 2021) amb la seva activitat pública com a director del CCCB i l’Institut Ramon Llull. A La casa dels avis, publicada a finals de gener, reconstrueix la vida dels seus avis materns. Què els va dur a quedar-se? Quin paper va tenir en la seva decisió la casa de Canet?

Vostè s’assembla més a l’avi Arturu Lamolla –l’home que es queda, un dels protagonistes de La casa dels avis– que no pas a l’avi Vicenç Villatoro –L’home que se’n va anar–.

Sí, jo m’he quedat. Visc al mateix poble on vaig néixer i la meva història és més sedentària que nòmada, però el meu impuls vital sempre ha estat tant el de quedar-me com el d’anar-me’n. Em sento partícip dels impulsos dels dos avis i suposo que és per això que he escrit aquests dos llibres. El quedar-se i l’anar-se’n no són només decisions que neixen de la mateixa voluntat, també surten de la relació entre la voluntat i les circumstàncies, i les meves circumstàncies m’han empès cap al sedentarisme. En alguna fase de la vida m’havia plantejat marxar (i fins i tot havia demanat que la meva feina de periodista fos fer de corresponsal!), però al final, en comptes d’acceptar-ho, em van oferir dirigir un programa de llibres a la tele.

Pot sorprendre que algú com vostè, amb una família que ha tendit a la migració, se senti tan lligada al concepte de «terra» i «arrelament», a la necessitat de trobar «alguna cosa pròpia i ancestral».

Tinc la sensació que el conjunt de les persones –i jo soc la persona que tinc més a prop i, per tant, sobre la qual puc exercir més fàcilment la introspecció–, estem fets de contradiccions i formats per components diversos. Crec que les persones som filles del lloc on naixem, però també filles de la nostra tradició familiar, que a vegades ve d’un altre lloc, i filles dels llibres que hem llegit. Això no són fonts d’identitats contraposades sinó acumulatives. L’arrelament i la terra és el subratllat a La casa dels avis, però a El retorn dels Bassat, per exemple, subratllava el pes de la literatura, dels llibres llegits, el pes de la tinta.

Parla dels «darrers tres llibres» en conjunt. Com els relaciona? Com una trilogia, com una dilogia –si se’m permet l’expressió–, o…?

Són tres llibres emparentats per tres raons. En primer lloc, la temàtica de fons, el motiu conceptual per escriure’ls: anar-se’n, quedar-se i la identitat. Alhora, aquest és un parentiu que compartirien amb altres llibres meus escrits fa dècades. El meu primer llibre, publicat quan tenia 23 anys, L’evangeli gris, Premi Sant Jordi 1981, comença dient: «I si marxessis?». Un possible segon parentiu que comparteixen és la idea d’encarnar aquesta mirada en històries familiars col·lectives. El mètode constructiu de la narració és el mateix aplicat a tres famílies: fer-ne la genealogia, veure d’on vénen, anar als llocs per on han passat, relacionar-m’hi… I en tercer lloc, en haver triat una franja generacional concreta, la dels pares del Lluís Bassat i dels meus avis, puc permetre’m de parlar del segle XX, que, com he defensat en textos assagístics, és una de les trames centrals de la literatura europea del segle passat. Es podria resumir en la formulació següent: hi havia un jardí, una tempesta col·lectiva el va destruir, tornem al jardí desolat de la nostra joventut i intentem refer la nostra vida enyorant el jardí perdut i plorant la tempesta que el va destruir. Aquest és, per exemple, l’esquema d’El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani, però també d’El món d’ahir, de Zweig (encara que la seva tempesta és anterior a la dels meus personatges) o el de La plaça del diamant, Josep Pla o el de l’Espriu d’El jardí dels cinc arbres.

• 

  El retorn dels Bassat: on no arriba la història, hi arriba la literatura

  Bernat Puigtobella

Què tenia la «terra» que no tingués la ciutat, Terrassa en el seu cas i el del seu avi, a l’hora d’arrelar-se? Parla de «forces tel·lúriques».

La generació dels meus avis és la segona que arriba a la ciutat des del poble, i tot i que duen una vida pràcticament urbana, encara tenen un peu a cada banda, senten nostàlgia pel seu món anterior. Això s’epitomitza en l’aspiració al mite de la mesocràcia catalana dels anys 30, això és, la caseta i l’hortet de Francesc Macià. I caseta i hortet implica contacte directe amb la terra. El record mitificat d’un passat agrari es converteix per aquesta generació en una aspiració: la casa dels avis. La necessitat de posseir una casa que toqui a terra, on es puguin plantar quatre coses. En un dels contes d’Isaak Bàbel, un personatge, que és en part el mateix Bàbel, ensenya els seus textos al seu mestre i li pregunta com es poden millorar. I el mestre li respon que li falta experiència, però que no es preocupi, que això s’acaba curant. Una falta més preocupant, li segueix dient, és que els contes no tenen sentit de la natura, que els seus paisatges són decorats, i que no es pot escriure sense sentit de la natura. I això li diuen a Bàbel, eh! La sensació que hi ha una cosa de la qual formem part, que ens envolta i que ens genera una sensació de doble possessió, que ens posseeix i alhora posseïm. En textos assagístics també he defensat molt la importància del lloc. Hem viscut fins fa poc en el miratge del no-lloc. A la pregunta «on són les coses?», la resposta era «a internet, al núvol». T’explico una anècdota. Quan jo era director del CCCB, vam fer una exposició de realitat virtual que simulava que l’espectador era a Islàndia. Un dia que hi vaig assistir, em vaig treure les ulleres un moment i vaig veure trenta persones que creien estar a Islàndia, però que en realitat estaven al CCCB. I jo, com a director, pensava: «ells es pensen que estan a Islàndia, però com se’m cremi el CCCB, també se’m cremen ells!». Ara, en moments de crisi política, econòmica o sanitària el lloc passa a ser rellevant de nou.

D’on creu que surt, aquesta tendència cap al no-lloc?

En aparença, surt d’un dels efectes de la globalització –la nostra–, que es basa a dir que no hi ha diferències entre els llocs. Hi ha un moment determinat del segle passat a partir del qual si et llences en paracaigudes, pots aterrar perfectament sense saber si ets a San Francisco, a Frankfurt o a Barcelona. Al cap d’un temps d’aquest fenomen, ens adonem que la diferència no està entre els llocs sinó en els llocs. És a dir, que hi ha més diferències en els barris de Barcelona que entre Barcelona i Frankfurt. 

Reivindica «ennoblir els ancestres».

Sí, crec que tota mirada sobre els orígens personals és mitificadora. Ho és, em sembla, tant si adopta els mecanismes d’una narrativa de semificció com si adopta els d’unes memòries. Quan Baltasar Porcel escriu El cor del senglar, un llibre formidable a parer meu, està mitificant el seu origen, quan Lampedusa escriu El Gattopardo, està mitificant el seu origen. I jo, modestament, intento fer el mateix. Tots mitifiquem el nostre propi origen a través d’aquestes operacions narratives. A La casa dels avis hi dic que aquesta cosa de traçar genealogies, d’ennoblir els ancestres, anteriorment es feia només amb els prínceps, i jo decideixo que també ho faré amb els meus avantpassats, calderers de Maratea. Si és mitificable el príncep de Salina, també ho són els meus avis!

És diferent «ennoblir» que «mitificar», però. Ennoblint els ancestres no es corre el risc d’ennoblir la història?

La història? És que no sé què és. És allò que apareix als llibres d’història? És el relat fidel del passat? La literatura és mitificadora, aconsegueix que tots els materials que s’enfilen en el fil narratiu siguin materials certs. Ara que està de moda parlar de «relat», jo penso que relatar és triar. Pavese, de fet, identifica literatura amb mite. Allà on el notari aspira a donar fe de la realitat, nosaltres aspirem a transcendir-la en forma de mite. Tot experiment narratiu és un experiment mitificador.

En el «conflicte» entre història i memòria, vostè es decanta per la memòria?

És un debat en què no participo. Sí que sé que per encarnar els temes dels quals vull parlar la memòria és una eina útil, tant per allò que és capaç de recordar i allò que és capaç d’oblidar com per allò que decideix oblidar i allò que decideix recordar. Per tant, treballo amb la memòria. Però també treballo amb els arxius històrics, que són la matèria primera de l’historiador.

En els darrers llibres ha treballat amb una forma de narració que aglutina elements de memorialística, de narrativa de no-ficció i de dietari.

Sí, he de reconèixer que no sé a quin prestatge de la meva biblioteca he de posar els meus llibres. Sé del tot segur que van al cantó de la narrativa, al costat de les novel·les, i no em molesta pas reconèixer-ho. Ara, la concepció de la novel·la com a gènere ha evolucionat en els darrers dos-cents anys i obres que avui considerem que són «novel·les» no serien descrites com a tal a mitjans del XIX. Intento narrar a partir de l’acumulació de materials de diferent procedència. Crec precisament que una de les característiques de la narrativa del XXI és aquesta exploració de coses que fa dècades no estaven incloses en les principals convencions del gènere. M’agrada molt llegir novel·les convencionals, però també prenc com a referent Svetlana Aleksiévitx, o Una història d’amor i de foscor, d’Amos Oz, on explica el passat de la seva família, o Los hundidos, de Mendelsohn, que explora la història dels seus parents morts a l’Holocaust, i que és difícil discernir si es tracta d’un relat periodístic, d’una novel·la o…

On acaba la documentació històrica i on comença la seva interpretació dels personatges?

El narrador té una eina que a l’historiador li falta, la possibilitat de posar-se en la pell dels personatges, siguin protagonistes o no. En tant que narrador del llibre, tens la possibilitat d’indagar: «això ho deu fer per això», «això ho deu fer per això altre», «aquest deu estar pensant en allò», etcètera, tal com ho faries amb un personatge d’una narració de ficció. Es tracta d’elucubrar sense fer passar una mera suposició per convicció o certesa. Allò que diuen els documents històrics, explico que ho diuen els documents; allò que crec que podria ser, explico que crec que podria ser. Però estic segur que la procedència dels materials és un pacte imprescindible que has de fer amb tu mateix. A La casa dels avis hi ha elucubració, però no hi ha reconstrucció. Puc dir allò que em sembla que deia o pensava el meu avi mentre el jutjaven i alhora puc copiar allò que diu el sumari del judici en qüestió. Una part del pacte que vaig establir amb mi mateix era no omplir els buits històrics amb suposicions.

En el moment en què es posa en la pell dels personatges, no està reconstruint?

Crec que no, sempre que abans hagis avisat que ho faràs. En comptes de començar un capítol escrivint: «L’Artur Lamolla va avançar per la sala mentre pensava: ‘Aquests tios em fotran’», escric allò que crec que devia pensar el meu avi, que segurament aquells tios el fotrien. Crec que les tècniques narratives poden avisar al lector de què és imaginació feta passar per realitat i de què és una simple hipòtesi. Tampoc no hi pateixo massa.

La casa dels avis explora un imaginari moral que, al mateix temps, vostè ha contribuït a consolidar des de posicions de poder en institucions com el CCCB o l’Institut Ramon Llull. Ha sigut difícil conciliar-ho?

Crec que ningú escriu sense viure. La vida de tothom està plena de tries i d’influències i, crec que en un cert sentit, la literatura s’alimenta d’això. Fas servir l’expressió «poder», que ho decanta tot, però sense aquesta paraula funcionaria igualment. Hi ha alguna contradicció entre escriure i viure? (I això és Pavese!). Per mi no, escriure forma part de mi sense substituir la meva manera de viure. Jo no visc per escriure, però no podria escriure sense viure. La vida m’ha portat a unes certes coses? Sí, i a altres persones les ha portat a unes altres. Em costa d’imaginar la literatura que faria un escriptor que no visqués, i per tant que no triés, ni s’equivoqués, ni exercís una quota de poder que, encara que variable, tothom té. No ho he viscut en cap moment com una contradicció.