Julià de Jòdar: la tenacitat de la memòria col·lectiva

Es publica per primera vegada en un sol volum a Comanegra sota el títol L’atzar i les ombres. Es tracta de la trilogia de novel·les d’aprenentatge d’un jove fill d’immigrants que malda per sobreviure a la misèria de la postguerra, des de la seva adolescència fins a l’entrada al món adult treballant en una fàbrica química del Besòs i convertit finalment en escriptor, que signa Julià de Jòdar (Badalona, 1942).

L’autor revisa (i reescriu) una de les obres més importants de la història recent en el 25è aniversari de la seva primera publicació. Som davant del gran fris històric de ficció sobre la consciència popular dels barris industrials de la perifèria —un concepte que l’autor qüestiona i amb raó— barcelonina. La trilogia de Julià de Jòdar, que va arrancar el 1997 amb L’àngel de la segona mort, i que també conté El trànsit de les fades (2001) i El metall impur (2006), va acumular cinc dels principals premis del país. La casa tapiada serà la novel·la amb què Julià de Jòdar transformarà la seva trilogia en tetralogia, i refarà la història del protagonista des de l’any 1962 fins el 1977 a través de múltiples veus de persones que l’han conegut, amb un sorprenent salt temporal que arriba a l’1 d’octubre de 2017.  

Una de les característiques comunes a les tres novel·les de L’atzar i les ombres que és, en essència, un dels trets distintius de l’estil de Julià de Jòdar, és la fusió del protagonista i el narrador —en Gabriel Caballero— entestat a inventar-se la memòria a través de l’escriptura, a crear una realitat literària, no tant per qüestionar el passat sinó a ell mateix. O, de fet, per realitzar la doble anàlisi en un temps paral·lel amb un objectiu únic: conèixer i conèixer-se, a la manera socràtica. Al marge del realisme de recepta, la novel·la conté hibridació de gèneres, inclusió de somnis, aparicions, subgèneres, cançons, símbols i introspeccions psicoanalítiques. 

Julià de Jòdar va declarar que el lector l’ha fet escriptor de minories, i això no significa que la seva obra sigui inintel·ligible per a la majoria, sinó que a través de la ironia, la denúncia social, les inquietuds politicosocials, i la visió pessimista de la humanitat, l’autor no escriu per a mediocres que fan de la literatura un mer passatemps. En resum: una novel·la no és una crònica, sinó un territori de ficció en el qual un autor projecta els seus fantasmes i les seves dèries, el que ha viscut, allò que voldria haver viscut i allò que creu que hauria d’haver viscut la gent. L’escriptor és un taumaturg que vol ordenar el món. 

Els tretze anys de la trilogia, que acaba l’any 1962 amb la riuada del Besòs, donen per molt. Concretament per gairebé nou-centes «escandaloses» pàgines, segons paraules de l’autor —gairebé fent de mirall a l’extensió del Tirant lo Blanc. En aquesta nova revisió, s’han eliminat fotografies d’una època d’enderrocaments que l’autor va incloure en una primera edició, atesa la relació amb el seu relat. Julià de Jòdar també ha realitzat alguns canvis d’estructura i els començaments de cadascun dels tres llibres els ha fet menys dissuasoris. Els ha polit molt per facilitar l’entrada directa del lector a la matèria central de cada llibre. 

L’atzar i les ombres pretén ser un món tancat, autosuficient, que té una temàtica tan heterogènia que tant pot recórrer a motius pioners en literatura catalana com la immigració o l’herència silenciada rebuda de la República i de la Guerra Civil del primer volum, o penetrar en les emocions de les dones resistents del franquisme i l’exemplaritat cap als homes en el segon llibre, o l’estructura tancada d’homes de tota procedència en un ambient febril dins d’una fàbrica del Besòs dominada per una patronal franquista catalana. I dins d’aquest brancatge temàtic, un fil conductor preval per damunt de tot: la relació simbiòtica de Gabriel Caballero amb la seva mare, un vincle que, amb penes i treballs, s’anirà deixatant amb el pas dels anys i la suma de traumes de cadascú.