Josep Carner, joia del vers perfecte

Per mi Josep Carner constitueix el cim de la literatura catalana de tots els temps. I és que, per bé que la perfecció artística no està mai del tot enterament a l’abast dels humans —les produccions més genials dels quals sovint ens en proporcionen, això sí, llampades perdurables—, jo no puc concebre una obra tan perfecta, si se’m permet la concessió, com la seva Poesia, de l’any 1957. És cosa sabuda: el llibre va representar la fixació de tota la poesia escrita i publicada fins llavors pel príncep dels poetes catalans, després d’haver fet una conscient i severíssima reescriptura de la majoria de les poesies que la integren (a banda que l’obra incloïa tot un títol nou); i no sols això, sinó també després d’haver-hi, alhora, realitzat una nova ordenació temàtica.

Carner em sembla l’autor més gran de la nostra literatura essencialment per dues raons, que jo reputo molt poderoses: d’una banda, perquè ningú com ell ha fet servir la llengua catalana amb un domini i una gràcia tan extrems, tan difícils d’emular (i no sols la llengua, sinó també els recursos retòrics més variats); i, de l’altra, perquè en la seva sapient construcció de cada un dels poemes, dels centenars de poemes canònics que ens va donar (a l’entorn de mil), el líric barceloní va parlar de tot i amb una veu —o amb allò que el poeta nord-americà Ted Kooser en diu una presència— del tot inconfusible, sempre rigorosíssima i magistral des de l’instant que va néixer per al llegidor, oferta en el seu primer llibre. El quart de la seva producció, Els fruits saborosos, és de 1906. ¿Com es pot escriure, a vint-i-dos anys, un llibre tan prodigiós com aquest? ¿Com es pot aconseguir la delicadesa verbal que rubrica el segon poema, “Aglae i les taronges”, que associa aquella taronja de color encès amb la maternitat consumada (i ja consumida): “I veu la piadosa taronja que fou bella, | i jeu abandonada del rec vora l’espill. | De la muller la sort li transpareix en ella: | fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill”? ¿O com es pot ser tan precís, tan penetrant en la descripció, com ho arriba a ser ell en els versos següents, que agermanen la vella Hersé amb la preparació d’aquesta fruita, abandonada “damunt la palla neta”: “Ja em cal només, desada com sóc en mon estatge, | d’assaonar-me i endolcir-me ans de morir”? (“Les serves endreçades”).

Per als qui escrivim o mirem d’escriure versos catalans, Carner sempre ens donarà, més que no cap altre poeta, la mesura exacta de la nostra estatura

            Carner és un autèntic miracle de la llengua i la literatura catalanes. Voldria donar només un exemple de la seva excepcionalitat, de la seva excel·lència, i confio que serà prou il·lustratiu del que vull defensar. Com que la seva obra és un assumpte habitual en converses que tinc amb la gent del ram, fa poc justament en parlava amb un amic que també és aficionat a l’art de fer versos. Ell sostenia que, entre els catalans de la contemporaneïtat, el poeta més gran de tots és Riba, i jo, que és i serà sempre Carner. En el meu torn d’argumentació, vaig recordar un fet de la meva adolescència, quan tot just començava a esborrallar versos, i el vaig oferir al meu amical oponent, amb l’esperança que hi veiés una prova sòlida del que pretenia demostrar: això és, el mestratge més alt de Josep Carner. Un dia de fa gairebé quaranta anys, jo havia escrit un sonet irrellevant i pretensiós, que, per fortuna, no va veure mai la llum. Però, tot i la nul·la qualitat d’aquella poesia, allà hi havia una imatge que no em desagradava del tot, i que, anys a venir, encara em rondava pel cap. El sonet tractava d’un riu i del seu entorn, una mena de lloc delitós en què creixia el desig d’un jove. Doncs bé, en un dels versos el noi protagonista del poema —la veu o la presència lírica, si ho voleu així—, trobant-se en agradable posició de sobines damunt l’herbei de la vora de l’aigua, a tocar d’una resclosa, i acompanyat d’una bella joveneta, defensava que se sentia el corrent de la sang “brogir embogit com aigua que s’enruna”. Les al·literacions que hi ha dins l’hemistiqui “brogir embogit”, al cap de poc temps d’haver escrit el poema, devien fer enrojolar l’autor. Però, en canvi, aquella “aigua que s’enruna” tenia la seva força, bé que es tractava —o potser precisament perquè es tractava— d’una llicència poètica: només pot enrunar-se allò que és sòlid, i prou alt.

            Van passar els anys, i aquella “aigua que s’enruna” encara cuejava en el record del noi, que llavors ja s’havia fet un home. Com si fos allà, a la recambra del cervell, per si mai tenia necessitat de recuperar-la. Encara no havia llegit, però, el sonet carnerià “La desolació i el desig”, dins Cor quiet, un poema bellíssim en què el jo líric ens confessa —i a fe que se’n plany— que, a pesar del temps avançat de vida, el desig encara puny (i de quina manera! Pla, aquí, ves per on, hauria aplaudit el cap de brot noucentista, a qui més aviat solia blasmar): “Com no disperses la fatal escòria | del meu desig, oh vent…?” Doncs bé, en aquest mateix poema —que inclou diversos elements de la naturalesa que mantenen una relació de tensió entre ells—, llegim, al començament del segon quartet, el vers següent: “Adés torreja l’ona, adés s’enruna”. La feliç consecució d’aquesta aigua que torreja i que després s’enruna, una seqüència metafòrica admirable, només pot ser deguda a un gran autor; no: a un geni. En altres llocs de l’obra de Carner apareixen més mostres d’aigua que torreja. Per exemple, en el cant tercer de Nabí: “torreja cada onada més amunt”. Però en el cas del primer exemple, el vers resulta, ras i curt, insuperable: l’onada es fa torre, primer, i, tot seguit, com que és una torre, ja es pot enrunar. D’aquesta aigua de l’onada sí que, amb plena propietat, en podem dir que s’enruna, perquè abans s’ha alçat, a diferència de l’aigua d’una resclosa com la del meu paupèrrim sonet, que, si de cas, només s’estimbava. A l’autor de La paraula en el vent no li calia recórrer gaire a llicències poètiques: és tan bo que allò que escriu se sol sostenir sempre en la bellesa i en la veritat, sense llicències de cap tipus que hagin de justificar res.

            Per als qui escrivim o mirem d’escriure versos catalans, Carner sempre ens donarà, més que no cap altre poeta, la mesura exacta de la nostra estatura; és a dir —s’entén perfectament, ¿oi?—, de la nostra petitesa (o poquesa, per fer servir un substantiu ben carnerià). Tenia el do de caçar la imatge exacta, en la seva bellesa, i, cosa encara més important, el de dir-la amb les paraules precises, perquè Carner sembla que atresori totes les paraules de la llengua (i si n’hi manca alguna, perquè cap diccionari no la recull, llavors se la inventa, això rai: un exemple portentós d’això que dic és el verb gorgolar). El poeta tenia tothora a mà “el mot implícit que ens desnia”. Quants de versos que ens han fet admirar la meravella de la imaginació poètica, com també les inexhauribles possibilitats i la joia innúmer d’aquest art! I el geni fet paraula, la paraula convertida en fulgent imatge! “Dolorós com un munt de runa”, escriu sobre un banc en què l’amor de dos s’havia adeleradament assegut. La mirada del poeta recull, en secret, la fulla que està a punt de caure o “un pobre núvol [que] es fon | desitjós que el compadíssim”. Quants de temes diversos, en la seva extensa obra, i quants de personatges inoblidables que hi formiguegen, i que es fan portadors o portaveus —anècdota encarnada de caràcter universal— de tots aquests temes! L’home vell que diu que “el món se m’ha tornat una grisa aquarel·la”, o el que adverteix “que l’alegria entre fretures | [és] com rosada entre esbarzers”. Quants cops, a les meves classes, no he fet servir el poema “Joguines” per provocar un debat sobre la fugacitat i la contingència de la nostra espècie: “Nines, joguines, cornetes, colors, llibres amb sants: | aquestes són joguines que hi juguen els infants. || Davant, els ulls encesos que vénen d’uns jardins: | aquestes són joguines que hi juguen els destins”. La vida com una joguina a les mans del destí (o de Déu).

            Més joguines. A vegades, se’ns apareixen prenent la forma d’un vaixell encalçat per “la nau de la tempesta” que “per veles té parracs de nuvolada, | serpents de xàfec per llibants i pals”. Aquell vaixell feble —en realitat, metàfora del viure i de la consciència— és “joguina dels pregons”. El sonet acaba amb un vers que és una magnífica proclama: “Val més morir d’afany que de rosec”. En un altre poema, nosaltres, tots, “som peixos, solitaris o muts en la corrua: | joguina de les forces del pregon; | i anem dient, a cada cop de cua: | —¿Quin vent hi haurà demà? ¿Què hi fem al món?”.

            A voltes, “la joguina” d’un “aire cellajunt” és la “darrera fulla de branquillons en pena”: ¿quin altre autor, líric o narratiu, s’ha servit amb tanta elegància i saviesa dels arbres, d’arbres de molt variada espècie, per fixar els moviments més subtils de l’ànima humana? Per mostrar-nos, posem per cas, i ara cito unes paraules de Narcís Comadira, “aquella visió del món que serà sempre la seva, la de la pietat”. Tornem, però, al poema “Joguines”. Quina manera més sàvia de construir una poesia tan breu i, tanmateix, tan suggeridora: els ulls, la consciència, com a joguina del destí! A més, l’ús deliberat del relatiu col·loquial, que demostra la mà mestra de l’autor per a tot allò que té a veure amb la llengua, estic segur que hauria entusiasmat Joan Solà, que no recordo si coneixia el poema, i fins potser n’hauria escrit un paper.

            Molts temes, sí, i tractats amb una gràcia inigualable. Però, per damunt de tot, quina excel·lència en el conreu del gran tema de l’amor, en el seu ampli ventall de sentiments i afliccions, de remordiments i esperança: “Sospir i goig de viure, desig i por d’amar”. Encès o glaçat, recordat o present. Quan en rebem l’embat furiós, però, “els termes s’esvaeixen i aquest rocam avar, | i quedem sols, com nàufrags, joguina d’una mar”. Ben mirat, només prenent el motiu metafòric de la joguina podríem anar enfilant un discurs sobre la meravella d’aquesta poesia immortal.

            En el poema “Josep Carner”, Gabriel Ferrater acaba afirmant que l’obra de l’autor barceloní és “com una pàtria”. I com una literatura sencera! Carner seria un privilegi, tot un luxe, per a qualsevol literatura del món. És un dels cartògrafs més experts i profunds de l’esperit humà. No s’acaba mai, Carner: “No sé qui sóc, d’on vinc. El meu ofici | és fluctuar perdut, fins que m’abissi, | al ritme encar d’una cançó de bres”.