Joan Estelrich: el retorn d’un seductor

Joan Estelrich Artigues (Felanitx 1896 – París 1958) va ser una figura seductora i controvertida. Ara la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que dirigeix Xavier Pla, ha organitzat la jornada “El món d’ahir de Joan Estelrich (Dietaris, cultura i acció política)”. Joan Safont hi ha assistit i ens en fa la crònica.

Intel·lectual de vocació clàssica i vida romàntica, viatger de l’humanisme d’entreguerres, lector de Kierkeegard i Leopardi, assagista, home d’acció poc dotat per l’especulació filosòfica, espiritualista, adolescent crescut en l’integrisme entre Mallorca i Menorca, intent d’escriptor burgés, fascinat pel poder, deixeble i enemic de Xènius, amic de Josep Pla, a sou de Francesc Cambó, nacionalista català, iberista, conservador, director de la Col·lecció Bernat Metge, difusor de Catalunya a l’exterior, diplomàtic, europeista, amic dels grans intel·lectuals d’entreguerres, bon vivant, faldiller, dietarista fabulós i oceànic, col·leccionista d’amants i projectes fracassats, “despulla de la guerra civil” en un món de decadència de l’intel·lectual públic, “provinciano enamorado de Europa, cursi y grandiloqüente”, diputat, col·laboracionista amb els rebels, representant de l’Espanya franquista a la UNESCO, enamorat de la gran vida, fascinant, seductor…

Totes les dimensions de Joan Estelrich Artigues (Felanitx 1896 – París 1958) i les que encara romanen ocultes o per estudiar es van intentar escatir en la jornada “El món d’ahir de Joan Estelrich (Dietaris, cultura i acció política)” organitzada per la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, que dirigeix Xavier Pla. Les conferències, emparades en un títol de clares i gens dissimulades ressonàncies a Stefan Zweig, una de les amistats internacionals de l’autor d’Entre la vida i els llibres, van reunir una trentena llarga d’assistents, entre ponents i públic, entre el que cal destacar Maria Helena Feliu Pi de la Serra, filla (durant molts anys secreta) d’Estelrich i la lligaire terrassenca Paulina Pi de la Serra, i autora de la novel·la autobiogràfica Pecat original.

El pecat original d’Estelrich, la seva actitud davant la Guerra Civil i el franquisme, és el motiu de condemna que encara pesa sobre ell (algun articulista l’ha arribat a assenyalar com el pitjor de tots els catalans de Franco) que en paraules del periodista mallorquí Andreu Manresa, “esterichià” i un dels ponents de les jornades, el fa estar encara sobre la taula d’autòpsies. Malgrat tot, per què Estelrich manté la proverbial capacitat seductora? La pregunta surava per entre les diferents ponències, però també en les converses de passadís. Els Dietaris, publicats per Quaderns Crema, i dels que el professor i estudiós d’Estelrich Manuel Jorba va avançar que, a banda de 30.000 cartes, n’ha localitzat nous volums, van ser una de les sensacions editorials de l’any 2012. A més, van suposar una (re)descoberta per les noves generacions d’estudiosos i lectors que sense prevencions s’aproximen a les provatures i projectes fallits de la intel·lectualitat noucentista.

Ambició culturalista i civilitzadora i intent de construcció d’una potent edificació intel·lectual, menada al desastre, com no podia ser d’altra manera en el cas d’Estelrich, però també de Xènius. Precisament, el trencament entre Eugeni d’Ors i Estelrich, i el desig no assolit d’aquest darrer d’esdevenir el successor públic del “Pantarca”, van motivar diverses intervencions en els successius torns de preguntes: Impossibilitat de l’home de Prat de la Riba per entendre’s amb l’home de Cambó? Burla o gelosia del mestre per l’ambiciós deixeble que aspira a “matar-lo”? Vodevilescos embolics de faldilles a Lisboa?

Per entendre aquesta nova seducció de l’intel·lectual mallorquí no es pot menystenir  la potència i l’impacte de la idea del “món d’ahir”, convenientment fabricada per la generació d’Estelrich com “una determinada visió nostàlgica del passat europeu, caracteritzada per l’humanisme intel·lectual i que acaba amb la Gran Guerra”, tal com la va definir el filòleg i assagista Jordi Amat –participant amb una ponència precisament dedicada a la dissolució d’aquest món d’ahir d’Esterlich–, i que sovint apareix com un refugi on els mateixos protagonistes es blindaren davant la frustrant impossibilitat de reconstruir el paradís perdut. En aquest sentit, la intervenció inaugural de Valentí Puig va estar carregada d’enyorança pel passat daurat i de profund lament per la desaparició de l’elit cosmopolita d’entreguerres, en la que es va incardinar el felanitxer, davant la realitat cultural actual caracteritzada, segons Puig, pel que en va dir “l’hegemonia de la banalitat”.

La professora Sílvia Coll-Vinent va presentar les nombroses lectures d’Estelrich, el veritable “background” d’un autodidacte –de la formació menorquina se’n va encarregar la historiadora Josefina Salord– i que sorprèn per la seva varietat i enciclopedisme. De l’admirat Sören Kierkeegard, al que es voldrà dedicar en un moment de la seva vida, a Leopardi, amb qui s’arribarà a identificar en plena crisi espiritual, dels francesos André Gide i Henry Bergson als anglesos Ruskin i Carlyle, sense oblidar l’utopista William Morris –la publicació de Noves d’enlloc, traduïda al català per Cebrià de Montoliu serà font de controvèrsies per D’Ors i pel propi Estelrich–, de l’il·lustrat científic Giambattista Vico als clàssics grecs i llatins, que publicarà a la col·lecció Bernat Metge que dirigirà per encàrrec de Cambó.

Lectures i relectures van centrar la important intervenció del professor de la UB Antoni Martí Monterde, que va sorprendre amb una profunda i suggeridora comparativa entre El Fènix o l’esperit de la Renaixença d’Estelrich i L’esperit alemany en perill d’Ernest Robert Curtius, clàssic de la idea de la decadència occidental i d’una revolució conservadora europea de la que Estelrich en seria l’apòstol català. La visió crítica de Martí Monterde és va completar amb el que ell en va dir el fracàs de l’humanisme de la Societat de Nacions, degut en bona part a les conseqüències intel·lectuals del Tractat de Versalles i que tenen la seva màxima expressió en la manca de personalitats alemanyes (a excepció d’un Thomas Mann convenientment “blanquejat”) a les grans reunions culturals de les que Estelrich en serà assidu, i que no podran fer res davant els desastres que vindran.

De l’Estelrich activista cultural i polític en va parlar el professor de la Universitat de les Illes Balears Jesús Revelles, que va centrar la seva ponència en la missió a Portugal d’Estelrich, com a membre de la delegació que inaugurà l’Exposició d’Art Català a Lisboa l’any 1921, part del programa per difondre el programa catalanista internacional que tindrà continuïtat en les seves activitats durant la dictadura de Primo de Rivera. Un Estelrich iberista, en clara sintonia amb l’interès per Portugal de bona part de la seva generació, de Cambó a Josep Pla, passant per Gaziel, sarcàsticament caracteritzat per Francesc Pujols com a “curalotodo polític”. Precisament del polític Estelrich, militant de la Lliga i diputat per Girona a les Corts de la República, participant en la redacció de l’Estatut del 1932, se’n va cuidar el professor d’història contemporània Arnau González Vilalta, que va presentar Estelrich com un polític a pesar d’ell mateix, gairebé obligat a exercir el càrrec en un moment polític que detesta, on el catalanisme conservador que ell representa ha perdut l’hegemonia davant un catalanisme republicà i d’esquerres que no entén ni vol entendre.

Totes les intervencions van servir com aproximacions fragmentàries a alguna de les calidoscòpiques visions d’un personatge que avui sedueix i interroga de nou, a parts iguals, i que reclama, a banda d’enamoraments i lectures, que algú es dediqui a la monumental tasca de biografiar-lo. Bona falta faria.