Jo Nesbø, 19è Premi Pepe Carvalho

«Els addictes al gènere negre som lectors de personatges», deia Paco Camarasa al seu assaig Sangre en los estantes. De segur que, a l’hora d’escriure aquest aforisme, Camarasa –un dels més grans especialistes sobre literatura criminal que ha donat aquest país– tenia present el famós detectiu Pepe Carvalho, una de les grans icones de la nostra literatura i, sens dubte, el personatge més celebrat de l’obra de Manuel Vázquez Montalban. No podia ser d’una altra manera: la seva personalitat, polièdrica i profundament antiheroica, ha creat escola literària fins i tot a les latituds més inesperades. I això inclou, és clar, a la més freda de totes de literatures criminals: Escandinàvia. ¿O no és l’alcohòlic i torturat Harry Hole, el protagonista de bona part de les novel·les de l’escriptor noruec Jo Nesbø, un navegant de totes les misèries i aigües freàtiques d’Oslo –una de les metròpolis més anàrquiques i socialment complexes d’Europa– com ho era Carvalho a la Barcelona postfranquista?

Tan palmària sembla la connexió que Jo Nesbø (Oslo, 1960), considerat un dels popes del thriller policial contemporani, ha estat seleccionat com a guanyador del 19è Premi Pepe Carvalho, que s’entrega anualment en el marc del festival literari BCNegra. El jurat d’aquesta edició, conformat per Carlos Zanón, com a president, i els vocals Olga Merino, Lilian Neuman, Xita Rubert, Esteve Riambau i Daniel Vázquez Sallés, ha volgut destacar que, amb les seves obres, l’autor noruec ha creat «una modalitat molt personal del thriller policial amb uns excel·lents nivells literaris», segons conta a l’acta d’entrega. Durant l’acte de presentació del premi, Zanón, també comissari del festival, ha incidit en la generositat narrativa de Nesbø, que ha creat un estil propi i reconeixible a partir d’aportar bona literatura a la novel·la negra, però sempre sense deixar d’entretenir el lector: «A les seves novel·les sempre passen multitud de coses, però no per això són thrillers espasmòdics: tenen el seu propi tempo, la seva mirada literària i una manera molt particular d’explicar les coses».

Per la seva part, Nesbø s’ha mostrat agraït i honorat de rebre un premi que homenatja «un dels autors europeus que han marcat el camí de la novel·la negra europea», en referència a Montalban, del qual s’ha declarat hereu directe. I ha començat la seva al·locució amb una anècdota juganera que ha servit per connectar dues ciutats tan diferents com Oslo i Barcelona: quan eren joves, l’autor i un amic seu van fer un viatge a la capital catalana. El company va tenir «un amor de cap de setmana» amb una noia que, glups, tenia parella. Quan el noruec va preguntar si no s’arriscaven massa a ser descoberts per l’agreujat, la seva amant va contestar amb una frase que va quedar gravada a foc en l’imaginari d’aquell parell d’atabalats: «No et preocupis, Barcelona és gran». «Quan fèiem alguna cosa de moralitat dubtosa sempre empraven aquest leitmotiv –ha confessat l’autor–. Estic molt content de venir d’una ciutat petita a una tan gran com aquesta, la casa de Pepe Carvalho».

Més enllà de la trajectòria professional de l’escriptor escandinau, el premi vol servir d’homenatge a la tradició de literatura nòrdica que, des de Henning Mankell i Stieg Larsson fins a Karin Fossum o Maj Sjöwall, ha congregat milers de lectors del gènere i els han dut de bracet a través dels paisatges i conflictes dels seus països. Uns països que des del sud del continent europeu considerem models de socialdemocràcia avançats, societats quasi utòpiques que amaguen, això sí, esquerdes tan sinistres com les de qualsevol altre ecosistema humà.

«Com a escriptor moltes vegades em plantejo què és el que agrada tant de la novel·la negra. Si dic la veritat, no en tinc ni idea», ha afirmat el noruec abans d’aventurar-se amb una resposta: potser és la relació íntima que s’estableix amb el lector, tal vegada la llicència per manipular-los o la possibilitat d’escriure sobre la condició humana. «D’alguna manera, la novel·la negra ha pres el relleu de la literatura religiosa tradicional, però la moderna té més a veure amb els individus i no tant amb la moralitat social –ha dit Nesbø–. El gènere criminal ha assolit aquesta responsabilitat com una mena de mandat per abordar les mateixes qüestions. Potser és aquesta la raó per la qual continuo escrivint novel·la negra des de fa més de vint anys».

El músic que va descobrir l’assassinat

Nesbø té 63 anys, però només porta vint-i-cinc de carrera literària. L’any 1997, quan era vocalista del grup de rock Di Derre, va escriure una novel·la en tan sols cinc setmanes i la va enviar a una editorial sota pseudònim. Aquell llibre es titulava El ratpenat (Proa, 2015), passava a Austràlia i va ser guardonat amb el premi Grassnøkkelen a la millor novel·la negra dels països nòrdics, entre altres reconeixements. Un quart de segle després, els seus llibres s’han traduït a una quarantena d’idiomes i han venut milions d’exemplars; una trajectòria meteòrica que ara es veu reconeguda amb un premi que abans han rebut autors i autores de la talla de Leonardo Padura, Don Winslow, Joyce Carol Oates, Claudia Piñeiro, James Ellroy, Donna Leon, Andrea Camilleri o Andreu Martín, entre altres.

La febre contemporània per la novel·la negra escandinava ha convertit l’escriptor d’Oslo en un dels seus principals estendards. Qui busqui un retrat acurat de la societat noruega o un perfil psicològic dels seus habitants, tanmateix, no els trobarà a les novel·les de Nesbø. De fet, les seves històries tenen poc o res a veure amb la denúncia política de Stieg Larsson o la reflexió sociològica de Henning Mankell, per posar dos exemples. «No em sento necessàriament connectat amb altres autors escandinaus, em veig a mi mateix com un narrador d’històries –ha matisat Nesbø–. Evidentment, soc fruit de la meva cultura i les meves influències directes, però, en el meu cas, també bec de la tradició de novel·la negra nord-americana, com ara la literatura de Jim Thompson. Es podria dir que tinc un peu a cada banda».

«Harry Hole odia Oslo, però no vol marxar. Igual que li passava a Carvalho amb Barcelona: la mateixa cosa que esculpeix la teva identitat et fa presoner»

Carlos Zanón

L’escriptura de Nesbø, directa i alhora misteriosa, fa que el lector quedi atrapat en una teranyina narrativa d’influències heterodoxes. Tant és així que la seva darrera creació, La casa de la nit (Proa, 2024), proposa un thriller psicològic amb el qual l’autor introdueix per primer cop el terror a les seves trames criminals. Un horror inspirat en l’imaginari inacabable de Stephen King –llibres i pel·lícules–, però també en les seves pors més instintives. Explica l’autor que, quan era un nen, els nois més grans de la seva colla demanaven al petit Nesbø que expliqués alguna de les seves històries, només pel plaer de sentir la tremolor de la seva veu. Però no ho feien per una qüestió de sadisme infantil, sinó pel valor afegit que aportava al relat. «De petit m’espantava tot i ara la meva imaginació em duu sempre a llocs on sento molta por. És la gasolina i el motor de la meva escriptura. Si no reaccionés a coses que fan por, no podria escriure la mena de textos que agraden als meus lectors».

Si parlem de Jo Nesbø, però, hem de fer-ho del comissari Harry Hole, protagonista de tretze de les seves novel·les. Un policia tossut i inestable que, a còpia de volums escrits i llibres venuts, ha creat el seu propi arquetip detectivesc. «Jo volia que fos un arquetip noruec, amb un peu en la novel·la hard-boiled nord-americana i un altre en la realitat escandinava», ha explicat l’autor. En el moment de la seva creació no es va inspirar en tòtems del gènere com Raymond Chandler o Dashiell Hammett, sinó en els escriptors prèviament influïts per aquests, com ara Frank Miller. «[El còmic] Sin City utilitza aquests clixés de manera exagerada, i jo també ho he fet amb Hole», ha reconegut l’autor, que no veu en el seu alter ego literari un reflex dels seus valors, idees polítiques o fins i tot el seu humor. «Sí que crec que és impossible no fer servir el teu propi caràcter per construir els teus personatges. Al llarg de les dècades, Harry Hole ha esdevingut cada cop més el nucli de les novel·les. El seu caràcter dur ha anat desapareixent per deixar pas a un ésser humà», ha afegit.

Amb tot, la trajectòria literària de Nesbø no es redueix a la sèrie que protagonitza Harry Hole. A més de la referida novel·la de terror, ha escrit una sèrie juvenil de detectius, la saga de Sicaris d’Oslo i un grapat d’obres independents. No obstant això, sempre acaba tornant a Hole, un personatge que l’atrau com aquell amic que, quan has passat una setmana esgotadora al seu costat, no li tornes a trucar…fins que li tornes a trucar. «Hole guarda tots els arguments perquè no ens agradi, però en el fons és un retrat de tots nosaltres. No és un comissari o un policia més: és una figura que transcendeix l’estereotip i que ha creat la seva pròpia escola», ha afegit Zanón, que també ha establert un paral·lelisme molt encertat entre el comissari noruec i Pepe Carvalho: «Harry Hole odia Oslo, però no vol marxar. Igual que li passava a Pepe Carvalho amb Barcelona: la mateixa cosa que esculpeix la teva identitat et fa presoner». Tretze novel·les i un premi Pepe Carvalho després, estem més a prop del final del personatge? Nesbø dispara clar i directe: «Tinc un pla i us el podria explicar, però després us hauria de matar». Serem pacients, doncs.

Aquest divendres 9 de febrer, els Cinemes Bosque acullen una conversa entre Jo Nesbø i el periodista Xavi Bundó. Seguidament, i com a colofó, es projectarà el film El muñeco de nieve (Tomas Alfredson, 2017), basada en el llibre de l’autor.