Jaume Subirana: “Ens cal més planificació i menys sentimentalisme”

Jaume Subirana acaba de publicar Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019). És, sens dubte, una notícia excel·lent, per l’oportunitat d’obrir un debat informat i per tota la saviesa que el volum conté. Però és, també, una novetat ressenyable perquè aquest títol apareix, i en espanyol, en el marc prestigiat del catàleg acadèmic de Cátedra.

Subirana (1963) s’ha interessat repetidament en la reflexió sobre la presència social de la literatura i sobre el pes intel·lectual dels actors d’aquest món de les lletres; un món, sí, fet de solideses fràgils i de fragilitats indestructibles. I aquest ha estat un eix del seu treball acadèmic, però també un motor del seu activisme cultural (des de les institucions o des de fora), i un substrat de la seva obra poètica, i un motiu o un rerefons de la seva prosa entre dietarística i assagística.

Caldria no oblidar un text fundacional, en diversos sentits, com Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent (1989), coescrit –sota el pseudònim col·lectiu de Joan Orja– amb Oriol Izquierdo i Josep-Anton Fernández. I caldria no oblidar, per exemple, el recull Per a què serveix un escriptor? (1998, continuat al 2016 amb La catalana lletra), una sembra d’idees que, en part, semblen haver esdevingut collita acadèmica (d’alta acadèmia, i d’acadèmia en diàleg amb la societat conflictiva) en aquest Construir con palabras. Per exemple, aquesta idea: “Contra el que alguns poden pensar, un escriptor és una cosa molt útil.”

Recorres 160 anys de literatura catalana, i rellegeixes autors cabdals (de Verdaguer a Espriu), i repasses la tasca d’organitzacions com el PEN, o recorres –a mitges amb Jaume Claret, en aquest cas– el pes de cert periodisme cultural (el de les entrevistes, precisament) al final de la dictadura… Però m’hauràs de permetre que em centri en el capítol “Literatura catalana hoy. Panorama y dinámicas”. El novè.

Sí. I t’ho permeto, és clar.

 No t’estranya, oi?

No, no m’estranya. Era previsible i en part és volgut. Tot i que parlem d’un novè capítol que va on va com a part i com a corol·lari de la resta del llibre.

Al llarg de tot el llibre, però especialment en aquest capítol de present, tinc la sensació que estic al davant d’un diàleg entre el Jaume Subirana del 2018 i aquell altre Jaume Subirana dels vuitanta-noranta.

Bé, les coses han canviat… 

Vull dir, com si hi fixessis un diferencial; un guany de comprensió, potser.

Les coses han canviat, i nosaltres hem canviat (a més de fer-nos grans). En cert moment evoco les meves visites, als anys vuitanta, a Marià Manent i a Joan Triadú, i com ells valoraven el present d’aleshores (per a mi escarransit, limitat) comparant-lo amb vint, quaranta, seixanta anys abans.

Els, ara, tan mitificats vuitanta!

Home, aleshores vam viure (i alguns vam ajudar a engreixar) la fantasia de la professionalització, vinculada a la retòrica, a la narrativa, de la normalitat i la normalització. Això en aquell moment crec que tenia la seva lògica, però ara ja no se sosté.

En canvi…

En canvi, hi ha hagut novetats i han aparegut nous agents no previstos: és lògic que reciclem la mirada i les idees. La voluntat i l’intent de comprensió de la realitat (i l’intent d’anar-se adaptant i de llegir les modulacions d’aquesta realitat) haurien de donar-se per suposats, en un acadèmic de la cultura.

Ataco.

Dispara.

 Si t’entenc bé, per ser esquemàtic, sembles postul·lar que si (políticament) Catalunya no és Portugal, és perquè l’oligarquia espanyola no ho permet; però que (culturalment, literàriament) si Barcelona no és Lisboa –una capital europea, un centre–, és perquè els polítics catalans no ho volen, o no hi creuen, o directament menystenen la cultura.

Està ben vist. Al llibre faig algunes afirmacions que pot ser que incomodin gent contenta amb la lenta desaparició o subordinació de les realitats lingüístiques i literàries “altres” a Espanya. Hi cito, vull creure que de manera no del tot impertinent, Thiong’o i la seva idea que el pitjor efecte de la bomba cultural de l’imperialisme és fer que els pobles deixin de creure en els seus noms i la seva llengua, i altres referències que potser sorprendran algun nacionalista català tirant a escarransit.

Debatre-ho tot és sa, no? I el debat…

Un bon amic i excel·lent escriptor em deia, havent llegit el capítol 9, que rebria dels aiatol·làs de les dues bandes. Si fos així, ja m’estaria bé. Per a mi és prou clar que l’Espanya actual menysprea la riquesa i diversitat lingüística que l’article 3.3 de la Constitució de 1978 els (i ens) obliga a respectar i a promoure, i també que la política institucional catalana ha usat i alhora ha empetitit la literatura, considerada una mena de planta d’aquestes endèmiques que creixen soles i sempre són per allà, que un sempre pot collir i posar-se al trau el dia que toca recitar quatre versos mig aclucant els ulls davant d’un auditori còmplice.

Contraataco.

Som-hi.

La literatura catalana recent, i efectivament d’una manera mai vista al llarg de la història, s’internacionalitza amb èxit, i és rebuda fora sense els filtres (endèmics, dius) que l’acompanyen aquí.

La internacionalització efectiva i ben feta de la literatura catalana és una de les novetats (en aquest cas, òbviament, positiva) en el panorama. I és un mèrit que cal atribuir als primers responsables de l’Institut Ramon Llull.

Però la literatura catalana continua sent minoritària al seu propi territori lingüístic: parles d’un 23% de llibres en català del total dels venuts a Catalunya.

És així.

I continua sent invisibilitzada a Espanya, com deies, malgrat el compromís constitucional per protegir, patrimonialment, totes les cultures estatals.

La invisibilitat a la resta de l’Estat no és cap novetat, en aquest tema a hores d’ara si de cas hem anat fins i tot cap enrere: qui imagina avui, per exemple, la celebració del centenari de Maragall per part del franquisme el 1960 o un bitllet del Banco de España com el de 500 pessetes amb l’efígie de Verdaguer de 1973?

Hosti, sí.

I quant a la presència i el paper de la literatura en el seu territori, un apunt que de vegades perdem de vista: estem vivint un dels períodes més llargs de continuïtat en l’autogovern de la història contemporània de Catalunya, amb les competències traspassades i plena responsabilitat doncs.

Des de 1980, amb la Generalitat restaurada…

Parlem de quaranta anys, tants com va durar la dictadura: les invisibilitats, la impossibilitat de professionalitzar els bons gestors i els bons autors, els recursos paupèrrims assignats al patrimoni (si vols podem entrar a fer llista d’exemples que clamen a la memòria de Pompeu Fabra i de la Mancomunitat), l’estancament del percentatge de lectors en català, la manca d’iniciatives interterritorials… tot això és responsabilitat dels catalans i les catalanes.

Però això que anomenem “Madrid”…

Sí, l’Estat hi hauria pogut fer un cop de mà, evidentment, però esperar això no sembla en aquests moments gaire realista. I dir que certes coses no s’han fet ni es fan perquè no som independents és tractar els ciutadans de menors d’edat.

I on som, ara?

Som on som.

Doncs… què cal, ara?

Ens calen dades (reals), ens cal depassar apriorismes i relats o narratives gratificants però no basats en allò que passa amb la llengua i les identitats. Ens cal ambició i imaginació, i menys (molt menys) sentimentalisme: fer política, planificar.

Planificar! Ploraré, el dia que algú (amb poder) em digui com vol que sigui la nostra cultura a deu anys vista…

Cal planificar, sí. Cal fer una aposta cultural ibèrica, una d’hispanoamericana, una per a totes les terres de parla catalana. I jo fa anys que no veig, sincerament, qui ho faci.

Ni…

No. Institucionalment, no passem de l’ús identitari de la literatura (com amb l’Any Espriu) combinat amb les més crues retallades. La literatura no és una floristeria, tot i que alguns la gestionin així.

Mmm… M’infiltro entre les teves línies.

Ep.

Apuntes la idea que hi ha “muchos escritores”. Com a problema. Aquí, mmm, discrepo. Vull dir…

Constato que hi ha molts escriptors (un munt de gent que vol escriure, un munt de gent que publica), no recordo que ho assenyali com un problema. Sí com un dels fets que permet parlar d’un país hiperliteraturitzat.

Hiperliteraturitzat?

Tampoc no gosaria dir que això sigui necessàriament un problema. Sí que ho són, en canvi, l’amateurisme i el tot-s’hi-val.

 

A veure, a Catalunya, ¿hi ha més escriptors que fotògrafs, o pintors, o guitarristes elèctrics?… Vull dir: en general, un país amb molts músics (i escoles de música plenes) és un país amb un bon públic musical, ¿no?…

Mmm.

Diria que la diferència deu ser que, en aquests altres àmbits, ningú no considera incorrecte distingir nivells de reconeixement social en funció de la qualitat: ni reconèixer la diferència entre un Miquel Barceló o un Toni Catany (a qui les institucions públiques poden dedicar exposicions, sense haver d’excusar-se) i un aficionat competent. Però en literatura…

Per fer política cultural (si parlem a títol particular, que cadascú faci ben bé el que vulgui), caldria identificar qui són els Víctor Balaguer, Àngel Guimerà, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Montserrat Roig, Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal per als temps que vivim. Quins són avui els textos que ens ajuden, que ens poden ajudar, a llegir-nos i a dir-nos col·lectivament?

Discernir… Identificar qui té pes…

Els uns i els altres hi són, o hi seran, i la nostra feina com a lectors i com a ciutadans, també des de les institucions, és anar detectant-los i fer-los circular. Tant com ho és detectar les falses còpies i els sonalls retòrics i acompanyar-los amablement cap a la sortida del Carrer de l’Oblit.

En aquesta línia, parles de “celebracionismo”, dels centenaris, etc…

Permet-me apuntar que el llibre està escrit en castellà per a un públic culte espanyol, llatinoamericà i de l’hispanisme internacional: vaig voler donar una idea de les dimensions de la nostra cultura literària, deixar clar que no estava parlant d’una raresa antropològica ni de cap espècie en extinció.

D’acord, i com a lector teu em sembla evident… Hi torno: em sembla que el “celebracionismo” és un símptoma d’aquesta mateixa fòbia a triar, o a posar en valor. Les matemàtiques ximples dels aniversaris justifiquen la covardia institucional, que no gosa dir que celebra un autor, i no un altre, perquè considera que és més valuós l’un que l’altre.

Com apuntava abans a mi no em sembla ni bé ni malament que hi hagi molta gent que escrigui. Sobretot si a més llegeixen.

Booona…

El que trobo ridícul, i preocupant, és que la política usi les xifres de, per exemple, títols publicats per mostrar la força o la vitalitat de la cultura i la llengua catalanes (com s’ha fet durant molt de temps), i alhora no hi hagi polítiques reals i significades de promoció de la lectura, suport als creadors o generació de talent o iniciatives en hub o en xarxa.

Però se “celebren” coses i coses…

Quant al “celebracionisme”, la situació actual és francament ridícula: una comissió institucional que serveix per refrendar vuit o deu centenaris –amb els seus comissaris, logos, etc., i pràcticament sense pressupost– al mateix any.

Cada any…

Un centenari institucional de tant en tant subratlla i enalteix, una desena cada any enterboleixen i banalitzen. A base de mostrar que no tens agenda i que no goses dir que no, s’acaba fent malbé allò ben plantejat que tenies entre mans.

Mmm… ¿La pressió de les associacions d’escriptors, com a lobbies institucionalitzats, no empeny precisament cap a aquesta igualació de mínims, cap a una desregulació dissolvent?

Si les associacions només se sumen al festival de taules rodones i homenatges institucionals malament rai. Hi ha un munt de temes que els escriptors associats hauríem de reivindicar, d’afrontar. Històricament, a Catalunya els escriptors han proposat (de vegades dictat) als polítics el que es podia fer. Ara molts han deixat de banda tota esperança i uns altres competeixen a fer-se fotos i likes.

Torno als polítics catalans. Assenyales que la classe política catalana ha instrumentalitzat la literatura des d’un “nacionalismo retórico”.

No només a Catalunya. Però així ha estat. S’ha usat la literatura i alguns escriptors. De vegades amb l’aquiescència d’aquests i altres sense (el cas emblemàtic seria el de l’Any Espriu, que he mencionat abans i descric en un dels capítols del llibre).

I aquesta instrumentalització…

Aquest lligam entre llengua, identitat i nació ve del segle XIX i té un llarg recorregut al món occidental. Més aviat crec que n’hauríem d’estar satisfets, la gent de lletres.

Satisfets?

Sí. Estar-ne satisfets i mirar-ho críticament. Quants escriptors hi ha dalt de les bastides dels nostres monuments (i quantes escriptores en canvi, per cert)? Calen més monuments? És per a això que ha de servir la literatura? Que els catalans siguem nacionalistes o patriotes, o catalanistes, és ben lògic; que per aquest catalanisme ens empassem rodes de molí ja no ho és tant.

 I anem a la mare dels ous.

Ui.

 

Després de dècades de dotar polítiques culturals (més o menys erràtiques, i en general amb una dotació mínima, molt i molt per sota del que es dedica a l’esport, per exemple), tot això es dissol en els anys de crisi amb unes retallades irresponsables.

És tal com ho dius.

 Altres països que van fer polítiques de la mal anomenada “austeritat” no van tocar els pressupostos culturals…

Fa pocs dies encara llegia una entrevista amb la consellera de Cultura en què parlava de retallades i de Madrid: no saben ni el que és un percentatge! Van ser i segueixen sent governs nacionalistes els que han dut la partida de Cultura al 0,7% del total i el sector a una inanitat dependent, i canviar-ho (canviar aquest percentatge, situar-lo en el 2% europeu, quantitats a banda) només depèn del govern de torn. Només depèn dels que no paren de citar Espriu i Marçal.

De tota manera…

De tota manera, deixa’m afegir que potser ja toca començar a superar la dependència de les institucions públiques. Per tradició de la nostra cultura, pel raquitisme de mitjans a què hem arribat (i que albirem a l’horitzó) i perquè si no l’art i els artistes sempre estaran mediatitzats pels discursos i els interessos electorals o partidistes.

Brrrh.

La cultura pot anar sola.

I hi sol anar, majoritàriament; en certs àmbits, almenys.

La cultura agraeix la infrastructura, la xarxa, els mitjans materials, però tot plegat no és imprescindible (com sí que passa amb les ciències experimentals): mira el cas de Mercè Rodoreda.

Però… En fi, avancem… Parles dels problemes per encaixar i resoldre’s en el marc dels processos actuals d'”industrialización” i “digitalización” de la literatura.

Exacte.

Però sembles obviar, si m’ho permets, una certa tendència reactiva, sobretot en les noves generacions, cap a una certa nova reartesanització de l’escriptura…

Home… Construir con palabras té nou capítols (deu amb l’epíleg), i l’actualitat només apareix –de forma inevitablement esquemàtica– al darrer. La reartesanització, vinculada a la precarietat, és un tret interessant, i que pot tenir una incidència notable en el món de la literatura.

Reartesanització, sí, i una certa nova clandestinització cultural, penso. Gent mal refugiada en entorns que preserven un diàleg exigent i ric entre devots, en lloc dels debats aigualits i mísers a la recerca de nous públics amb esperit chachipiruli.

I potser també hi hauríem de vincular la llarga llista de noves editorials i de petites llibreries independents, juntament amb el flux incessant de nous autors i autores i l’alt nivell i diversitat de les traduccions al català, per damunt del que una pura lògica de mercat explicaria.

I tant.

Al llibre també reivindico el paper (poc estudiat) de les organitzacions. I la importància del passat per a la nostra cultura (literària i no només la literària), d’idees com ara compensació, represa, supervivència, fidelitat, renaixement.

És cert, ho fas.

Suma-ho tot plegat, afegeix-hi multilingüisme i alta mobilitat, i tens una aproximació bastant completa al panorama del sistema literari català actual.

 Pacto la treva, doncs.

Oh.

Escrius des de la prudència i des de les dades verificables, però finalment apostes, després de moltes idees temptatives i exploratòries, per una idea forta; molt forta, diria.

Una, dius?…

Aquesta: “La cultura catalana ha hecho aportaciones sustanciales cuando ha actuado como si estuviera en el centro, o en un centro; los que […] protagonizamos la literatura catalana deberíamos preguntarnos de qué manera podemos hacer que sea centro de lo que ocurre en el mundo editorial y en el mundo de las letras en Cataluña.”

Sí. És que mirant enrere crec que podem dir que a Catalunya la literatura ha ocupat un espai central (d’això parla el llibre), i a mi em sembla que el món del llibre i de les lletres, en el sentit més ampli possible, podrien ser una peça central de la mena de país i de cultura que imagino i que vull.

Ara t’escolto.

Potser al final, a les conclusions del llibre, vaig deixar anar una mica la brida acadèmica i això pot sonar més a wishful thinking que a lectura de la realitat.

I què?

Cert: i què? Al capdavall, a més de professor universitari, sóc escriptor i, com els acadèmics en diem, “agent cultural”. Jo i tu i el Núvol i un munt més.

Un tou, sí.

Així hem fet aquesta nostra cultura literària.