Guillem Viladot: l’artista total, lliure i català

Col·laborant en el centenari del naixement de l’escriptor, artista plàstic i farmacèutic Guillem Viladot (Agramunt, 1922-1999), Pagès Editors publica la reedició de Memòria de Riella, un volum que conté les quatre primeres obres de l’autor, les quals ens permeten comprendre el caràcter del país des dels marges. És també una manera intel·ligent de reivindicar l’obra del precursor de la poesia experimental a Catalunya —dels poemes visuals ell en deia “Objectes de companyia”— i d’un escriptor avantguardista que va exercir mestratge en generacions posteriors a la seva. 

Memòria de Riella es va publicar per primera vegada l’any 1974. Consta dels relats Temps d’estena, Els infants de Riella, La Gent i el Vent (Premi Víctor Català, 1966) i L’arrel de Panical. La tetralogia té com a fil conductor la voluntat de Guillem Viladot per transformar el seu Agramunt natal en el món mític de la seva infantesa. L’obra de Viladot es desenvolupà de forma independent al marge dels cercles literaris imperant. L’estil és el del crític, el de qui recerca la creació de manera permanent, el de qui es revolta contra qualsevol forma d’autoritat, utilitzant un llenguatge entre irònic i poètic. La de Viladot és una obra molt influïda per la psicoanàlisi: els motius del pare, de déu, de les inhibicions sexuals i del llenguatge planegen per Memòria de Riella i es tracten des del component lúdic, els jocs de paraules i l’humor absurd. En aquest sentit, l’obra de Viladot explora les fronteres entre els gèneres literaris i transgredeix, no només el llenguatge, sinó també les convencions literàries a l’ús. Trenca motlles, reacciona contra els tabús verbals i ho fa amb excel·lència. 

En una xerrada amb Lluís Pons feta a principis dels anys 90, Viladot parlava de la seva relació amb l’entorn: «Les meves primeres obres es referien a una realitat immediata: Agramunt. Però aquesta realitat era massa evident i calia transportar-la a categoria de mite, és a dir, de ficció al·legòrica. En definitiva, calia establir una certa distància per objectualitzar el poble com una entitat autònoma capaç de prendre vida en un estadi dominant per al llenguatge simbòlic propi de tota recreació de la realitat. Així va néixer el mite de Riella, una paraula procedent d’una mala lectura del topònim Riells, el poble del Montseny que era freqüentat per una catalanitat submergida». 

Aquest volum inclou el pròleg original que va escriure Josep Vallverdú, escrit a Puiggròs l’any 1974. Després de posar en valor el pes de la influència en les persones, Vallverdú explica que, més que una autobiografia, el talent de Viladot és passar els records pel sedàs literari i transfigurar la realitat. Perquè l’autor, diu, «hi veia més enllà». L’obra testimonial de Guillem Viladot es basa en la gent, i «a cada personatge hi ha l’autor». A Memòria de Riella hi llegim proses curtes, contes retrat que conformen un conjunt homogeni a nivell formal i que indiquen el propòsit de construir una obra cíclica. Primer el nen Viladot xoca amb un món que no entén i que percep incomunicat — començant per l’espai rural que el circumda i l’acull — però al qual també hi detecta moments de bellesa. Els dos primers llibres són didàctics, d’aprenentatge, de provatures. En el cas dels dos llibre següents, Viladot caricaturitza els adults, els hi posa cognoms vulgars i grotescos, els insereix en una existència tragicòmica. Viladot és inclement, quan parla dels adults, aquells nens que han perdut l’alegria, el sentit de la bellesa i la innocència que s’ha transformat en una cadena de culpabilitats. La ironia se sobreposa a la sàtira i Viladot reflexiona profundament sobre el destí personal dels individus.