Gisela Pou: “Escriure és la meva manera de fer la revolució”

Gisela Pou i Valls s’ha dedicat durant gairebé tres dècades al guió televisiu, feina que ha compaginat amb la literatura. De les seves obres literàries destaquen El silenci de les vinyes i La noia de la mitjanit, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d’Or. D’altra banda, també conrea la literatura infantil i juvenil; de fet, en aquest àmbit és finalista de l’Atrapallibres 2021 amb Palmira i l’efecte crisàlide. En aquesta entrevista ens parla de la seva darrera novel·la per a adults, Tot, menys la pluja, una història sobre la compassió amb una gran dosi d’autobiografia. Els lectors hi trobareu uns personatges molt ben definits i amb una gran profunditat psicològica que s’enfronten cos a cos amb la malaltia i la mort.

Quina és la llavor de Tot, menys la pluja? Què té d’autobiogràfic i què té de ficció?

Vinc d’escriure novel·les molt més argumentals, amb molts fils narratius i molts personatges. Em venia molt de gust escriure una novel·la en què pogués aprofundir els personatges, que són la pedra de toc de tota història. Aleshores, vaig fer una mirada cap als anys 90, en què esclatà la SIDA, que venia dels anys 80 i que continua essent una gran catàstrofe. Tinc amics que varen morir a causa d’això, i era un tema que m’interessava moltíssim. Però, a banda d’aquesta part més personal, també té una part de ficció. De fet, quan escrius, sempre ho fas des de la teva visió i llavors ho ficciones d’una manera o una altra.

Com has referenciat aquesta malaltia en la novel·la?

La malaltia és un pretext per parlar de la compassió. Joana vol estar al costat del Bernat, acompanyar-lo en tot aquest procés, perquè és conscient de la gravetat de la situació. Però el Bernat no vol la compassió dels altres i, per tant, es tanca en ell mateix i no ho diu a ningú. Ella, que voldria donar-li amor, en aquell moment no ho entén i fins i tot se sent rebutjada. Al cap de trenta anys, quan passa per una situació semblant, finalment comprèn per què el Bernat va prendre aquella decisió. Tanmateix, Joana necessita celebrar la vida, i ho fa a través del desig que sent cap a Unai, perquè és allò que la fa forta per continuar al costat del Bernat. Quan anys més tard la Joana i l’Unai es retroben, s’abracen amb la intensitat que ho varen fer la primera vegada i saben que han tornat a casa. Ella no sent cap infidelitat ni cap mena de culpa per això.

Els pares, acabem entenent-los. No són els pares que volem, sinó que són els que són, i, quan els entenem com a persones i no pas com a pares, ens hi reconciliem.

Hi ha dos personatges més que entren dins aquesta dinàmica: Helena i la mare de Bernat. Com és la seva relació amb Bernat?

Helena, que sempre ha estat molt enamorada del Bernat, accepta la situació i l’hi dona tot. Quan ell aconsegueix contar-l’hi el seu secret, es queda amb ella, i aquest fet també allibera Joana del patiment. D’altra banda, la mare del Bernat no acompleix l’estereotip de la mare amorosa, que no falla mai, sinó que és una dona per a qui les aparences són molt importants. Aleshores, tenir un fill amb aquesta malaltia, per a ella és una gran vergonya, i per això es comporta d’una forma tan dura i distant amb ell.

Com se sent Bernat amb aquesta situació?

Quan es troba en aquell moment tan fràgil i a punt d’acabar, té el desig de reconciliar-se amb la seva mare, però no ho aconsegueix. Tampoc és que això el molesti gaire. Però sí que se sent decebut, tot i que en el fons també l’entengui. Els pares, acabem entenent-los. No són els pares que volem, sinó que són els que són, i, quan els entenem com a persones i no pas com a pares, ens hi reconciliem. Aquesta és la meravella de fer-se gran, perquè acceptes les persones per qui són, no per qui vols que siguin.

D’això, se’n podria dir un procés terapèutic de resignació positiva?

Sí. Les coses s’intenten: tu hi poses de la teva part i llavors depèn de l’altre. Si l’altre no hi reacciona, aleshores no hi pots fer més.

A banda de novel·la per a adults, has escrit teatre, literatura per a infants i joves i guions audiovisuals. Quin lloc ocupa dins la teva tasca creadora la novel·la adulta?

En aquests moments és al centre, però de fet l’estic alternant amb la literatura infantil i juvenil, que també és una tasca molt agradable i enriquidora. Ara sóc finalista de l’Atrapallibres amb Palmira i l’efecte crisàlide, cosa que em fa molta il·lusió.

«M’agrada molt no dir moltes coses que el lector ha d’interpretar ell mateix»

Consideres que tots aquests gèneres són universos a part o més aviat creus que tenen coses en comú?

Tot és ficcionar, crear un relat, però cada gènere és diferent. En audiovisuals, per exemple, la feina és compartida amb altres companys, els actors, els directors, els escenaris, etc. És un producte fet per molts professionals que veurà molta gent. En canvi, en una novel·la poses des de la primera paraula fins a l’última i has de crear tot aquest món. Jo m’hi sento molt còmoda, tot i que em costa més, perquè no importa tant què sinó com ho expliques. Aquesta és la màgia de la literatura, que cadascú explica la història d’una manera diferent. A mi, m’agrada molt no dir moltes coses que el lector ha d’interpretar ell mateix.

«Amb uns bons personatges, d’una història normal, en pots fer una gran història, mentre que amb un mals personatges, encara que tinguis una història genial, et sortirà un mal producte.»

Quant al procés creatiu, com t’hi enfrontes? Cada vegada ho fas amb una aproximació diferent o tens un mètode?

Per a mi és molt important saber de què vull parlar. En aquest cas, volia parlar de la compassió i del dret a viure que té cadascun. Després d’això, em surten els personatges i, finalment, em surt la història. Amb uns bons personatges, d’una història normal, en pots fer una gran història, mentre que amb un mals personatges, encara que tinguis una història genial, et sortirà un mal producte. El meu mètode sempre és aquest. A més a més, em va anar molt bé llegir una cosa que va dir García Márquez en una entrevista: quan comences a escriure, has de saber el final; si no saps on vas, es fa difícil acabar. També és fonamental saber on hi haurà tots els punts de gir. Ara bé, com vaig d’un a l’altre, ho deixo una mica lliure. Tenir prèviament tot el guió construït no em motiva perquè després allò que he escrit no té ànima.

Tenir una història és a la literatura el mateix que tenir una melodia a la música.

Exacte. M’agrada que t’hagis referit a la melodia, perquè per a mi les frases també han de cantar: cadascuna ha de ser una petita perla. Per exemple, en el moment en què Joana arriba a casa i deixa el peix i llegeix el paper groc, el peix quedà allà. Aquella olor, que tan sols és insinuada, espero que el lector la pugui copsar, perquè aquesta és la feina de l’escriptor.

Quant al llenguatge, Tot, menys la pluja té una poesia pròpia, un registre preciosista que posa les sensacions en un primer pla. Què me’n podries dir?

Això potser em ve de formació professional o perquè de jove m’agradava dibuixar. Construeixo molt a partir d’imatges, però no a partir de qualssevol, sinó que han de ser significatives, com ara quan el Bernat dibuixa la Joana. Després les vaig unint per evitar que la narració sigui lineal, perquè crec que el cervell funciona d’aquesta manera. En un moment d’una imatge hi poso molts moments, molts passats, molts futurs, i això és el que conforma la història. Al cap i a la fi, és com vivim.

La tendència cubista de la ment.

M’agrada deixar moments en l’aire per resoldre’ls més tard, perquè així també captes l’atenció lector. Hi ha novel·les molt ben escrites que no ho fan.

Per què escriu Gisela Pou?

Escriure és la meva manera de fer la revolució, la meva manera d’estar-me al món.