Els últims de Cuba

Els últims de Cuba (Pagès), l’última novel·la d’Àlex Gómez-Font, traça el recorregut dels músics catalans a l’Havana a través de la història de tres homes que van fer la seva carrera artística a l’Amèrica llatina: Pepe Lara, el nen Grimal i Jesús Moreno, tres figures compromeses i amb molta passió per la música.

Per als músics del moment, poder viatjar a Cuba i formar part d’aquella expedició suposava una gran oportunitat, impossible de rebutjar. Poder actuar en aquell país tan diferent de la Barcelona desdibuixada i oprimida per les mancances de la postguerra significava un gran salt professional. Cuba, una ciutat d’excessos, glamur i molts diners, era el contrast del trist escenari que deixaven enrere tots aquells músics catalans. Així doncs, amb ganes d’explorar totes les cares de l’aventura cubana, van emprendre el rumb mar endins direcció a una nova vida. Això no obstant, mesos abans d’embarcar, se sotmetien a llargues hores d’assaig per tal de perfeccionar la seva disciplina i poder estar a l’altura del que se’ls demanava.

El primer dels protagonistes és en Pepe Lara, un escolà de Montserrat que, després de cantar davant Himmler amb tan sols catorze anys i de debutar uns anys més tard amb La gran Casino, passarà a convertir-se en el cantant solista de l’orquestra central del mític Tropicana (Cuba): Los Chavales de España. Una orquestra que es distingia per la incorporació d’espectacle i molt d’humor en la seva posada en escena. Així mateix, els diferents efectes de llum i el canvi de vestuari caracteritzaven el xou d’un alt grau de dinamisme. Davant l’expectació i una molt bona acceptació del públic, el sou dels integrants del grup va anar augmentant, com ho va fer també la llista d’espectacles programats. L’èxit aclaparador que tingué la fórmula innovadora de Los Chavales travessà fronteres i passà a formar part de l’imaginari col·lectiu cubà.

A Catalunya sempre hem estat molt hàbils a menysprear el que és nostre i alçar fins als núvols el que és de fora.

La segona gran figura que presenta la novel·la és el nen Grimal. Per entendre bé la seva història cal que ens remuntem als seus avantpassats i, en concret, a l’avi Grimal. Aquest era un personatge anònim, de família humil, que va fer-se ric a base de constància i esforç. L’avi Grimal va arribar a Cuba en plena adolescència i, després de convertir-se en el sabater de l’alta societat havanera, tingué la iniciativa de muntar una bodega. En aquella època les bodegues eren espais on la gent es reunia i s’hi feia vida. Això no obstant, la greu crisi financera va fer que perdés tots els diners i hagués de refer la seva vida. L’escriptor descriu amb detall la impotència dels ciutadans davant la desaparició dels ingressos i la pèrdua de tot allò que tenien fins al moment. Per contextualitzar-ho, Gómez-Font ens parla aquí del Banco de la Isla de Cuba i d’alguns dels seus representants més importants, com ara el català Josep Marimon Juliach. En destaca la seva popularitat i la importància del seu paper en la vida econòmica cubana de les primeres dècades del segle XX.

La història de l’avi Grimal, que va viure els seus darrers anys a Barcelona, ve seguida de la que serà la vida del pare Grimal i el seu fill. Davant uns moments polítics convulsos marcats per la Guerra Civil, el pare Grimal decideix fugir a Cuba amb els seus fills. Serà el fill petit qui, després que el seu pare li regali un acordió, s’interessi pel món de la música i comenci a tocar pel Casal Català i la Clínica de las Católicas Cubanas. El jove també tindrà l’honor de participar en la comitativa encarregada d’interpretar algunes cançons durant la visita de Pau Casals a l’illa.

Gómez-Font parla també de la creació de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya (1840), que més tard es convertirà en el Casal Català. Aquest era un centre que oferia ajuda a tots aquells catalans que es trobaven en certes dificultats i, a més, s’hi fomentaven diferents activitats de caràcter cultural i festiu. Al casal hi havia personalitats catalanes amb molta fama, com ara Gener i Partagàs. De vegades també hi apareixia algun dels caps Bacardí o el cantant Rolando Laserie. Un altre punt de reunió de la colònia de catalans a l’Havana era la famosa ermita dels catalans, dedicada a la verge de Montserrat. Això no obstant, la independència de l’illa portarà a l’expropiació de l’ermita i la construcció d’una plaça cívica que esdevindrà un símbol imprescindible de caràcter revolucionari.

El tercer i últim personatge icònic d’aquest llibre és Jesús Moreno. Un jove que, després d’una gira desastrosa pel Marroc, s’uneix a Solera de España, l’orquestra del mestre Oliva, que debutava llavors al Tropicana. Més tard va passar a formar part de l’orquestra d’Armando Romeu Jr, la qual comptava amb grans figures com Bebo Valdés o Guillermo Barreto. Aquella illa era el lloc d’esbarjo dels americans, els quals n’eren la principal font d’ingressos. Allà on hi havia el joc i els diners, també hi havia d’haver música. Així, doncs, va ser com a poc a poc Moreno es va anar convertint en un artista destacat fins a arribar a compartir escenari amb personatges com Nat King Cole, Frank Sinatra o Dizzy Gillespie. Moreno va treballar també amb un dels artistes cubans més destacats de tots els temps, Benny Moré i va col·laborar amb Édith Piaf com a músic d’acompanyament. Així mateix, amb l’arribada de la Revolución, el músic català coincidirà amb líders històrics com Fidel Castro o Che Guevara.

Vet aquí una Havana plena de vida que va obrir les portes al talent català i que, cal atorgar-li la memòria i el reconeixement artístic que es mereix.

Gómez-Font, que ha publicat diversos llibres d’història musical i ha dirigit alguns projectes discogràfics, ens parla sobre la tendència que tenim a categoritzar les grans històries dins un país molt llunyà al nostre: “En aquest país sempre hem estat molt hàbils a menysprear el que és nostre i alçar fins als núvols el que és de fora”. El que està aquí mai ho valorem, i ens costa imaginar-nos que, just a la cantonada de casa, podem trobar algú amb grans anècdotes per explicar.

Els últims de Cuba sintetitza totes aquestes històries a través d’un relat honest i de gran amenitat que pretén trencar el mur d’oblit imposat per la Revolució. L’escriptor aconsegueix transmetre els records d’una Havana lliure i lluminosa que, com bé diu, ja no existeix. Una Havana plena de vida que va obrir les portes al talent català i que, cal atorgar-li la memòria i el reconeixement artístic que es mereix.