Els himnes de Bartra: afirmació i celebració de la paraula

Quan Agustí Bartra va guanyar el premi Carles Riba, l’any 1973, feia tres anys que havia tornat del seu exili. El llibre posava fi a aquella etapa, l’exili a Mèxic, i retornava un poeta a casa seva i a la seva comunitat poètica. D’alguna manera, guanyar aquell Carles Riba va suposar per Bartra el reconeixement d’aquesta comunitat i l’assentament de nou a la seva terra enyorada. Els Himnes canten l’acceptació feliç del poeta d’aquesta tornada i  l’exaltació per la nova etapa tot assumint l’exili, renaixent en el retorn. En aquesta edició (Edicions 62) es recupera aquest poemari (una petita joia), ara amb una edició a cura de Sam Abrams, que signa les notes a l’obra i també l’epíleg.

Com cita Sam Abrams a l’epíleg de l’edició, el poeta deia: “a Catalunya ja hem cantat massa la cendra i la mort”. D’aquesta manera, Els Himnes canten i celebren, des de l’acceptació de la paraula renovada —guarint la ferida de la mort— per aquesta tornada, Catalunya, com a terra natal, com a bressol retrobat. I malgrat que la tornada és la clara evidència de l’exili i el seu esquinçament, per Bartra és, sobretot, motiu de joia desbordada i d’una escriptura exaltada que canta i es deixa meravellar. D’alguna manera, la nostàlgia queda sufocada en descobrir, una altra vegada, la terra perduda, fèrtil per la paraula.

Sorprèn aquest clam vitalista, la concepció de Bartra del final de l’exili i de la nova etapa que s’obre. A diferència d’altres escriptors exiliats, Bartra no se sent estrany a Catalunya: accepta el pas del temps, es commou davant dels canvis; el passat no és per a ell quelcom immobilitzador: “(No he tornat) anacrònic, amb l’estel rovellat del vell guerrer”; la nostàlgia ha desembocat en sorpresa. Si més no, aquest gest és possible en la mesura que per Bartra el retrobament amb Catalunya és un retrobament idíl·lic, fins i tot mític: la naturalesa, la terra (que sembla eterna) i el paisatge brillen en els seus himnes. I és d’aquesta manera, que aquest retrobament es confon amb la fantasia nostàlgica de la infància (perduda) feliç; la terra és una mare eterna, originària, potser impertorbable.

Però no obstant això, el poeta porta la memòria a l’escriptura. Escriu, pensant en el camp d’Argelers on va ser pres: “Aquí fou la immensa nafra/ en què es convertí l’herència/ de les roses de la pólvora,/ aquí va ésser enterrada/ la més profunda bandera/ i lligats amb filferrades/ els cent mil d’una derrota.” És des d’aquesta memòria —que no emmudeix, sinó que rediu i repensa— que els himnes prenen força; no són una exaltació sorda i nova, sinó el cant d’una “boca madura”, desitjosa per viure, però que no oblida.

El llibre és un desig de futur ple i s’adreça als joves, els apel·la. Bartra pensa el poeta en tant que compromès, un compromís singular, poètic: amb l’escriptura, amb la paraula, una paraula que “està en guerra amb les seves pròpies limitacions”. Diu al pròleg: “Qui escriu aquestes línies és un poeta. Se sent compromès amb el sofriment individual i social de l’home del seu segle; s’oposa a la història que esclafa l’infant i la fulla; li fa mal la boca cosida davant els fetitxs dels poders cecs i destructors. (…) Posa la mà dreta sobre el cor de la fulgurant metàfora per tal de tocar el ritme de les noces de la realitat i la fantasia; protegeix la primera flor d’ametller contra el vent de les famolenques banderes”. Bartra pensa com a home del seu temps, que sent el dolor i la gana del seu temps (“Universal i anònim en el dolor del segle”), i és per això que en la seva poesia hi batega l’esperança, la confiança en el llenguatge (poètic), en el poder d’anomenar —reanomenar—, en la singularitat de la paraula per la qual lluita volent mantenint-la lluny de la degeneració dels poders, de la indiferència, del mercat, de la repetició: la paraula segueix sent per Bartra origen, refugi, promesa i tresor.

Aquests dotze himnes que s’estructuren com un cercle (com explica Sam Abrams, els punts suspensius amb els que  el llibre comença i acaba formen aquest moviment circular de lectura), ens demanen de tornar al començament, però també, de no cloure mai la lectura —i per tant, podem pensar, a no estancar mai la paraula—. Dotze himnes que segellen la passió i l’alegria de Bartra per Catalunya, que canten la vida desvetllada en contra de la mort i la cendra. Dotze himnes pel futur des del record i la memòria.