Els agosarats porten mascaretes

En un altre context, un festival de poesia amb un públic amb mascareta podria haver estat una performance, però ara és l’obediència a la norma, una precaució, o fins i tot, “una espècie d’avantguarda artística forçada”, diu Joan Noves, President de la Fundació Palau. Posa-li el nom que vulguis, però dissabte, a la Nit dels Poetes, potser estavem fent una cosa única al món. “S’ha d’investigar. Gent amb mascaretes escoltant poemes? Això segurament no havia passat mai!” La Nit dels Poetes és l’acte central del Festival Poesia i +, la llavor que va engendrar tot el que és ara. I ara, en concret, és mig presencial, mig en streaming, una mica en gallec i per sobre de tot, agosarat. “Quan tothom et parla de por és moment de remar cap a una altra banda. Però la vida és pels agosarats”. Agosarats amb mascareta a punt d’escoltar Josep Pedrals, que comença, i hi haurà un moment que dels seus poemes en sortirà una flama. La poesia sempre ha estat una activitat de risc.

Pedrals té aquesta capacitat d’explicar fins i tot què passaria si amb la calor que desprenen les nostres mans freguéssim un poema amb les pàgines veïnes. “Separem en les molècules les càrregues positives de les que són negatives” i es carregaria tot el llibre d’electricitat estàtica “que pot provocar guspires que encenguin de cop la pàgina i converteixin en flama tot això que ara llegies”. La flama va ser de veritat: un toc de performance en una frase que ens servia de metàfora de tot el que diem i contradiem. De la seva qualitat d’efímer.

I és que quan la poesia és recitada i no llegida, et ve al mateix moment que se te’n va. Per primera vegada en el Poesia i + s’hi recitava en gallec. Sense cap traducció a les mans, escoltar poesia en un idioma que no entens et deixa experimentar el plaer de no entendre-ho tot: de només sentir la musicalitat del poema, escoltar per escoltar, potser imaginar què vol dir, o potser de cop, encallar-te en una única paraula que has entès perquè s’assembla a una paraula teva. En un poema que va recitar Yolanda Castaño em va semblar entendre que les muntanyes eren com un poema i que ella travessava valls amb el seu cotxe, i em va semblar bonic. Potser no volia dir això, però el llenguatge i sobretot la poesia tenen aquest marge que, perseguint l’afany de concretar, també eixamplen.

Més tard, Albert Balasch explicaria una història que tenia moltes ganes de narrar, ajudat d’uns pots de patates Pringles retallats per simular uns personatges que a les nits parlaven. Una història que incloïa una afirmació detonant: “L’origen del llenguatge és l’origen de l’home”.

En certa manera, ho havia dit al principi la directora de la Fundació Palau, Anna Maluquer, recitant Palau i Fabre: “La poesia ho encapçala tot”. Per això, tant li fa l’idioma. Ho deia Castaño: “No es tracta que no comprenguis l’àrab. No entens la poesia. La poesia és així, una llengua minoritzada”. Amb una altra frase d’ella vam entendre que, d’alguna manera, si fàiem una cosa única al món és perquè la necessitàvem: “Encara que portem mascareta, la veu i la paraula ens deixen seguir respirant”.