El desert feminista del nacionalisme català

Tenia la imatge de Clementina Arderiu que deu tenir mitja cultura catalana: una dona que feia versos de temes íntims i to menor i una guardiana gelosa dels secrets de la família. Els dos o tres poemes seus que recullen totes les antologies, i la cèlebre entrevista que va fer-li Montserrat Roig, reforcen aquesta caricatura.

Després vaig llegir un petit estudi que li dedica Maria-Mercè Marçal i vaig quedar feta pols. Marçal agafa els seus poemes i els llegeix, per exemple, en clau existencialista. Assenyala les escletxes per on es veuen les angoixes respecte el rol d’esposa i mare que Arderiu va defensar. “Mai abans la poesia en català ha parlat des d’aquesta perspectiva”*, diu Marçal després d’explicar per què crítics i col·legues han projectat sobre Arderiu les seves conveniències.

Maria-Mercè Marçal és capaç d’entendre-ho tot: des d’una monja del segle XV com Isabel de Villena a una coetània que adora el marit com Arderiu. Ella creu que el sexe (o el gènere) és un dels factors que diferencien d’una manera més radical l’experiència humana. I busca i busca entre les autores de la seva tradició una manera d’entendre la vida que sigui ‘altra’.

Hi ha una experiència de la vida que sigui ‘altra’? Una experiència de dona? Naturalment que sí, però Catalunya és un dels llocs d’Europa on costa més experimentar-la, perquè el conflicte nacional ho ofega tot. 

Hi ha una experiència de la vida que sigui ‘altra’? Una experiència de dona? Naturalment que sí, però Catalunya és un dels llocs d’Europa on costa més experimentar-la, perquè el conflicte nacional ho ofega tot. La nostra pàtria s’ha fet amb el llenguatge dels homes. Dels vint-i-set volums que té la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, no n’hi ha ni un escrit per una dona. Hi ha des del marxista Andreu Nin al bisbe Josep Torres i Bages. Des de Rafael Campalans a Francesc Cambó. Hi ha mallorquins i valencians. Hi ha perspectives religioses, econòmiques i culturals. Però no hi ha ni una sola pensadora i l’única referència al feminisme que hi he trobat és un comentari sabatot de Josep Pijoan que explica per què va fer desgraciades tantes dones. La nostra base és el desert. Per això anem tan venudes a l’hora d’articular un discurs que sigui feminista i nacionalista al mateix temps. Per això l’argot feminista dels màsters anglosaxons ens sona tan marcià, perquè no té cap llavor en la nostra tradició. I per això hi ha tantes catalanes darrere de qualsevol tifa espanyola que se’ls vengui en nom de les dones.

Maria-Mercè Marçal coneixia aquest desert i el salva rescatant autores i llegint-les amb un rigor i una volada que emocionen. Ho fa per elles i per ella, que busca mares literàries i figures femenines d’autoritat. També sap (ho diu) que les nacions s’aguanten sobre dues potes: les tradicions culturals i les famílies, i que totes dues s’han aguantat durant segles sobre els secrets de les dones. Per això abans d’explicar les misèries de Carles Riba, pare de família i de tota persona llegida en aquest país, Clementina Arderiu s’hauria deixat torturar fins a morir.

* Sota el signe del drac. Proses crítiques (1985-1997), Maria-Mercè Marçal, Edició de Mercè Ibarz. Comanegra, Barcelona, 2020. Contraclaror, Clementina Arderiu, Introducció i selecció de Maria-Mercè Marçal. LaSal, Barcelona, 1985.