Dues jubilades de traca i mocador

Heus aquí la Paula i l’Ernestina, dues pensionistes que viuen juntes (no estan casades però són parella des de fa un grapat d’anys) que, per matar l’avorriment i entretenir-se una mica, decideixen llogar l’habitació sobrera que tenen al pis. Fins a quatre candidates es sotmeten a la seva peculiar entrevista, a la terrassa, mentre degusten una tasseta de te amb unes pastetes. El càsting (Club Editor, 2023) és la darrera novel·la d’Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), que acaba de sortir del forn per reivindicar que la vellesa no està renyida amb l’alegria, l’esbarjo i, sobretot, amb el divertimento. 

L’escriptora vallesana, Doctora en Filologia catalana (amb una tesi sobre l’Espill, de Jaume Roig), medievalista, investigadora, professora i també editora (fa poc va engegar el segell català Cal Carré, el nom de la carnisseria dels seus pares) és una tastaolletes de gèneres literaris. Ha publicat novel·la juvenil, satírica, històrica, i és autora, també, d’un volum de proses poètiques. Ara, recupera la gerontologia que ja va abordar a Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), un recull de vuit contes que pivotaven al voltant de la gent gran. Si en aquells relats trobàvem un reguitzell de personatges entranyables que barrejaven la serenor, el desig, la nostàlgia i l’anhel de companyia, esquitxats per la mort i la viudetat, aquí l’autora aprofundeix directament en l’humor càustic i la comèdia.

El text es divideix en dues parts. A la primera, titulada ‘La idea’, Carré-Pons ens presenta les dues protagonistes i el seu context: la Paula (exmestra) i l’Ernestina (exactriu), dues jubilades amants del whisky i dels vermutets amb olivetes. La primera encarna el seny, i la segona, una rauxa camuflada sota capes de temor d’ençà de la pandèmia: no surt de casa en tot el dia i espia amb uns binocles la veïna del davant, com un James Stewart a La finestra indiscreta. De fet, les referències cinematogràfiques esquitxen la novel·la de punta a punta. L’Ernestina és, de lluny, la més excèntrica de totes dues. Hipocondríaca, políticament incorrecta i passada de voltes. Per a les entrevistes es disfressa amb vestits robats de les obres on ha actuat (assegura, ofesa, que alguns van ser regalats). Recorda l’adorable tieta Mame que l’estatunidenc Patrick Dennis va inventar (La tieta Mame, Quaderns Crema) i que tots voldríem tenir a la vora. No necessiten calés (tot i que mai fan nosa), així que la idea de rellogar la cambra de convidats és només una ocurrència que s’empesquen per esbargir-se una mica. El sainet està servit.

‘El càsting’ es llegeix d’una revolada gràcies a uns capítols curts que llisquen com l’aigua i diàlegs consecutius sense marques d’entrada

La segona part, més extensa, es titula com el volum, ‘El càsting’, i és la desfilada de les incautes aspirants que no saben on es fiquen. Les entrevistes esdevenen interrogatoris amb preguntes impertinents. Veiem una noia de vint-i-tres anys que fa pastissos per encàrrec d’una wedding planner, una comptable sense pèls a la llengua i “directa com un cop de puny”, una ex-ballarina frustrada i poca-solta, que acut a la cita amb el seu nòvio manipulador i maltractador, i una estudiant de medicina, que aspira a ser cirurgiana i té les idees molt clares. Quatre perfils de dones de diferents edats que estableixen una batalla dialèctica amb les dues velles rondinaires —però encantadorament belles— que les posen contra les cordes.

El càsting es llegeix d’una revolada gràcies a uns capítols curts que llisquen com l’aigua i diàlegs consecutius sense marques d’entrada. No hi ha cap veu narrativa, però el lector no només no es perd sinó que sap en tot moment qui és que parla i qui és que dona la rèplica. Carré-Pons introdueix altres personatges, que encara dinamitzen més l’acció i enriqueixen la conversa escrita. En definitiva, una novel·la curta (té tot just 145 pàgines), alegre, fresca i desenfadada que assegura una relaxada i bona estona de lectura.