Cap al tard, recomençar

L’any 2019, Tessa Hadley (Bristol, 1956), va publicar Cap al tard, que ara podem llegir en la traducció de Mercè Ubach i editada per Edicions de 1984. Hadley, que va començar a publicar als quaranta-sis anys, és una escriptora que ha anat assolint una reputació creixent. Cap al tard, una novel·la que en podríem dir de trets generacionals i metropolitans amb preocupacions metafísiques, és una mostra de la solidesa literària d’aquesta autora reconeguda i premiada. 

El fil que travessa Cap al tard és la relació entre quatre amics que es coneixen des de l’escola i que acaben sent dues parelles matrimonials amb tracte sovintejat: les filles es crien en paral·lel i els períodes de vacances i activitats de lleure són compartides. La intimitat entre els amics és gran i presenta trets característics d’aquella generació privilegiada, ara ho veiem, de quan el món semblava que anava endavant, la qual cosa no vol dir que això fos per a tothom ni en la mateixa mesura. Així a Cap al tard es veu clar que sense intel·ligència pràctica no s’hi pot triomfar, al món, de la mateixa manera que calen certes habilitats socials per fer-s’hi un lloc. 

Un fet tràgic interromp l’harmonia del grup: la mort d’en Zachary, que és l’home que li dona cohesió. Amb extraordinària habilitat formal i percepció sensitiva, Hadley presenta els seus personatges en l’ambient ciutadà de Londres, que als lectors se’ns ofereix de veure amb tot detall i coloració, així com hi podem respirar la vida satisfeta dels qui hi viuen de forma còmoda en espais com una galeria d’art situada en una capella remodelada amb la vivenda annexa. Aquest indret en què s’harmonitza el vell i el nou, en la novel·la adquireix un gran significat pel fet de ser el punt de partença, ja que és on Zachary mor, així com és el lloc on el cercle es tanca en una narració rodona en la qual es despleguen, en diversos temps i fins a la crisi, les relacions entre Alexandr, Christine i Lydia després de la mort d’en Zachary. Si bé a Cap al tard s’hi donen els llocs comuns d’aquelles generacions felices: el flirteig entre els amics, també és cert que el relat, àgil i dens a la vegada, procura girs argumentals i, sobretot, procura el plaer intel·lectual de llegir reflexions d’alt nivell sobre la condició i la defensa de la dignitat humana, centrat sobretot en el personatge de Christine.  

Però la novel·la Cap al tard, de Tessa Hadley, va més enllà d’un retaule de tints moderns, de passatges que relaten una intensa vida cultural i d’un vast i ben dibuixat entramat de figures amb psicologies complexes: Cap al tard és la imatge d’un moment transcendent de la vida adulta. 

Quan comença a ser cap al tard? Si mirem el dia, cap al tard és aquella hora entre dues llums: una hora poètica, però també una hora que convida a tocar de peus a terra, ja que quan caigui la fosca si no s’encenen els llums no es veu res. Cap al tard, és, doncs, una metàfora d’aquell temps del capvespre de la vida en el qual ja es podria saber què s’ha fet una mica bé i el que no. En aquest moment, que no és una ratlla en el temps sinó que apareix enmig del paisatge interior que som cadascú, és una oportunitat per mirar el que ha estat i ja no serà, i el que potser encara queda per fer. I és sovint a través de dols i pèrdues, que advé una estranya lucidesa en aquelles ànimes que no han matat del tot el seu potencial humà en comèdies socials estèrils. Aleshores és quan és possible recomençar o reprendre el que de més valuós o essencial va quedar interromput o per fer en el corrent dels dies. Cap al tard és l’hora en què, en consciència, ja se sap que la fruita està per caure, però que encara és a l’arbre fins al dia que sigui. A desgrat de caigudes i decepcions, cap al tard hi encara dempeus el ble de l’esperança que no s’ha malbaratat ni deixat extingir. El sol de cap al tard és el sol d’una felicitat inesperada, ens ve a dir Tessa Hadley, que en la novel·la s’expressa en un tímid primer traç en un paper ple de pols. Quina gran novel·la, Cap al tard.