Timothy Garton Ash: “M’agradaria que emergís una generació europea del 22”

Timothy Garton Ash (Londres, 1955) és historiador i periodista, i un dels analistes polítics més influents dels nostres dies. Professor d’Estudis Europeus a la Universitat d’Oxford, Isaiah Berlin Professorial Fellow al St Anthony’s College i senior Fellow de la Hoover Institution de la Universitat de Stanford articulista a The New York Review of Books i autor d’una columna setmanal a The Guardian que apareix simultàniament a molts diaris del món, Garton Ash és un dels homes que millor combina el coneixement acadèmic amb el periodisme, l’experiència individual i la prosa llegidora amb un coneixement teòric profund. Europa (Arcàdia) és el primer llibre que es publica en català: una memòria personal que manté aquest ball constant entre reflexió i narració per explicar el destí d’Europa des del 1945 fins al present a través de la trajectòria excepcional de Garton Ash, viatger incansable i testimoni en primera persona de molts dels esdeveniments dels darrers seixanta anys. Abans de començar a parlar, li demano sobre les notificacions del mòbil, i m’ensenya que té activades les alarmes que rep la població Ucraïnesa pels atacs russos. És coherent amb el gran tema del llibre: com no oblidar.

Què et porta a fer un llibre des del punt de vista personal i no una reflexió en tercera persona com fins ara?

El repte és: ¿Podem aprendre del passat sense repetir-lo? L’aposta de la civilització és que sí que podem. I les persones no es captiven a través del cervell, sinó del cor, de les històries. Jo volia transmetre aquesta història extraordinària, especialment als lectors més joves. També hi ha una raó molt simple: tenia un material excepcional en forma de les llibretes que he omplert al llarg de cinquanta anys viatjant per tot arreu.

Parles del motor de la memòria: tens por que oblidem?

L’Europa que tenim, que és la millor que hem tingut mai, és el producte de quatre generacions clau, que surten de les experiències formatives de la seva joventut. La generació del 14, la del 39, la del 68, i la del 89. I crec que no hi ha hagut una generació clara des d’aleshores. Per primer cop tenim una generació per sobre la trentena que no coneix res més que una Europa majoritàriament pacífica, lliure, pròspera i unida (tot relativament). I han crescut donant-ho per descomptat. La filosofia del dret té un concepte fonamental: la normativitat del que és donat. Però en termes històrics, això no té res de normal. O sigui que la resposta és que sí: tinc por, i em pregunto si podem posar gasolina al motor de la memòria sense haver de patir dictadures, genocidis o revolucions. 

Llegint el llibre jo n’he sortit amb una sensació de contingència, de molta sort i molt d’atzar. 

Un dels grans errors dels principis del 2000, abans de submergir-nos en una cascada de crisis, va ser creure’ns que havíem entès cap a on va la història. Que el progrés cap a una Europa més liberal, oberta i unida era inevitable. Ningú sap cap a on va la història i res és inevitable. Això són males i bones notícies. El millor i el pitjor depenen de nosaltres. Europa és el producte de la probabilitat històrica d’un entre un milió. Tot hauria estat diferent sense el paper d’individus clau com Václav Havel o Mikhaïl Gorbatxov. Però la derrota política més important de la meva vida, el Brexit, també va ser una qüestió de mala sort. El llibre parla de contingència, però també de l’agència humana, de la nostra capacitat d’actuar fins i tot quan les circumstàncies semblen molt dolentes.

Parlant de la Segona Guerra Mundial, dius que “cal entendre que va ser una barbàrie europea, comesa per europeus contra europeus… i sovint en nom d’Europa”. Vols dir que no hauria pogut passar a altres llocs del món?

Lamentablement, és una cosa humana, totalment universal, tan humana com tu i jo. Europa és un espai increïblement complicat. Allà on hi ha diferència, hi ha potencial pel conflicte. I, al mateix temps, tenim l’assumpció gandula que Europa té alguna relació especial amb la civilització. Hi ha barbarisme europeu i civilització europea, com arreu del món. Per mi, el que hem fet des del 1945 no es basa en un optimisme panglossià, que tot anirà bé perquè som en el millor dels mons, sinó en un pessimisme constructiu. Entenem que, en un tancar i obrir d’ulls, els europeus podem recaure en els nostres pitjors hàbits. Immediatament després de la caiguda del Mur de Berlín, esclata la guerra a Iugoslàvia.

Aquesta hiperconsciència de la història no és precisament el problema d’Europa, en comparació amb, per exemple, l’optimisme americà?

Un cop vaig participar a un acte absurd a Standford en el qual els 70 participants havíem de presentar-nos entre nosaltres dient el nostre nom i una cosa sobre nosaltres. I hi havia una estudiant que va dir: “Em dic Mariane, i soc optimista”. Només podia ser americana! Els europeus podem tenir massa dubtes, massa autocrítica, massa pessimisme. I és cert que la confiança en un mateix et dona força. Tot i que crec que, justament, el “Make America Great Again” demostra que l’estan perdent. La frase de “l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la raó” és certa: calen tots dos.

I la Xina?

Europa és plena de memòries d’un passat gloriós i tenim una narrativa implícita de declivi. Mentre que la narrativa de la Xina diu “Ara ens toca a nosaltres”. I aquesta narrativa sempre porta a l’arrogància, que és el mateix que sentia Europa abans de les grans crisis i catàstrofes.

Ets conegut per les teves cròniques de països soviètics. El control orwelià que descrius és fascinant, però sembla una cosa del passat.

Era la Gran Mentida, i era total, d’aquí la precisió del terme “totalitarisme”. Hi havia una ocupació semàntica total de l’espai públic. Un amic txec, parlant tan tard com el 1984, em diu que si, en una reunió, algú intervé i diu el que pensa realment, tothom diu que no és normal. El normal esdevé anormal. I tens raó: el que tenim avui és molt diferent, és un caos informatiu. La Rússia de Putin no està intentant imposar la seva narrativa sobre els altres, sinó suggerir que tothom menteix. Abans hi havia el monopoli de l’Estat, ara hi ha el monopoli de les plataformes. 

La teva estada en aquells països et va convèncer de la veritat del liberalisme. Però avui “liberal” és un terme entre ofensiu i risible.

Des de molt jove vaig ser un liberal clàssic, en el sentit anglès d’una creença profunda en la llibertat individual. Això es va reforçar amb l’experiència del totalitarisme. Però molt bona part del llibre és precisament la reflexió autocrítica d’un liberal europeu. ¿Com ha pogut fer les coses tan malament el liberalisme, fins a arribar on estem ara? Jo crec que l’error fonamental del liberalisme ha estat reduir-se a una sola dimensió, l’econòmica. Un liberalisme que només és econòmic no és liberalisme: calen les dimensions cultural i social. Ara bé, molta gent parla de neoliberalisme, i crec que és un malentès. Amb molt poques excepcions, la gent que ens ha dut fins aquí no eren neoliberals en un sentit comparable a com ho havien estat els feixistes o els comunistes. No hi havia gent que cregués en la ideologia neoliberal: era, simplement, la manera com es va desenvolupar el capitalisme globalitzat i financeritzat, que va causar crisis i desigualtats. Una amiga meva diu que el socialisme és liberalisme sense capitalisme. La meva resposta és ¿D’acord, i això com funciona? Crec que els meus amics de l’est d’Europa tenien la raó quan insistien que la llibertat econòmica és una condició indispensable per a la llibertat política. És una veritat important perquè, mirant d’evitar els errors dels noranta, no tornem a cometre els errors dels cinquanta.

Parles de la segona meitat dels vuitanta com dels millors anys d’Europa. Què tenen d’especial?

En certa manera, la Guerra Freda va mantenir el liberalisme honest gràcies a la competència amb el bloc soviètic. Eric Hobsbawn va dir que hem d’agrair a Stalin l’estat del benestar europeu i, encara que sigui una exageració, és veritat que la competència ideològica va fer que prestéssim atenció als desafavorits de la nostra societat. Sense això, ens vam tornar ganduls. 

Aleshores la competència amb la crítica socialista o comunista que veiem entre les noves generacions podria ser bona?

La paradoxa del liberalisme és que sempre necessita que el critiquin per funcionar, que un món que només té liberals no és liberal. Crec que necessitem una renovació profunda del liberalisme. Citant a Leszek Kołakowski, crec que necessitem ser “liberals socialment conservadors”. Mentre celebrem el triomf de la llibertat i l’universalisme, no hem d’oblidar la necessitat d’igualtat i solidaritat, d’una banda, i de comunitat i identitat de l’altra. Una de l’esquerra, i una de la dreta. Això és el que crec que hem de tornar a posar dins del liberalisme. Els populistes que ara veiem atrauen votants amb algun d’aquests aspectes, fent-los servir per atacar al liberalisme.

Al llibre parles de l’arribada dels musulmans a Europa. Consideres que el teu error més greu com a columnista polític va ser donar suport al pensador islamista Tariq Ramadan i titllar l’escriptora i activista holandesa nascuda a Somàlia Ayaan Hirsi de “fonamentalista de la Il·lustració”.

Fa 50 anys va haver-hi una guerra a Israel, va tenir un impacte en els preus del petroli, però era una qüestió d’afers exteriors. Avui hi ha una guerra entre Israel i Hamàs, i és una qüestió domèstica. Perquè tenim gent de tot arreu. El repte de la integració és un dels més importants que entoma Europa. La controvèrsia que comentes surt del meu intent d’entendre si és possible que musulmans devots siguin perfectes ciutadans europeus. Jo estic absolutament convençut que és possible. I, de fet, hi ha llocs que ho fan molt bé, com el Regne Unit, i altres que ho fan molt malament, com França. La lliçó és que tot varia molt entre països, però ningú es fa europeu directament. Primer es fan anglesos, italians, espanyols. De fet, molta gent primer es fa d’una regió o d’una ciutat. És a través de la regió i de la nació que ens tornem europeus. Hem de fer que això surti bé, no hi ha alternativa. 

Com et prens els moviments d’extrema dreta: són desafiaments cínics que un cop arriben al poder no fan gaire res, o una amenaça greu a la democràcia liberal?

Crec que hi ha una ultradreta genuïnament nacionalista, populista i xenòfoba. I després, hi ha emprenedors polítics. Fans servir una fórmula extraordinàriament exitosa: econòmicament molt d’esquerres, i culturalment molt de dretes, una recepta que entoma les dues debilitats del liberalisme. Crec que hi ha el risc que el 2023 sigui un nou 2015. Que hi hagi un pànic civilitzatori amb la immigració. Si no fem res els pròxims mesos, les pròximes eleccions europees seran un xoc que durà Europa cap a la dreta. La qüestió sobre si aquests moviments són del tot ideològics, del tot cínics, o una barreja, és una cosa secundària.

Què penses d’Emmanuel Macron prohibint manifestacions a favor de Palestina, o de la ministra anglesa d’afers exteriors parlant de “marxes de terror”?

Ho trobo una manera perillosa d’explotar pors genuïnes. Hi ha problemes reals amb la immigració, i és massa fàcil prémer el botó del pànic civilitzatori. La primera menció del terme “europeus” és a la batalla de Poitiers (732), contra els invasors musulmans, amb Pius II Europa es defineix en contrast contra els turcs de l’imperi Otomà, els tàrtars… és un trop molt antic. Tots els polítics responsables, de dreta i d’esquerra, haurien d’obligar-se a no jugar amb aquestes pors. 

De nou: perquè els immigrants s’integrin, no és molt millor el melting pot americà que la llosa de la història europea?

Sé el que vols dir. Goethe també ho va escriure en un poema “Amèrica, ho tens millor”. D’altra banda, el potencial integrador d’una cultura compartida, una història compartida, uns símbols compartits, uns mites compartits, unes institucions compartides, equips de futbol, equips de criquet… és enorme. Si et reuneixes amb musulmans europeus, el marc de la reunió sembla que hagi de ser un debat entre musulmans i no-musulmans. Però després resulta que els musulmans anglesos són increïblement britànics, i els musulmans italians són increïblement italians, i de cop es formen aliances entre musulmans i no-musulmans alemanys contra musulmans i no-musulmans francesos. Fixa’t en el Regne Unit: primer ministre hindú, alcalde de Londres musulmà, i fins fa quatre dies, ministra d’exteriors negra. I tot funciona.

Has dit que el Brexit va ser un dels teus traumes. Per a l’independentisme català, el compromís dels anglesos amb la democràcia i els referèndums ha estat sempre un exemple.

Hi ha moltes diferències entre Escòcia i Catalunya. Però el punt central és que davant de la demanda dels escocesos més autonomia i, si calia, independència, la reacció anglesa va ser “Realment volem que us quedeu, però depèn de la vostra decisió”. I aquesta és una de les raons per les quals els escocesos van votar per quedar-se. És totalment diferent del que va fer el PP de Mariano Rajoy aquí. La lliçó és sobre la democràcia, però també sobre el diàleg i el procés polític.

I ara que sembla que es vol demanar un nou referèndum i Westminster no el vol concedir?

No em preocuparia gaire per això. Puc entendre perfectament que, després que els anglesos fessin fora els escocesos d’Europa, quan les majories de la votació van ser diferents segons el territori, ara ells es plantegin votar si marxar per tornar a Europa. Però crec que, si hi hagués la demanda clara d’un referèndum sota el govern de Keir Starmer [el líder dels laboristes que es dona  per fet que guanyaran les pròximes eleccions] l’acabaria acceptant. I pel que sembla, ara mateix els escocesos votarien per quedar-se.

Al llibre parles molt de la importància de la llengua per Europa: què penses del català sent reconegut com a llengua oficial de la UE?

Hi ha un poema d’Auden que diu: “El temps que és intolerant dels valents i dels innocents […] reverencia al llenguatge i perdona a tothom a través del qual viu”.  El llenguatge és un component indispensable de la nostra identitat. Al llibre dic que s’estima que a Europa hi ha entre 64 i 234 llengües. La qüestió de quins idiomes esdevenen oficials ha de tenir en compte moltes coses. El que jo crec és que la proposició del segle XIX era el nacionalisme lingüístic: som una nació amb una història i una llengua comuna i, per tant, necessitem el nostre estat. Al segle XXI jo crec que aquesta equació tan simple no es pot aplicar tan fàcilment, especialment en llocs com la Unió Europea que habilita tants nivells de govern i sobirania compartida. Jo no soc cap expert en política espanyola, però diria que una Constitució és una cosa viva que ha d’evolucionar, que no pot quedar encallada en l’any 78, i que caldria anar en la direcció del que els politòlegs anomenen “federalisme asimètric”. Això funciona molt bé a moltes parts d’Europa, i la gràcia d’Europa és que et permet refinar aquestes coses sense recórrer a una elecció binària. 

El moviment independentista t’ha fet qüestionar alguna cosa del discurs europeu?

S’ha vist que tan important com el què, és el com. Per mi, el divorci de vellut a Txecoslovàquia va estar bé, perquè va ser de vellut. Mente que a Iugoslàvia, el problema no era el divorci, sinó la matança i l’horror. Jo he de dir que trobo depriment que, en un país com Espanya des del 1975 que, amb tot, jo definiria com una història d’èxit, un país pròsper; hàgiu acabat en un ambient polític tan hiperpolaritzat. Des del meu punt de vista no hi ha res d’intrínsec en la situació.

I si no és intrínsec, d’on creus que surt?

Crec que la política importa. Per ser específic: crec que si el govern del PP de Rajoy hagués fet les coses de manera més semblant al govern dels conservadors de David Cameron, tot hauria anat millor. La bona política pot fer que les coses surtin bé fins i tot amb males condicions, i la mala política pot desencadenar el caos fins i tot amb bones condicions. 

El teu llibre transmet una certa sensació de fragilitat d’Europa. On caldria posar la màxima cura per prevenir que es trenqui?

El més fràgil d’Europa és que no tenim prou sentit de la fragilitat. La gent encara ho dona tot per fet. Ara mateix està lliurant-se la guerra més gran des del 45 just a l’altre costat d’Europa. Si vols saber com era 1945, només cal que agafis un tren fins a Kíiv. L’altre dia visitava un hospital ple de gent que havia perdut una mà, una cama, un peu… i encara pensem que “ens queda lluny”. Hi ha una primera ministra neofeixista a Itàlia, però “ens queda lluny”.  Hongria és un estat membre que ja no és una democràcia, però “ens queda lluny”. Europa seria més forta si recuperés la magnitud de la seva fragilitat.

Dius que l’altre dia vas visitar un hospital de guerra ucraïnès: encara reivindiques la faceta de reporter. 

No hi ha res que es pugui comparar a ser al lloc. A veure amb els teus ulls i sentir amb les teves orelles. En el meu cas, això es complementa tornant a Oxford a llegir els llibres d’història i participar en els seminaris. Crec que el millor és combinar les dues coses. Però la llibreta que duc a sobre… portaria la insígnia de reporter amb orgull. Els acadèmics diuen que un escrit és periodístic per insultar-lo, i els periodistes insulten un escrit dient que és acadèmic, però jo penso que són dues coses profundament complementàries.

Què hauria de passar perquè es formés una nova generació d’europeus?

Depèn de vosaltres. Un dia que parlava d’això, un estudiant es va aixecar i va preguntar-me si creia que hi hauria una generació del 22. Jo crec que la necessitem. Davant dels reptes del present, necessitem una generació paneuropea amb una agenda gran. La meva preocupació és que aquesta consciència es dissipa a mesura que viatges cap a l’oest d’Europa. Hi ha molts del 22 a Ucraïna i a Polònia, bastants a Alemanya, però quan arribes a Irlanda, Espanya o Portugal, ja no té tanta força. Però aquestes generacions no neixen, es fan, com el 68. Hauríeu d’ajuntar les qüestions que us preocupen, com les coses socials i mediambientals, amb l’agenda que suposa la guerra d’Ucraïna o la guerra entre Israel i Hamàs, i tot el que ve de fora. M’agradaria que emergís una generació europea del 22 i combinés tot això en una agenda.