Pere Antoni Pons: "Si seguim amb aquesta deriva, Mallorca esdevindrà u

Després d’haver gaudit del soleller que ens ha brindat aquesta anòmala tardor, que ja comença a reviscolar, fent sorgir, finalment, el xic de fred que necessitàvem per començar a treure la roba d’hivern, enfilo el carrer Tallers. Serpenteig pausadament els estrets carrers ravalians. Tot és ple de guiris despistats fent fotos. No m’hauria de sorprendre; a Barcelona la temporalitat ha desaparegut, deixant una també anòmala continuïtat de turistes que ja formen tan part de l’espai de la ciutat com la Sagrada Família o la Plaça Reial. Vaig esquivant-los fins que arrib al lloc on m’he citat amb l’entrevistat d’avui: L’Espai Mallorca. Estic esperant en Pere Antoni Pons, un periodista que tracta, des d’una una doble òptica, les realitats mallorquines, tant actuals com històriques, d’ençà més de quinze anys.

Als seus textos, Pons versa sobre les complicacions que han sorgit al llarg d’aquests temps arran de la globalització i turistificació extrema de les Illes Balears. Hem quedat per comentar el seu nou llibre. Quan t’acorralen les flames: Mirades sobre les Mallorques d’avui (Edicions 3i4) és un compendi d’articles d’opinió, entrevistes i cròniques actuals, que tracten el mallorquinisme en totes les seves vessants. Fem el cafetó i, seguit d’això, iniciem la conversa, com diríem es mallorquins, “de bon de veres”.

Crec que la primera pregunta és obligada pel propi títol que has escollit. Quantes Mallorques hi ha? N’ha desaparegut ja qualcuna?

Jo crec que hi ha moltes Mallorques. La realitat mai és única, sempre és polièdrica, té moltes cares. Això es pot aplicar a Mallorca. Ara, hi ha moltes mallorquinitats? Jo crec que hi ha molts de matisos dintre del que anomenem mallorquinitat. Aquesta es compon d’una sèrie de factors clau, d’ingredients essencials, que el componen, i que són alhora innegociables. Aquests trets fonamentals són la llengua; una determinada cultura; una determinada relació amb el passat i, per tant, una determinada projecció cap el futur. Si això canvia, arribarà un punt en què ja no parlarem de la mallorquinitat, sinó d’una realitat diferent. Tot i que encara no podem saber quina serà, podem sospitar que se semblarà a la castellanoespanyolitat més que a una altra cosa.

Quan t’acorralen les flames neix d’un encàrrec d’Edicions 3 i 4, que em va demanar de fer un assaig sobre el món polític i socioeconòmic illenc. Aquest seria tan sols una de les parts que componen una trilogia, de la qual ja s’han publicat la resta de llibres. El primer és d’Albert Botran (Independència és revolució) sobre Catalunya; l’altre és d’Antonia Rubio (Valencianisme líquid) sobre el País Valencià. La meva primera resposta fou que jo no tenia temps de fer “un assaig de Nova Planta”. Tanmateix, no estava tan allunyat de tots els temes que em comentaven, ja que feia quinze anys que n’escrivia com a periodista.

Així, vaig donar a l’editor l’opció de recollir un bon grapat d’entrevistes i articles, per fer-ne un llibre que abordés qüestions de nacionalisme, espanyolisme, qüestions socioeconòmiques, demogràfiques i mediambientals i culturals. Finalment, per acabar de colpir-ho tot, això aniria acompanyat d’un pròleg, al que s’afegia a més una entrevista central de quatre dirigents històrics del PSM (Mateu Morro, Damià Pons, Pere Sampol i Sebastià Serra Busquets) que aportaria un suplement d’interès i novetat. Per mi el més enriquidor és la diversitat de temes i de veus que compareixen al llarg del llibre. D’alguna manera no soc només jo amollant el meu discurs, sinó que aquest és complementat per part de gent que en sap molt més. N’Ivan Murray parlant d’ecologisme, na Maria Antonia Oliver i n’Antonia Vincenç explicant la seva vida i obra, n’Andreu Mir parlant dels adolescents marroquins i xinesos als instituts de les Illes Balears, … La meva voluntat era fer una panoràmica de les Illes, però en ésser, com deim, aquesta realitat una de tan complexa, el que es requeria era una panoràmica igualment complexa.

Hi fas una crítica constant a partits com el Pi o Més per Mallroca, als quals retreus el posicionament respecte a Madrid, on no hi ha representació.

Jo no ho diria així talment. En primer lloc, sempre que parlo d’aquest tema deixo clar que no hi ha res que em sembli més repugnant que l’intel·lectual que es dedica a donar lliçonetes, des de la seva cova o despatx, als polítics, que es rompen la cara per fer feina i canviar la realitat. Jo soc ben conscient que és molt més fàcil escriure un poema que impulsar una determinada política contra un estat ultra-poderós com es l’espanyol.

Dit això, a cops, la sensació és que es podrien haver fet moltes més coses. Era necessària una claredat argumental més definida i un possibilisme pragmàtic que no renunciï als elements absolutament troncals de la ideologia. Això ha passat al llarg dels darrers anys, tant a les Illes com a València i Catalunya. El problema prové de part d’un determinat sobiranisme que, per augmentar la seva popularitat, no havia d’ésser més persuasiu, més potent, més acaparador, sinó que havia de diluir-se, mostrar-se més estranyament conciliador, no caure en segons quins presumptes radicalismes. Jo crec que és un error.

Si volem que tots els nouvinguts que arriben a Mallorca adoptin i incorporin la mallorquinitat, és imprescindible que sàpiguen que existeix. Han de sentir que la llengua catalana és necessària, que no només és una espècie de relíquia folklòrica que empren tan sols un parell de vells.

Se l’han de fer seva.

Se l’han de fer seva, però se la faran si tu d’alguna manera no només els hi convides, sinó que els fas veure que no els hi queda més remei que fer-se-la seva. Això lliga amb l’individu que va per tot el món xerrant mallorquí amb tothom. Quan veig a un independentista molt d’esquerres, sulfurat, que després entra a un bar, veu a un llatinoamericà li demana “un cortado”; m’és igual que hagis anat a totes les manifestacions, m’és igual el que prediquis, per mi ja ets un fracassat ideològicament.

Fins i tot podríem dir que el mallorquinisme no entén d’ideologia política. Com a mínim, no es tanca en la diatriba dreta-esquerra. Dic això per l’entrevista que vas fer a en Cristòfol Soler, un antic dirigent del PP, que de fet fou el President del Govern de les Illes Balears l’any 95. El 95, Soler ja era un mallorquinista acèrrim, però amb els anys no ha fet més que reafirmar la seva posició.

El que m’interessava més de l’entrevista a en Tòfol Soler és el moment en que la vaig fer, l’any 2013. El vaig agafar en un moment en què encara era del PP, encara s’hi sentia vinculat. Tanmateix, Soler ja deia que ideològicament, humanament i moralment ja no ho era; havia adoptat el que en Montilla anomena “desafecció per Espanya”. Jo no diria que és una persona de dretes. Diria més bé que és un home conservador, democratocristià, però amb un fons humanista. No té res a veure amb aquesta tan coneguda dreta rància i reaccionària a la que estam tan avesats.

Per això precisament va tenir problemes amb el PP

Exacte. En Tòfol va tenir problemes amb la direcció central del PP precisament per ser més obert, més pluralista, més demòcrata, més modern… Aquesta deriva explícitament sobiranista arriba fins al punt que Tòfol va ser el president de l’Assamblea Sobiranista Mallorquina (ASM) des del 2015 fins al 2018.

El panorama polític a Mallorca d’ençà els 60 ha canviat molt. Ja aleshores, com expliques al llibre, els mallorquins vam provar de reformar el nostre Estatut d’Autonomia. No obstant, tal vegada la realitat política imperant era més diversa. Què implicaria una reforma a l’Estatut d’Autonomia ara mateix a Balears? Veus a un partit com el PI (regidors dels quals ja fan feina conjunta amb Vox a certs pobles mallorquins) amb esperit i ànims de treballar amb Més per fer força?

El gran problema del PI és que vol ésser Coalició Canària en lloc de voler ser Convergència i Unió, sense ser conscients que, des d’Espanya, als illencs, ens veuran molt més com els catalans que no pas els canaris. És a dir, ens veuran com una nosa aliena que han d’eliminar. I clar, jo aquest possibilisme estrany, per molta realitat municipal que hi hagi, de pactar amb Vox… Què vol dir amb Vox? Amb el PP! Amb aquest PP etnocida, lingüicida i ultrareaccionari. Ara bé, això també seria aplicable a partits progressistes sobiranistes com Més i Podem, perquè el PSOE no és un partit d’esquerres obert. És el partit del poder.

Un poder omnímode marcat pel monopoli de la violència i igual o pitjor pel que fa a drets autonòmics que el mateix PP.

Exacte. A més, el PSOE ja no és tan sols el poder econòmic, sinó estatal. Si ets un partit petit, has de negociar, reps pressions; et trobes que els mitjans de comunicació, en lloc de difondre els teus missatges, els distorsionen i els embruten, quan no l’amaguen. Com va passar amb el PSM, que fou destrossat mediàticament amb suposades corruptel·les que van demostrar-se falses al llarg dels 80 i 90. En aquest sentit, una cosa importantíssima del PSM històric, una de les seves grans virtuts, és que, a pesar d’aquesta falta de difusió i traves per part dels partits i dels seus mitjans afins, varen tenir molta més influència que poder. És a dir: varen posar sobre la taula tota una sèrie de temes que després tothom es va veure obligat a acceptar. Els hi varen donar a aquests temes un caire que obligava el PSOE a ser més mallorquí, més ecologista i a tenir més voluntat de justícia social. Per tant, jo crec que és un objectiu dels partits minoritaris: tenir més influènica que poder. Perquè poder en tindran sempre relativament poc.

I el PSM o Més per Mallorca, han tingut aquest poder? Ja al llibre tractes el tema de la representació amb una pregunta cabdal a hores d’ara. “Això de la qualitat del grup i dels líders és fonamental […] un partit com el PSM necessita d’individus molt potents, que per ells mateixos puguin marcar la diferència” Existeixen aquestes personalitats dintre del nou Més?

D’aquí ve el problema. Sense tenir les dades concretes a mà, crec que sí que podem dir que el missatge de Lluís Apesteguia des de Més no arriba al conjunt dels mallorquins. Hi ha molts de ciutadans que no saben que existeix. Per què? Perquè són ciutadans de les Illes Balears que no viuen a les Illes Balears, viuen entre Cuatro, Telecinco i el seu barri, completament desarrelats de la realitat externa.

Sembla que el PSOE posi més traves al PP als partits independentistes

El PSM, pel PSOE, ha estat una anomalia intolerable. Es tracta d’un partit a qui no afavoreix cap nacionalisme d’esquerres. A les files del PSOE es demanen com pot ser mai que existeixin “aquests”, quan ells han tingut moments absolutament pletòrics en què tothom pujava al seu carro; un carro que donava molts de beneficis.

El PSOE ha vist el PSM com un element estrany, que el perjudica, el molesta i a més “li fa de mala consciència”. Els posen en evidència. Exerceix de Pepito Grillo. Al PSOE van d’esquerres, d’ecologistes, de federalistes i plurilingüistes; però en el moment en què surt el PSM, devora d’ells es nota que, en comparació, no són més que un partit centralista, que predica un castellanisme edulcorat, que porta aquest centralisme fins a les darreres conseqüències.

És curiós com el PSOE ha aconseguit blanquejar-se i reformar-se de cara a les noves generacions. El jovent ja considera el PSOE un mal menor, en lloc de veure’l com el mal en sec. Hem oblidat tot el que s’ha fet des de les files del PSOE, tant a Balears com a fora?

Aquesta és la clau. El PSOE té un gran avantatge. Com que el PP és tan reaccionari, tan ultra-castellanista, … haurem de votar el PSOE. A això hem de sumar l’aparició de Vox. La trampa és terrible. L’aparició de Vox fa que el PP no sembli tan reaccionari i castellanista. Alhora, l’existència del PP fa que el PSOE no sembli un partit de poder tan espanyolista. Finalment, el sorgiment els darrers anys de Podemos acaba per atrapar i reduir els partits independentistes d’esquerres. Sempre anem allà mateix. L’existència d’aquests partits a indrets com Mallorca no fan més que provocar la naturalització i legitimació d’un determinat statu quo, d’un Estat centralista i un castellanisme hegemònic.

Hi ha una “doble pinça” contra del PSM. De la dreta ja s’ho pot un imaginar perfectament. Tanmateix, el que em sembla interessant, hi ha per part de l’esquerra un també doble raser per mesurar i condemnar certes qüestions. A Quan t’acorrales les flames, abordes el cas Pablo Iglesias-Ferreras d’intoxicació mediàtica.

És clar, aquí hi ha el component etno-cultural que també esmento al llibre. Quan a Pablo Iglesias el linxen, hi ha una certa necessitat de disculpar-se, perquè és l’enemic però és dels nostres. En canvi, l’independentisme català no només és l’enemic, sinó que a més és l’enemic altre, perquè etno-culturalment no som dels seus.

Ara que parlem de l’enemic altre, m’agradaria abordar un parell de qüestions filosòfiques que planteges al llibre. Per exemple, parles de Mallorca com d’un no-lloc. El turisme de masses ens ha convertit en un espai que no existeix si no és amb el turista. És a dir, un espai que no tan sols no existeix, sinó que només té significat quan el turista pren la decisió d’anar-hi.

Exactament, tot i que jo ho matisaria. Una cosa que m’obsessiona molt és aquest difós tòpic de Mallorca com a “illa de la calma”. El tòpic que pel fet d’ésser una illa, Mallorca és un lloc que viu al marge de tot i de tothom. Crec que això mai ha estat ver, però ara és absolutament fals. Tot el que passa al món, tot el que més o manco és definidor d’un futur imminent, a Mallorca ja ho tenim. Una de les conseqüències d’això és l’evident pèrdua d’una realitat prèvia arrelada al passat, cohesionada i coherent amb el que hem estat i el que volem ser.

Tot això ha canviat a causa dels traumes que esmentes, oi?

Exacte. La Mallorca moderna s’ha fet a base de dos traumes estructurals. Un és l’aparició del turisme de masses al llarg de la dècada dels 60. Seguit d’aquest trobem el trauma més o menys epigonal d’aquell trauma primer, que és el de la globalització de principis dels 2000. Han estat dues andanades en termes de canvi civilitzatori, lingüístico-cultural, d’impacte mediambiental, de remenada bestial en temes socioeconòmics. La Mallorca d’ara ja no té res a veure amb el que érem en el passat. O encara hi té coses a veure, però cada vegada menys, perquè aquests trets s’esborren, alhora que hi ha cada vegada més voluntat d’esborrar-los.

Encara podríem viure molt pitjor, oi? “Quan t’acorralen les flames, no ets alarmista: estàs desesperat”.

Nosaltres estem desesperats perquè veiem el que Mallorca hauria pogut ésser. Molta gent em diu que, si seguim amb aquesta deriva, Mallorca esdevindrà un Los Angeles, és a dir, un focus d’urbanitzacions interconnectades per una xarxa de carreteres i autopistes, eternament embussada. Mallorca pot ser això. Sempre tot és més assumible. Però, en esdevenir Mallorca un Los Angeles, tots aquests que ara venen, decidiran que van a un altre lloc. En canvi els mallorquins, que no tindrem recursos per fugir, haurem de quedar i contemplar les ruïnes de la calamitat. Però que quedi clar, en gran mesura, els mals de Mallorca són culpa dels mallorquins. Mallorquins que no ens sabem defensar, que no tenim autoestima.

La qüestió de l’autoestima travessa tot el llibre. La necessitat dels mallorquins de respectar-nos a nosaltres mateixos per tal que ens respectin els altres. Et refereixes a la manca d’autoestima com un “autoodi patològic”. És això el que ens fa cometre els mateixos errors cíclicament?

Sí. Encara no estic del tot segur que sigui aquest el component clau. No hem d’oblidar ni els mitjans de comunicació ni la història que tenim. Mallorca porta molts de segles sent una illa subaltrenitzada. Hem estat una societat molt fonamental i primària fins fa relativament poc, endèmicament travessada per tot tipus d’escassetat i problemes. Però és cert que ara ens trobàvem en uns anys que podíem tenir recursos per recuperar aquest coneixement i aquesta autoestima. Una manera de participar en el gran món des d’una òptica mallorquina. De no renunciar al que som i tenim, sense que això impliqui ser més tancat i més provincià.

Però tot això ha estat impossible, en part pel bombardeig constant que patim. Se’ns diu des de l’Estat que no valem res, que no som més que una perifèria. I a aquest problema han contribuït en gran part molts de mallorquins que, per començar, es neguen i tot a reconèixer l’idioma que parlen. El volen convertir amb una mena de monstre de Frankenstein filològicament demencial. A més, aquests subjectes compren relats objectivament falsos. Per exemple, una de les falsedats més difoses a Mallorca és que “el turisme comporta riquesa per a tothom”.

Això es lliga també a l’autoestima. No tenim cultura, no podem ser més que una destinació turística per molt que ens esforcem.

La cultura hauria de ser central en tot això. La cultura és una manera de conèixer-te, d’inventar-te, de reivindicar-te i d’ubicar-te en el món. I a Mallorca sabem com s’ha tractat en general la cultura des de les seves institucions. Continuem vivint dintre del marc de la famosa frase d’en Canyelles: “Tanta cultura fa oi (fàstic)”. És una frase que mostra un determinat autoodi; va en contra d’una visió complexa, sofisticada i autoconscient d’ésser en el món.

Em sembla interessant treure ara en Canyelles, perquè a la primera part del llibre fas una mena de dialèctica de la història amb els diferents dirigents i líders del PP. Compares en Canyelles, en Mates i en Bauçà, tres presidents del PP que, tot i tenir visions molt similars quant a economia i societat, es van contraposant successivament de forma antitètica. En aquest sentit, és Prohens la síntesi?

M’agrada el concepte, encara que jo diria simplement que Margalida Prohens és l’encarnació d’un nou moment, no és més que la conseqüència d’unes circumstàncies determinades. El que jo no compro és la idea que aquest PP que pacta amb Vox és una anomalia dintre de la història. El PP, per molt que no ho recordem, sempre ha estat així. I si no ha estat així, no ha estat perquè no volgués.

Vox no obliga a fer el PP res que el PP no vulgui fer. Eliminar requisits de català, tenir una visió completament antipluralista de la realitat mallorquina, institucionalització de l’autoodi, legitimació permanent i naturalització de la castellanoespanyolitat, … Això el PP de Bauzà ja ho feia. En Mates de la segona legislatura era un madrileny disfressat de mallorquí. Una cosa que m’ha semblat molt forta han estat totes aquestes apel·lacions que se li han fet al PP per tal que es comportés com un partit democràtic. Però clar, com que Espanya t’ofereix una realitat tan brutal, cada vegada es naturalitzen més les actituds que fa vint anys ens haguessin semblat un escàndol. És una concessió i una derrota permanent.