“Ningú podrà ser mai un home”

“En quina mesura el gènere ens ajuda a expressar-nos o es converteix en presó?” va disparar Sira Abenoza, la moderadora, trencant el gel. Dins el cicle de xerrades ‘El mite de la identitat’ Pol Guasch i Miquel Missé van dialogar el passat dimecres 23 de novembre sobre els límits del gènere, les seves escletxes, l’imaginari vital queer, les realitats transsexuals i la identitat. Tot això asseguts al voltant d’una taula menuda il·luminada per una làmpada austera que generava una atmosfera íntima, preludi de confessions.

Després de llançar la pregunta a l’aire Abenoza va alertar el públic que aquella nit els dos ponents no eren ni Miquel Missé ni Pol Guasch, “això és un experiment”, afirmava, “i per això vull que es presentin ells mateixos a través de Maria Mercè Marçal”. Prenent ‘Divisa’ de referent els va demanar que es descrivissin amb tres paraules. El sociòleg i escriptor Miquel Missé es va autoanomenar “intèrpret del gènere” i poeta i escriptor Pol Guasch “ràbia tendra, mètode -del qual sóc esclau, i impaciència”. Així van delimitar les seves identitats.

I és que el primer bloc del col·loqui l’encapçalava el concepte de límit, el segon la incertesa i el darrer, on no vam arribar -malgrat ser un concepte implícit durant tota la xerrada- el de contradicció. “Potser per veure-hi necessitem establir categories”, va suggerir provocadorament Abenoza, “potser sinó existissin el món ens marejaria”, va afegir.

“Hi ha una autora que m’agrada molt, l’Hélène Cixous, amb qui m’has fet pensar i té un text amb Derrida que es diu Velos on explica la història d’una dona que és miop i decideix operar-se la vista” explica Guasch, “i tot el llibre és una narració sobre el dol de la pèrdua que implica recuperar la vista neta. Perdre la miopia com una forma de veure el món”. A través d’aquí parlen d’una manera d’estar al món i relacionar-se amb les coses, és un text que ataca la filosofia militant del desvelament com l’única manera d’accedir a la veritat, apuntava el poeta.

Alhora Lispector té la novel·la La passió segons G.H. on hi ha una escena en la qual una burgesa es troba davant un escarabat esclafat, la cosa que més la repugna, explica l’escriptor. “Davant d’aquest escarabat aixafat ella hi veu l’horror del món i la seva pròpia vida”, tota aquesta divagació, s’excusava, “és per parlar de límits i fins a quin punt els altres, en el cas de Lispector són l’animal i el que està més enllà de mi, amb qui establim una relació especular”. La relació especular de metamorfosi entre la panerola i la dona trenca els límits, l’una es veu reflectida en l’altre.

“Això no s’hi val”, li diu Miquel Missé. Al llarg del col·loqui Guasch es va servir de referents literaris i filosòfics, virant cap a l’abstracció, mentre que Missé es mostrava més terrenal i quotidià i parlava de la realitat transsexual que li queda més a prop. D’aquesta manera, Missé aconseguia reconduir el discurs quan Guasch, de manera brillant, es perdia en digressions expansives.

“La transsexualitat és un fenomen que ens porta necessàriament a parlar de límits”, apunta Missé, “perquè és la gran transgressió del que fins fa uns anys no es podria transgredir”: el sexe. El sociòleg va qualificar de ciència ficció i idea delirant el fet de canviar de sexe, “però aquesta conversa només la tindrem a dins la Sala Beckett i quan sortim d’aquí mai ho tornarem a dir”.

Crec que té límits la transsexualitat perquè té límits la tecnologia

Miquel Missé

Arran d’aquí, el sociòleg barceloní va parlar de la transsexualitat com una categoria per fer-se intel·ligible al món i de com la tecnologia ha fet possible que realitats com aquesta puguin existir. Una de les preguntes que es va plantejar és si realment és possible canviar de sexe. “Crec que té límits la transsexualitat perquè té límits la tecnologia”, afirmava Missé, i fins i tot plantejava la possibilitat d’elaborar una ètica de la transsexualitat.

A tall d’exemple va explicar que actualment la tendència a la cirurgia dels homes transsexuals “ja no és només la mastectomia sinó que ara també és la tauleta abdominal”, Missé insisteix. “Ja no només vols ser un home sinó la millor versió d’home que haguessis pogut ser. Però segurament si haguessis nascut home no series aquest home”. 

Si la tecnologia ho pogués tot, ho voldríem tot? es preguntava Missé. La transsexualitat convida a aquesta conversa i això, segons ell, també ens pot portar a reflexionar sobre les ficcions de subjectivitats que imaginem, però que no podem sostenir perquè “sempre hi ha una falla, sempre hi ha un abisme en el qual jo no seré mai un home. Segurament el Pol tampoc, ni la majoria dels homes asseguts a aquesta sala” clarificava.

“Crec que el que busques és quin és el límit del canvi material”, matisava Guasch. L’autor de Napalm al cor citava Utopia queer de José Esteban Muñoz per exposar que el fet de no esdevenir mai un home rau en el buit entre el desig i la matèria, entre el desig i el cos. “El desig deixa de ser desig quan esdevé matèria perquè llavors la fantasia del desig desapareix”, sentenciava. De la mateixa manera, tal com defensa Missé, com més ens apropem a la norma més ens fuig. Missé va confessar ser un addicte a les normes, “les necessito per ordenar, perquè he viscut el desemparament de no tenir-les”. Guasch, estirant del fil, “i això no és el mateix que dir que hi hagi paraules?”.

Passant al segon bloc, la incertesa, l’activista LGBTIQA+ Miquel Missé va compartir la seva experiència en la investigació que els havia encarregat recentment l’Ajuntament de Barcelona a ell i Noemí Parras. La recerca girava entorn dels adolescents trans. En el procés d’investigació els va sorprendre que els joves, lluny de prescindir de les categories, empraven i tenien a l’abast més etiquetes que mai, pel que fa a l’expressió de gènere i identitat sexual.

Per una banda, això és bo perquè el fet de tenir paraules per designar les seves realitats els aporta tranquil·litat. Al mateix temps, disposar de tantes categories els provoca incertesa perquè això, com detallava Missé “els fa pensar que hi ha una paraula per designar què soc jo” i realment costa trobar un mot que compleixi aquests requisits sense deixar de reduir-nos a un esquema molt simplista.

Escoltar Guasch sempre és revelador, però el fer que Missé fos l’altra part del tàndem va fer que els dos brillessin encara més. Són dues persones que et fan tornar a casa rumiant i et capgiren el món, te’l desautomatitzen i et fan replantejar-lo. I sí, després d’escoltar-los em vaig reafirmar en la creença que les paraules són primordials, perquè construïm la nostra realitat amb llenguatge i si una cosa no es pot dir no existeix.

Per aquest motiu, vaig trobar molt encertada la resposta de Missé a una de les preguntes finals de l’acte: “¿per què necessitem tantes categories si al final tots som persones?”. “A mi mai m’ha passat de ser una persona. Allà on vaig tothom sap que soc trans, o soc un home, o blanc. Tots nosaltres no som el mateix, aquesta és la nostra gran sort i alhora la nostra gran tragèdia. Si tots fossim persones tothom accediria al mercat de treball, a la vivenda”. Finalment, podem concloure que som totes les capes que els altres veuen de nosaltres i que com sàviament subratllava Missé “tot el que fem és justament perquè no som persones”.