Matar la mare

En un dels millors poemes que Maria-Mercè Marçal dedica a la seva filla li explica tot el que voldria ser per a ella. Una riuada que enderroqui els vells esquemes. Les mans que li estripin les cartes marcades. Alè per a l’esperit. Un model d’atenció a la gloriosa vida dels sentits. Una nació sense imperi.

Una nació sense imperi. El primer cop que ho vaig llegir em va trasbalsar. És insòlit, que un mare embarassada d’una filla es faci el propòsit de ser per a ella un port de llibertat. Que es proposi respectar els seus límits. És més: que lluiti per crear-li espai, perquè aquell petit ésser (que serà una dona) pugui créixer i volar sense que hagi de convertir-se en una extensió d’ella.

En tots els embarassos hi ha una simbiosi entre mare i criatura, però si el fill és una nena aquesta simbiosi sol allargar-se molts més anys. Segles de cultura ens han educat per criar fills i llençar-los al món, i per criar filles i retenir-les a casa. Les filles atenen els pares quan són grans. Les filles mantenen les famílies unides. Les filles pareixen filles que pareixen filles que trenen memòries de sang.

I amb tot, la simbiosi mare-filla no és una simbiosi instrumental (o no només instrumental). Tampoc és una simbiosi cultural (o no només cultural). És una cosa molt més fonda. Vivian Gornick ens ho explica en versió extrema. Hi ha una nena que neix d’una mare coixa. Arriba un dia que si vol viure la seva vida, i no la vida que la mare necessita que visqui perquè la família continuï funcionant, l’ha de matar. Matar l’ànima que t’ha modelat és matar una part important de tu mateixa i no és una cosa que pugui fer-se sense conseqüències: afecta profundament la teva capacitat d’estimar.

Jo durant anys vaig ser capaç de barallar-me amb mig món per defensar una opinió, però era incapaç de dir a ma mare que aquell dissabte no faria tres hores de tren per visitar-la.

Jo durant anys vaig ser capaç de barallar-me amb mig món per defensar una opinió, però era incapaç de dir a ma mare que aquell dissabte no faria tres hores de tren per visitar-la. Fins que no vaig destruir aquest embruix no m’hi vaig relacionar de tu a tu. Ni amb ella ni amb ningú.

No hi ha vincle més profund, ni més susceptible de convertir-se en un lligam tirà, que el vincle d’una mare amb una filla única (o amb la filla-crossa, que sol ser la gran). De fet, els psicòlegs llegeixen les anorèxies com una forma de passar comptes amb aquest vincle. Tots els ressentiments i les pors i les humiliacions que la mare cova al llarg dels anys, tots els xantatges emocionals que ha de fer per continuar comptant, van directes a la filla. I la filla, sàviament, no se’ls vol menjar.

Maria-Mercè Marçal, que era mare soltera i només tenia una filla, ho sabia. Per això li ofereix amor des de la llibertat, perquè un amor que ens fa vulnerables a la llàstima o a la culpa no és un amor, és una altra cosa. Per això respecta l’espai de la filla, perquè quan t’esgotes per conquerir un lloc a casa, no pots lluitar per conquerir un lloc al món. I per això vol separar-se’n bé, escoltant-la amb atenció: perquè anys més tard pugui trobar la distància adequada en tots els amors i no hagi de matar res important per protegir-se.  

*Sal Oberta (dins de Llengua abolida. Poesia completa 1973-1998), Maria-Mercè Marçal, Edicions 62, 2017, Barcelona / Vincles ferotges. Vivian Gornick, L’Altra Editorial, 2017, Barcelona. Traducció de Josefina Caball. La fi de la novel·la d’amor, de Vivian Gornick. L’Altra Editorial, 2022, Barcelona. Traducció de Martí Sales.