Aquest cap de setmana, el festival VilaPensa va posar punt final a l’edició d’eguany —malgrat que, a manera d’epíleg, encara queden dos actes per celebrar-se dins del marc del festival, la presentació del llibre de Julià Guillamon Les hores noves i l’espectacle de dansa Rèquiem nocturn dirigit per Pere Faura a l’Auditori Municipal de Vilafranca—. Finalitzen així unes jornades que han abordat diferents manifestacions culturals, com ara el cinema, el teatre o la literatura, per tal de crear espais de reflexió envers el tema d’aquest any, la mort. Aquesta voluntat de pensar la finitud des de la interdisciplinarietat ha quedat palesa amb les dues últimes conferències programades.

Al llarg d’aquestes dues setmanes, el festival ens havia proposat reflexionar al voltant de la mort des d’una certa distància. Filòsofs, psicòlegs o escriptors van ser els encarregats de compartir la seva visió sobre el fenomen de la finitud, una qüestió realment complexa, des dels seus camps de treball i d’estudi. El dissabte passat, l’especialista en medicina legal i forense, Narcís Bardalet Viñals, va parlar-nos de la mort des de la proximitat d’algú que tracta amb ella en el seu dia a dia. Amb un to distès i humorístic davant un fet tan solemne com és la mort, va voler transmetre als assistents una mirada diferent, la d’aquell que, per la seva professió, s’hi ha acostumat. Després de més de deu mil autòpsies a anònims i a diferents celebritats —recordar que fou el metge que va embalsamar a Salvador Dalí— Bardalet ha aconseguit relativitzar la mort, però també la vida. Potser per aquest motiu, i perquè creu que de petits tots hauríem d’haver vist algun mort, va voler mostrar al públic un seguit de fotografies força explícites dels cadàvers que ha treballat, un exercici pedagògic per acostumar-nos a allò inevitable i, alhora, per enfortir-nos davant la violència —que ell, “després de cinc-cents assassinats i tres mil suïcidis”, la té “avorrida”—. La mort, aconsella, no ens hauria de fer por, però sí la forma de morir-nos, l’agonia que la precedeix. Tot i estar allunyat de la filosofia més acadèmica, les seves reflexions al llarg de la conferència es troben més properes als corrents hel·lenístics de la Grècia clàssica que a la medicina contemporània. “La millor forma de morir és sense dolor, a casa i ben acompanyat”, assevera. Bé, aquí podrem coincidir tots.

No obstant això, reconeix que havent experimentat la mort d’una forma tan pròxima, encara hi ha quelcom enigmàtic que se li resisteix. La ciència defineix la mort legalment com la suma de quatre fets biològics —parada cardíaca, parada respiratòria, arreflèxia i electroencefalograma pla—. Bardalet considera que aquesta definició no és prou acurada i s’ha de modificar, ja que el progrés científic ha permès que, gràcies als transplantaments, el cor d’un difunt continuï bategant en el cos d’un altre, que els pulmons puguin aportar l’aire a un altre cervell o que els ulls de la persona estimada continuïn mirant la vida des d’un altre rostre. Això, que per a ell comporta una mort a terminis, ens ha de portar a reflexionar sobre el mateix concepte de mortalitat, i la ciència sembla incapaç de fer-ho tota sola.  

Com a colofó del festival, la conferència del diumenge celebrada a l’auditori va voler tornar a relacionar música i mort. Sota el títol Pensar la mort, celebrar la vida, a l’acte de cloenda van participar la cantant i compositora Anna Roig i el pianista Carles Sanz per interpretar tres cançons icòniques de la chanson française; ‘Nantes’ de Barbara, ‘La rua madureira’ de Nino Ferrer i ‘Le moribond’ de Jaques Brel. Xavier Escribano, filòsof i professor de la UIC, va ser l’encarregat de posar el contrapunt filosòfic que s’intercalava entre peça i peça. Totes tres tenen en comú que són cançons de comiat on l’amor i la mort es troben íntimament lligades.

Al voltant dels tres temes interpretats, Escribano va relacionar, de forma breu i concisa, els comiats que relaten les chansons amb tres maneres d’entendre o afrontar la finitud, la pròpia o la dels altres. Així, ‘La rua madeira’, al parlar sobre l’enamorament més passional, serveix per mostrar com aquesta experiència tan forta queda fixada eternament per la mort d’un dels enamorats; el desig d’eternitat d’un fort enamorament contrastat amb la pròpia finitud. O bé ‘Le moribond’ que, tractant la mort d’un mateix des de la perspectiva dels altres, ajuda a Escribano a recordar el pensament de Sartre que identifica la mort pròpia com la transformació d’un subjecte autoconscient en un mer objecte; com la mirada i el judici dels altres ens converteixen en un objecte sense agència, quedant a expenses de què faran amb nosaltres i els nostres pensaments.

Però és a ‘Nantes’, la primera de les cançons interpretades per Anna Roig i Carles Sanz, on troba quelcom que es pot aplicar no només a les altres dues, sinó a qualsevol reflexió envers la mort. El tema central en la meditació sobre la finitud és la consciència humana de la mort —de la qual aquestes jornades plantejades pel VilaPensa han estat un exemple—. Des de ben petits, som conscients que la nostra existència és limitada, i aquesta consciència pot tindre un impacte negatiu o positiu en nosaltres. Per a Epicur, l’impacte negatiu resulta en la por o el neguit per la mort, que pot ser un dels motius pels quals som infeliços en allunyar-nos de l’ataràxia, la serenor i tranquil·litat de l’ànima que el filòsof hel·lènic vol aconseguir. Ara bé, aquesta autoconsciència també pot tindre un impacte positiu. Ser conscients de la nostra finitud pot comportar una reafirmació de la pròpia vida, ja que, com bé diu Xavier Escribano, la consciència de la proximitat de la mort és una crida a viure plenament. Les chansons que vam poder gaudir al VINSEUM actuen com un recordatori d’aquesta actitud vitalista. Tot i cantar des del dolor, totes les cançons són alegres, una crida a viure la vida, a recordar els moments feliços d’aquells que ja no hi són.

Possiblement, comprendre la mort és una quimera. Com a éssers mortals sembla que el nostre coneixement està limitat a la nostra finitud. Ara bé, com hem pogut comprovar aquests dies, això no vol dir que sigui estèril reflexionar-hi. El VilaPensa tornarà l’any vinent. Fins llavors, pensem la mort i, sobretot, celebrem la vida.

Trobareu les dues conferències a la web rtvvilafranca.cat així com al canal de Youtube de Penedès Televisió.

• 

  Glossa

  L’ateisme sec de Michel Onfray

  Joan Burdeus

Confrontar la mort i la vida

Les filosofes Montserrat Crespin i Núria Sara Miras, ambdues professores de la Universitat de Barcelona, van conversar dimecres 12 d’abril al VINSEUM en el marc del festival VilaPensa. Sota el títol Punts de fuga, les conferenciants van plantejar un diàleg sobre com els diferents camins a la mort, aquest punt de fuga en el qual totes les vides convergeixen, poden acabar en la confrontació amb el propi límit, tant des de la malaltia com des del suïcidi.

Núria Sara Miras va reivindicar la figura d’Audre Lorde com a pensadora genuïna, lluitadora en temps adversos, activista feminista i com a model de resistència. Més coneguda com a poetessa que com a filòsofa, Lorde —nord-americana, però d’origen antillà— va patir des de ben petita totes les discriminacions possibles als Estats Units d’entre guerres. És per aquest motiu que en els actes es presentava com una “poeta, guerrera, mare, negra i lesbiana”, un acte d’anunciació reivindicatiu que explicava des d’on elaborava el seu discurs i des d’on es relacionava amb el món.

Quan van detectar-li un càncer de mama, en comptes de retirar-se de la vida pública —ja era una poetessa reconeguda— i ser còmplice d’ocultar una realitat ja prou amagada, va decidir escriure el dietari Els diaris del càncer (que ha traduït Caterina Riba a Edicions Cal·lígraf, 2021), un text amb una forta càrrega filosòfica en què reflexiona i explica la seva lluita contra la malaltia. La resiliència de Lorde va posar-se a prova un cop més quan va sotmetre’s a una mastectomia. Al fet de perdre un pit s’hi va sumar la intolerància de la societat quan va rebutjar operar-se per posar-se una pròtesi. No veure’s com a una víctima i reivindicar-se com un dona amb un sol pit va suposar el rebuig d’una comunitat que invisibilitzava la proximitat a la mort.

Finalment, va morir als cinquanta-cinc anys a causa d’un càncer de fetge. Una de les seves últimes reflexions sobre la seva finitud no era pas d’angoixa, sinó de ser conscient del seu final i d’encarar-lo amb vitalisme. La vida i l’obra d’Audre Lorde ens mostra com, volent confrontar el dolor en comptes de lliurar-se a una actitud derrotista, va decidir no anar cap al punt de fuga, o si més no, posar resistència al “construir un camí sòlid i elegant cap a la transició”.

• 

  Vet-ho aquí

  Audre Lorde, poeta de la minoria

  Gerard E. Mur

Per la seva banda, Montserrat Crespin va convidar-nos a reflexionar al voltant d’una qüestió tabú com és el suïcidi. Crespin va explicar breument com concebien aquest fenomen Plató, Aristòtil o Epictet; si pels dos primers el suïcidi era quelcom reprovable, en ser un acte egoista i interessat —Plató— o bé una acció covarda —Aristòtil—, la visió del filòsof estoic no era tan negativa, a l’entendre que si la vida no ens complau, és lícit sortir-ne. També des del liberalisme, en posar èmfasi en la llibertat de l’individu, hi ha una consideració més benvolent del suïcidi, que és vist com una decisió sobre la pròpia vida. Ara bé, segons Crespin, totes aquestes reflexions tenen quelcom en comú: són judicis morals unilaterals que no es mouen de la disjuntiva de fer valdre la vida o bé considerar-la dolorosa.

Una reflexió filosòfica envers el suïcidi ha de fixar-se en els altres factors que intervenen en aquest fenomen. Les desigualtats socials i econòmiques, els patrons de conducta i gènere projectats com un deure, els conflictes bèl·lics, les solituds o la violència de gènere, són les variables ocultes que cal pensar per tal d’abordar un problema multicausal com el suïcidi. Per a Crespin, la secessió de la vida individual —la confrontació amb la pròpia finitud— s’explica relacionalment en el teixit de vulnerabilitats dins de les societats capitalistes actuals, on valors com la competitivitat i la rivalitat entre els individus han ocupat tot l’espai polític, excloent altres valors possibles, com la solidaritat o la igualtat.

La reducció individualista no permet respondre a la pregunta sobre el suïcidi, una pregunta que no planteja per què es comet aquest acte, sinó quines són realment les seves causes. Una mirada crítica ens ajuda a detectar els discursos reduccionistes que redefineixen les desigualtats sistèmiques només com a problemes privativament subjectius, i que soterren la veritable pregunta sobre aquest punt de fuga que és el suïcidi.

Trobareu la conversa penjada a la web rtvvilafranca.cat així com al canal de YouTube de Penedès Televisió.

Aprendre a morir

El títol de l’últim llibre del filòsof Ferran Sáez Mateu, Acaçar la boira (Pòrtic, 2022), sorgeix d’un episodi real que va ocórrer quan era petit; explica com, volent empaitar la boira, tocar-la amb les mans, es va perdre als afores del seu poble al Segrià. Aquest fet impossible, voler atrapar la boira, sembla guardar relació amb la proposta que, enguany, el festival VilaPensa ens planteja, reflexionar sobre la mort. El passat dimarts 11 d’abril, l’auditori del VINSEUM a Vilafranca va acollir la conferència Astúcies contra la finitud a càrrec de Saéz Mateu, on va plantejar si de la filosofia poden sorgir una sèrie d’ardits per tal de veure la mort d’una forma més benvolent, no tan dura, tan colpidora.

Culturalment, la mort es troba present des de les albors de la humanitat. La primera representació pictòrica de la qual tenim coneixement mostra la cacera d’uns animals per part dels homes primitius —una escena on es conjuguen vida i mort—, però també els instruments musicals més antics dels quals tenim constància amaguen un contacte pròxim amb la mortaldat. Sáez Mateu va exhibir al públic assistent un seguit d’instruments de vent, tots ells relacionats d’alguna manera amb la mort, per tal de posar de manifest com la reflexió envers el fenomen de la finitud ja era ben present en el món arcaic. L’epitafi de Seikilos, la primera peça musical conservada íntegrament, és també un bon exemple de la relació íntima entre música i mort, entre cultura i finitud.

Totes aquestes manifestacions culturals primitives són un signe inequívoc que la reflexió o preocupació per la mort no és quelcom recent, sinó que es remunta fins a l’antiguitat. Però a més, al món semític i a la Grècia arcaica hi ha una consciència que la mort i el coneixement van lligats, la qual cosa ens porta de cap a la filosofia, concretament al valor terapèutic que d’ella se’n deriva.

La filosofia com a astúcia

“El tràgic no és que les coses passin, transcorrin, sinó estimar-les com si no passessin.” La cita del filòsof alemany Martin Heidegger —amb la qual va encetar la conferència— connecta amb un dels corrents de pensament hel·lenístic que més ha reflexionat al voltant de la mort, l’estoïcisme. L’emperador romà Marc Aureli, un dels màxims exponents de la filosofia estoica, ja proposava acceptar allò que s’esdevingui i que no pot ser d’una altra manera amb enteresa i serenor, entenent així la mort no com un fet bo o dolent en si mateix, sinó més aviat com l’última cosa que ha de passar i, per tant, una cosa per la qual no ens havíem d’afligir.

Aquesta és una de les astúcies que la filosofia ofereix, acceptar la mort com el fet últim i ineludible amb un pensament favorable, i que no trobem en els discursos religiosos. Per a Ferran Sáez Mateu, una de les diferències entre la religió i la filosofia —quan parlen sobre la mort— és que la primera busca oferir un consol, mentre que la segona atorga una predisposició a l’ànima per encarar el fenomen de la finitud sense por, amb més lleugeresa.

Una de les preocupacions de Sáez Mateu és el fenomen que pateixen les societats actuals que, d’alguna manera, semblen negar la mort o, si més no, invisibilitzar-la. Ens trobem tan exposats a les morts fictícies del cinema, les sèries o els videojocs que, paradoxalment, després ens manquen recursos per tal d’encarar-la quan ens empaita. El seu consell és clar: més filosofia i menys fàrmacs per superar l’angoixa de saber-nos mortals.

La mort és una qüestió biològica, però la finitud, en la mesura que és una representació de la mort en relació amb el temps, pot ser subjecte del pensament i la reflexió. La filosofia no hauria de voler comprendre-la totalment —un fet impossible, com acaçar la boira—, però sí que pot oferir les eines necessàries per afrontar-la amb serenor.

Podeu recuperar l’acte a la web rtvvilafranca.cat així com al canal de YouTube de Penedès Televisió.

Les intel·ligències artificials contra la finitud

El passat dimarts 4 d’abril, l’auditori del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya va acollir el primer dels actes del VilaPensa d’aquest any —tot i que el gruix de les conferències i activitats estan programades per a aquesta setmana— sota el títol Pot la intel·ligència artificial ajudar a superar un dol?

Amb l’auditori ple a vessar, Ramón López de Mántaras, professor d’investigació del CSIC i exdirector de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial, i Xavier Montaner, neuropsicòleg i filòsof, van conversar sobre l’aplicació de la IA en els processos de dol, els límits ètics que comporta el seu ús i si és possible un futur en el qual aquesta eina esdevingui un complement que, com els fàrmacs, s’utilitzi en teràpies psicològiques per ajudar a superar la mort d’un ésser estimat.

La conversa va anar precedida per la projecció del capítol ‘Be right back’ (Owen Harris, 2013) de la sèrie Black Mirror, on es relata com, després de perdre la seva parella en un accident, una dona comença a utilitzar un sistema d’IA que recopila dades de les xarxes i arxius multimèdia del seu marit per aparentar ser ell, la qual cosa li permet interactuar amb el difunt. La primera pregunta que se’ns planteja un cop visionat el capítol és si en el present pot donar-se aquesta situació. López de Mántaras té clar que, malgrat que models de llenguatge com ChatGPT són encara precaris, estem a prop de produir intel·ligències artificials generatives que emulin ser persones.

Davant d’aquesta possibilitat gens remota, abordar la qüestió ètica esdevé necessari. Cal dir que López de Mántaras és un dels signants de la carta oberta publicada recentment en la qual es demana una moratòria en les investigacions de les intel·ligències artificials a fi de donar temps perquè, del debat ètic i jurídic, sorgeixi un marc legal que permeti la seva regulació, ja que avui dia no existeix. Montaner coincideix amb la necessitat de crear comitès d’ètica per aclarir en quins casos l’ús d’aquests sistemes és ètic i en quins d’altres no, però alhora ofereix una visió més amable en considerar que les IA poden arribar a ser una eina terapèutica més per ajudar a superar el dol, sempre que s’allunyin del plantejament mostrat a la sèrie.

La possibilitat de crear intel·ligències artificials ‘fortes’, aquelles que són indistingibles dels éssers humans i amb la capacitat de posseir estats mentals, és alhora estimulant i aterridora, perquè plantegen moltes preguntes encara sense resposta. Si aquestes IA copien la nostra veu i la nostra forma d’expressar-nos, podrem transcendir d’aquesta manera, esquivar allò que sembla impossible, la nostra finitud? Però si superem la finitud, haurem de repensar conceptes com ‘vida’ o ‘mort’? Esdevindran aquestes intel·ligències artificials subjectes morals si les antropomorfitzem? Potser per arribar a aquest punt, com assevera Montaner, abans caldria entendre a la perfecció el nostre cervell per poder reproduir-lo artificialment; però això vol dir que el somni transhumanista es troba cada cop més a prop, i cal una resposta des de l’àmbit de les humanitats per a aquest repte majúscul.

Per totes aquestes qüestions —i d’altres que ni tan sols s’han plantejat— és imperativa una reflexió profunda sobre les intel·ligències artificials, situar-les al centre del debat filosòfic, ètic i legal. Si aquesta no es produeix, ens trobarem un cop més amb el problema d’anar a remolc del progrés tècnic, o bé, en el pitjor dels casos, amb l’ombra del luddisme sobrevolant-nos.

Si voleu recuperar la conversa, aquesta serà retransmesa el dimarts onze d’abril per Penedès TV. L’auditori VINSEUM de Vilafranca serà l’espai central on se celebraran la resta de conferències, debats i activitats, però també es podran seguir en línia a través de la web del festival www.vilapensa.cat.