Audre Lorde, poeta de la minoria

Dono una ullada al taulell de poesia de La Central del Raval i topo amb Audre Lorde. És la primera vegada que llegeixo el seu nom. És poeta, és clar, i Visor Poesia, prestigiosa editorial madrilenya (l’editorial castellana de Margarit, per exemple), en publica una tria: Entre nosotras. Una antologia. El recull està editat per Michel Lobelle, que n’ha escrit la introducció i també n’ha traduït la quarantena de peces incloses. A banda, però, de la poesia, Lorde (1934-1992) també va treballar l’assaig i, ocasionalment, la novel·la. La poeta, a més, va ser una activista consagrada, bel·licosa des de la paraula. Va dedicar tota la vida a una apassionada i costosa llibertat. (La citació dels poemes de l’antologia —fragments i títols— la faré en castellà per respectar-ne la traducció.)

Negra, feminista, lesbiana i socialista, la nord-americana (va néixer a Harlem) enllaça des de ben jove nombroses lluites socials individuals i col·lectives. No contempla, en cap cas, la rendició. La coberta del recull està il·lustrada per un retrat seu (obra de Jon Garbet). La seva mirada és insolent, com ho era, de fet, la seva poesia: líricament desafiant. Lobelle, justament, atribueix a Lorde la divisa de Maria-Mercè Marçal: tres voltes rebel. La poeta catalana compareix en aquest cas per la coincidència casual en un títol: Sister Outsider és el títol d’un dels reculls assagístics de Lorde. Un encapçalament que, en castellà, ha estat traduït com La hermana, la extranjera: recordem, doncs, La germana, l’estrangera, el cinquè poemari de Marçal. Lobelle aprofita la coincidència per apuntar que totes dues comparteixen “la identitat lesbiana, feminista i minoritària”; aquesta última identitat, però, té significats diferents en cadascuna: la identitat minoritària de Lorde apunta, sobretot, al color de la seva pell; la de Marçal, en canvi, fa referència a la “nació oprimida”. Per reproduïda que hagi estat aquesta divisa a casa nostra, l’associació de Lobelle és lògica, té sentit.

La presentació del curador és breu però prou documentada per figurar-nos qui era Audre Lorde; d’on venia la força de la seva obra. Lobelle remarca l’activitat polifacètica de la poeta. Escriptora, activista, professora, conferenciant, viatgera, etc. Totes les facetes de Lorde s’alimenten entre elles. La poesia és la terra on germina el seu discurs polític. La poesia, de fet, l’ajuda a expressar tot allò que al seu temps no es podia dir amb claredat. La valentia del discurs posterior és la valentia del llenguatge poètic primer. “Molts dels seus textos més potents, per no dir profètics, van ser concebuts i oferts en forma de discursos, canalitzant en l’oralitat militant una força poètica que solia abocar en versos”, escriu Lobelle. El seu discurs no és únicament oral: té un precedent líric que li atorga autoritat i consistència.

Dèiem que Lorde neix a Harlem, el 1934. La seva família prové de Granada, un dels països insulars del mar del Carib. Harlem és un barri eminentment afroamericà. El racisme iguala els negres en un sol grup social estigmatitzat i oprimit. La poeta creix des de petita sota aquest astre opressor. Serà el primer d’una constel·lació de tiranies.

Lorde té, des de petita, una actitud contestatària. La mare —negra, però de pell més clara que la filla— atribueix al seu intens color de pell la voluntat precoç de desobediència. Creences ancestrals maternes. La poeta també viurà una certa opressió-censura a causa de la limitació visual que pateix. La primera percepció del món —un món de taques de colors fins que no se li permet portar ulleres— marcarà la manera amb què absorbeix la realitat: ha de creure en una “massa bruta”, sense diferències, sense matisos, mentre a casa i a l’escola se li transmet “el sentit convencional que la cultura atorga als cossos i les seves relacions”. La diferència comença a definir el seu discurs intel·lectual i la seva individualitat radical (aviat se sentirà distanciada de les dues germanes, obedients i de pell més clara també).

Durant l’adolescència irromp el desig d’intimitat amb altres noies. De l’homosexualitat, que viurà obertament, en naixerà una branca del seu discurs: la crítica a la violència de l’heteronormativitat, que és també la violència de la cultura capitalista; dèiem que Lorde és socialista (socialista del socialisme proletari). També l’enfrontarà a la família l’aspiració de rebre una educació superior. Els pares s’hi oposen; ella, finalment, marxa de casa. Té disset anys.

És jove i encara la ronden els dubtes. Malgrat l’atracció creixent per altres dones, Lorde es casa, als 28 anys, amb un home —gai i blanc—, amb qui té dos fills. Paral·lelament a la formació universitària —màster en Bibliotecologia (la ciència que estudia les biblioteques) a Columbia—, es van definint les línies mestres d’un pensament de resistència i disconformitat. La seva veu cada cop és més clara. Es divorcia. La relació amb els homes es torna estranyament llunyana. Lorde (es) confirma la preferència per les dones, una preferència “física, psicològica i intel·lectual”, escriu Lobelle. El 1968, als 34 anys, publica el seu primer poemari, The First Cities. Malgrat ser el primer, és també un dels més importants de la seva obra. Coal (1976), Between Our Selves (1976), The Black Unicorn (1978; no representat a l’antologia que ens ocupa) i Our Dead Behind Us (1986) són altres punts culminants. A Carbón, inclòs a Coal, Lorde es resumeix. Diu: “Yo / es la total negritud, pronunciada / des de las entrañas de la tierra”. O: “Algunas palabras viven en mi garganta / criando como culebras. Otras conocen el sol / buscando como gitanas sobre mi lengua / emerger de entre mis labios”.

També des de jove, Lorde dedica una bona part del temps lliure als viatges. Viatjar serà una de les seves grans passions. Mèxic és un dels països que més la marca (reafirma la pertinença a “la cultura no blanca” i abraça l’alliberament de l’amor lèsbic). Combinarà la dedicació als viatges amb la docència en diferents universitats (abans haurà estat bibliotecària en diferents centres educatius; a la Town School Library de Nova York, per exemple). Seran professionalment determinants els anys que passa al departament d’anglès de la Facultat de Justícia Criminal John Fay (on, a més, coneix la que va ser la seva parella més estable, Frances Clayton) i el període de treball al John F. Kennedy-Institute for North American Studies, que la destinarà a la Universitat Lliure de Berlín. Els anys a Berlin —vuit— delimiten l’última etapa intel·lectual de la poeta. A Alemanya, Lorde contribueix al naixement del feminisme afroalemany; és mentora de grans figures del moviment.

Lorde mor el 1992, als 58 anys. La causa de la mort és un càncer hepàtic. El càncer, pèrò, ja l’havia advertit abans: el 1978 li havien diagnosticat un tumor al pit. La malaltia marca una nova i malaurada coincidència amb Marçal. Totes dues teoritzen sobre el cos malalt, sobre les conseqüències socials que aquest implica. Lorde ho va fer a The Cancer Journals (1980); Marçal a El senyal de la pèrdua (obra pòstuma, 2014).

Per entendre una mica més la figura de Lorde, dedico una estona a la recerca en línia. Ràpidament apareixen algunes de les relacions d’amistat i professionals que va establir la poeta. Són vincles que s’esdevenen per afinitats intel·lectuals, de resistència. Lorde treballa i es relaciona amb Angela Davis (veu fonamental del feminisme afroamericà), Adrienne Rich (poeta que duu l’opressió de dones i lesbianes a l’anvers del discurs poètic), Meridel Le Sueur (novel·lista emblemàtica de la literatura proletària) o Dudley Randall (poeta i crític, que diu el següent del primer poemari de Lorde: “No fa onejar una bandera negra, però la seva negritud està present, implícita, a l’os”).

Hem vist com la biografia de Lorde és una successió-acumulació de minories. Minoria, disconformitat i supervivència (un dels seus poemes més emblemàtics és A Litany for Survival) són els tres conceptes que resumeixen el discurs de la poeta. Pel que fa a la poesia, Lobelle destaca la “multiplicitat” temàtica de la seva veu contestatària (contra el racisme, contra el masclisme, contra l’heteronormativitat, contra la cultura capitalista…). Contra la injustícia, en definitiva.

Lorde solia desmarcar-se en cada nova minoria. Diguem que tenia tendència a ser la minoria entre altres minories. “A totes les categories, per minoritàries que fossin, era una forastera. (…) Al moviment feminista era negra, i es topava amb el racisme, que condicionava la mirada i l’actitud de les dones blanques; al moviment d’alliberament negre era negra, la qual cosa l’obligava a sobreviure al masclisme dels seus col·legues; a més, era lesbiana, i això despertava reticències i antipaties en tots dos moviments; i la seva parella [Frances Clayton] era blanca, el que implicava un qüestionament racial de les companyes que acceptaven la seva sexualitat”, assenyala Lobelle.

Pel que fa a l’antologia pròpiament, els poemes estan endreçats segons la cronologia d’escriptura. N’hi ha des dels escrits durant l’adolescència (i publicats posteriorment; peces bellíssimes que Lorde dedica a un amor adolescent suïcidat, Genevieve) als compostos durant els últims mesos de vida (els inclosos al recull pòstum The Marvelous Arithmetics of Distance). Als reculls hi ha representats tots els eixos temàtics de l’obra de Lorde. A banda dels temes clàssics (racisme, sororitat afroamericana, supervivència…), també hi ha peces dedicades a la maternitat (Un niño guiará), l’amor definit (Dura roca de amor o En una noche de luna llena) o la malaltia (Hoy no es el día). El to sempre és directe i condensat. Lorde és especialment bel·licosa a La amenaza marrón o poema para la supervivencia de las cucarachas, poema dirigit a un racista aparentment indefinit.

L’estil és generalment líric, ple de metàfores i comparacions; treballat. Determinats elements són recurrents: el sol, la lluna, el vent, la terra, la foscor, la fam. La seva poesia té un tangencial aire contemplatiu, molt arrelat a la natura. També té una clara voluntat referencial: el gest de Rosa Parks, l’assassinat de Malcolm X, l’activisme de W. E. B. Du Bois, la Revolució Negra, els Passatgers de la Lliberat, etc.

La força indiscutible de Lorde hauria de despertar ara —en plena revolta per la justícia racial— la lucidesa puntual d’alguns assessors. L’obra de Lorde es mereix una revifada. Aquest és el seu (nou) moment. Entre nosotras i Para cada una de vosotras són poemes que s’haurien de difondre, fer córrer. Lorde és una d’aquelles autores que, de sobte, amb valentia, intel·ligentment, podrien apareixer en una lletra (o un storie) de Beyoncé, implicada (a distància) en la revolta (en aquest últim Juneteenth ha publicat el tema Black Parade). Pensar això, però, és ingenu. Alguns la poden llegir com una poeta eixordadora, massa combativa, incòmoda (Coro de voces de Mujeres Negras és asfixiant).

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.