L’ateisme sec de Michel Onfray

Michel Onfray és un filòsof saberut, de mirada greu i opinions contundents, el clixé de l’intellectuel engangé francès fet carn, cosa que el fa especialment magnètic i alhora una mica extemporani, ara que figura que ja no hi ha intellectuels engagés. Amb més de cent llibres publicats i una activitat pública hiperactiva, Onfray s’ha convertit en un dels filòsofs occidentals més influents dels nostres temps, tot i que els últims anys ha estat més notícia com a polemista polític que com a productor de conceptes filosòfics memorables, especialment arran del seu acostament al Front Nacional i a Éric Zemmour, de manera que un filòsof que té una de les millors lectures de Nietzsche com a pensador esquerranós, ha acabat unit a la crítica de l’extrema dreta a l’Islam, que Onfray considera una religió detestable que cal combatre en nom del laïcisme. Parlant de la mort, Onfray va dir tot això i moltes coses més.

Cada edició del Vilapensa, el festival de pensament del Penedès, ha convidat un filòsof internacional de primer ordre. Onfray ha estat l’escollit enguany que el tema de les jornades és la mort, i el resultat va ser estrany i estimulant. D’una banda, Onfray ha escrit molt i sobre tots els temes concebibles, i no cal dir la condició mortal han rebut el tractament del francès des de tots els punts de vista. De l’altra, el materialisme i conseqüent ateisme radicals d’Onfray fan que despatxi el tema amb una sequedat frustrant, com si l’oceà de tot el que s’ha escrit sobre el més enllà fos una simple confusió de la humanitat en la seva etapa infantil. Onfray té clar que tot el que hi ha és el que podem veure i tocar, que tot el que podem saber és el que sobreviu l’escrutini del mètode científic, que la filosofia no pot defensar pensaments contradictoris, una mica de Feuerbach, i passem a la pregunta següent.

“La pregunta següent” no és cap metàfora. Per raons d’agenda, Onfray no va poder venir presencialment a Vilafranca, però, en comptes de demanar-li una conferència convencional, l’equip del Vilapensa va formular deu preguntes perquè el filòsof es gravés responent-les. El més interessant del format és que les respostes semblaven genuïnament espontànies: una assistent llegia la pregunta a Onfray, i el filòsof procedia a elaborar sobre la marxa i a tota pastilla un argument ple d’idees, citacions i digressions. Després de l’enregistrament de mitja hora, l’antropòleg Adrià Pujol, que ha traduït Onfray al català (Els cims de Sils Maria, amb Fragmenta), i que conduïa l’acte dels de l’auditori del VINSEUM, va comentar les respostes, meitat crític filosòfic, meitat crític de teatre, prou caritatiu per no desmuntar un Onfray que no podia replicar, però amb prou mala bava perquè el públic detectés certes costures en el discurs del filòsof i poguéssim pensar altres camins. Era una posada en escena poc ortodoxa, però va rutllar sorprenentment bé.

Els millors moments d’Onfray: la crítica a la psicoanàlisi freudiana, advocant per una psicoanàlisi existencial més informada per la ciència que pel catecisme del patriarca austríac; una lectura de l’etern retorn i el superhome com a estratègia de consolació viable davant la por de morir; i un ateisme granític que rebenta cristianisme, islamisme, i qualsevol flaire d’espiritualitat amb mestretitisme francès, una militància laica més solemne que la dels evangelistes ateus de l’escola anglosaxona com ara Richard Dawkins. El pitjor: una barreja de crítica i defensa de la literatura més aviat cunyada “vaig llegir els clàssics per tenir cultura, però ja no llegeixo novel·les perquè sento que perdo el temps”; una teoria de la història i les cultures en relació amb la religió molt embarbussada, que definia l’auge d’una civilització com el moment en què produeix una fe en el més enllà capaç d’alliberar els ciutadans de la por a la mort; i, en general, una manca de fascinació per la subtilitat i universalitat del fet religiós. Onfray va oferir un gran espectacle d’ateisme recalcitrant, una seguretat en ell mateix i en la senzillesa del materialisme cru que el fa atractiu, però que es concreta amb una retòrica molt menys elegant que la d’un dels filòsofs antics que més ha reivindicat el mateix Onfray: Epicur, que amb un reconeixement dolç de les pors i les creences que tots tenim, ens acompanya cap a un ateisme molt més tendre, que jo diria que no només és més persuasiu, sinó més ajustat a la realitat i plaent de viure.