Les institucions

La desobediència, però, contra el que sol dir-se i exigir-se, no podrà venir de les institucions de govern, si és que pretenem que continuïn fent de govern. Com podem esperar que les institucions catalanes, per febles que siguin (i sobretot per això mateix), continuïn sent respectades pels governats, si elles mateixes es mostren rebels?

La pretensió dels darrers anys, que fossin les institucions d’autogovern les que capitanegessin el camí cap a la independència tenia sentit en la mesura que manteníem la fantasia d’un procés de la llei a la llei. Un cop descartat això (cosa que, de fet, ja hauríem pogut fer a priori), el pes de la responsabilitat passa a la ciutadania. I és que la via institucional, que només pot transcórrer sobre carrils legals, es transforma en via morta quan aquells carrils es mostren impracticables. Insistir-hi no és obcecació, és un recurs psicològic: com que temem les conseqüències de la desobediència, les apartem de nosaltres i exigim que sigui un altre qui la practiqui, i reclamem que desobeeixin “els polítics”, quan són, per la seua condició d’autoritats legals, justament els qui menys possibilitats de desobeir tenen.

Pots proposar-te la ruptura amb l’estat si es donen les condicions de possibilitat per a instaurar, de manera immediata, un estat alternatiu, però si aquestes condicions no es donen, la ruptura és inviable.

Pensem en això: les institucions de govern existeixen en la mesura que al voltant seu, i tant a l’interior com a l’exterior, existeix consens sobre la seua legitimitat. Si unes institucions subestatals es giren contra l’estat en què es troben integrades sense haver construït abans un nou consens, si més no interior, i sense disposar d’una capacitat coercitiva superior a la d’aquell contra qui s’han regirat, deixen de tenir cap dels elements constitutius de l’autoritat, es desplomen i deixen de tenir capacitat de capitanejar res.

Unes institucions catalanes rupturistes amb la legalitat i no dotades d’una capacitat coercitiva decisiva, deixarien de ser referència institucional per a tothom, i l’efectivitat de la seua capacitat executiva passaria a dependre de la voluntat dels governats, que, en el millor del casos, sempre disposarien d’una alternativa governativa (previsiblement amb més capacitat coercitiva) o, si més no, d’una justificació per a desobeir-les. Si s’és el fort de la disputa política això serà un problema assumible; si ets el feble, simplement no t’ho pots permetre.

Ja ho deien, obertament: «La clave, insisto, es si los independentistas tienen o no poder. Y no lo tienen. El Estado, sí.»

Diguem-ho d’una altra manera: pots proposar-te la ruptura amb l’estat si es donen les condicions de possibilitat per a instaurar, de manera immediata, un estat alternatiu, però si aquestes condicions no es donen, la ruptura és inviable. I si realment volem sortir-nos-en, només podem proposar-nos processos viables. Si fins ara hem perdut, potser caldrà no insistir en els mateixos mantres que ens han dut fins ací, i autoenganyar-nos dient que el problema no ha estat tenir una estratègia absurda sinó uns polítics poc valents, de manera que tot el que cal és tornar-hi, però amb uns altres polítics. Perquè les guerres no es guanyen amb els genitals, sinó amb el cap (i aquí penso que allò que potser sí que ens manca són polítics intel·ligents…).

Tornem, per tant, a la realitat, i posem-nos-ho al cap: els governs han de governar i, si no ho fan, no serveixen de res. I nosaltres necessitem institucions catalanes que serveixin, si és que realment volem aconseguir alguna cosa. Potser no serviran per a capitanejar una ruptura, però poden ser molt útils per a altres coses. Potser no poden dirigir la desobediència, però poden posar-s’hi al costat i ser desafiants.

La desobediència ha de venir de moviments ciutadans organitzats, que, en la mesura que les seues demandes facin trontollar les pretensions estatals, proporcionaran als representants polítics i a les institucions d’autogovern la legitimitat suficient per a desafiar les pretensions de l’estat. Quan això passi es podran demandar canvis legals profunds que, en cas d’obtenir-se, obligaran tothom, tant els qui els desitgen com els qui no, sense que ningú pugui sostreure-se’n. Si transformem les institucions d’autogovern en barricades d’una lluita que no està guanyada, les perdem quan encara tot està per fer, i aleshores tot es tornarà menys possible. Ho deia la mateixa persona que citava una mica més amunt: «Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder. Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sino cuándo van a recuperar la autonomía.» Ja sé que és cínic i menysperable, però és cert. El món és injust. Per això preferim la ficció cinematogràfica i els enfilalls plens de dignitat. Val més, però, que aterrem i siguem seriosos.

Si volem tenir un estat, hem de pensar amb mentalitat d’estat, i deixar jugar a les institucions el seu rol institucional. La desobediència ve del carrer, i no es trasllada als parlaments i als governs, sinó que és recollida per aquests, en uns casos com un terratrèmol que els obliga a moure’s, i en uns altres com una força que els permet orientar aquest moviment en el sentit desitjat per aquells a qui representen.

Això no significa que el paper de les institucions hagi de ser passiu i expectant. Des d’aquestes es poden promoure fronts que agrupin els organismes de govern i representatius dels Països Catalans (autonòmics i locals, als quals es podrien afegir els representants dels diversos territoris a les Corts), que poden articular-se per a la consecució d’objectius polítics ben definits que suposin avenços nacionals reals, més ambiciosos com més ampli sigui el front constituït. També es pot promoure des de les institucions la coordinació d’agents de la societat civil (col·legis professionals, sindicats, associacions empresarials, cooperatives de diversa mena…) en defensa d’objectius, igualment concrets i definits. En tots dos casos, a més, aquests fronts poden servir per a forjar consensos al voltant d’aspectes nacionalment rellevants, com els usos lingüístics, la promoció de cooperatives educatives o la revisió del model econòmic (que influeix en els moviments demogràfics), la promoció cultural o la representació internacional. Per sobre de tot, però, les institucions de govern, autonòmiques i locals, han de legislar amb sentit nacional (defensa de la identitat i del bé comú), alhora que amb realisme i ambició (sabent què tenim, què volem i com hi arribarem amb allò que tenim) i executar les lleis amb sentit del poder que es disposa (com pretenem dur endavant una “via unilateral cap a la independència”, si no som capaços ni de fer complir la llei del cinema o la de codi de consum, si ens pleguem fàcilment a les exigències dels inversos estrangers, si la inspecció educativa no gosa revisar els usos lingüístics als centres o si els ajuntaments són negligents a l’hora de comprovar el compliment de totes les condicions requerides ─també els lingüístiques─ per a l’obertura d’un establiment comercial al municipi?).

Vull insistir en això: una cosa que no mai hem pensat mai, i encara menys explorat seriosament, és l’oposició política coordinada de les institucions autonòmiques i locals de la nació completa, i el potencial desestabilitzador que aquesta oposició pot tenir per a l’estat, que podria adquirir les dimensions d’un bloqueig (més encara si comptés amb l’aliança estratègica de bascos i gallecs). La imatge i, encara més, l’acció simultània i coordinada de centenars d’alcaldes a Palau donant suport al referèndum de 2017, va ser d’una potència extraordinària i va assolir l’objectiu que es proposava, sense que l’estat gosés enfrontar-s’hi obertament ni desencadenés una repressió generalitzada a posteriori. Aquest és un camí a seguir: el desafiament institucional (que no és el mateix que la desobediència oberta) a càrrec de fronts unitaris, i l’acció política coordinada en i davant de les institucions estatals.

Però, és demanarà el lector, on queda la independència en aquest paper reservat a les institucions? No s’acaba de descriure la funció d’unes institucions actives en la reivindicació i la construcció nacionals, però no pròpiament independentistes? La resposta és que sí, que, efectivament, l’acció institucional descrita no és la d’un govern (i un parlament) rupturistes. És l’acció d’un govern (i un parlament) nacionalistes que potser tenen a l’horitzó la independència, però que no que se la proposen com a objectiu immediat. És l’acció d’unes institucions que acompanyen la ciutadania, hi col·laboren i, en alguns casos, la capitanegen, en la lluita pel reconeixement del drets llibertats nacionals, però que no té cap més horitzó pràctic que aquest reconeixement, perquè, com ja hem dit, és un error centrar-se en la independència quan, en realitat, cal centrar-se en la lluita, i pensar només en ella fins potser, i només potser, arribar a aquella.

El subscriptors de Núvol us podeu descarregar l’edició íntegra de l’assaig Devolució a la Biblioteca del Núvol. Si no sou subscriptors us en podeu fer aquí.