La dansa dels dies d’Àlex Susanna

Amb La dansa dels dies (Proa), Àlex Susanna (Barcelona, 1957) ofereix de nou als lectors un dietari vital i cultural fruit de les seves experiències quotidianes, que van des de la contemplació meravellada de la natura –amb la sortida del sol, la llum del qual il·lumina una taula amb els elements de l’esmorzar parat com un bodegó i el cafè fumejant–, fins a les converses i les hores petites amb amics amb els quals comparteix complicitats vitals, artístiques o intel·lectuals. Entremig trobem anotada puntualment amb l’estil proper, dialògic i acurat que li és característic, una rica activitat lectora (els llibres que llegeix), auditiva (els concerts als quals assisteix) i sensorial (àpats i vins compartits), trenada amb una densa activitat professional com a gestor cultural en el període d’un any (febrer 2021 – febrer 2022), que el porta a entrevistar-se amb artistes plàstics de rellevància, tot i que no sempre reconeguts com caldria en aquest moment. Un dels forats de signe humanístic que presenta el nostre sistema cultural tan avar en elogis com a vegades tan pròdig en elogis desmesurats, al meu parer.

L’escriptor Vicenç Villatoro presentarà La dansa dels dies el pròxim dimarts 6 de febrer a les 19h, a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya, 37 (Barcelona).

Com en altres dietaris d’Àlex Susanna, al llibre no hi falta tampoc una entusiasta activitat d’intercanvi fraternal, d’expansió vital i intel·lectual en el relat de moments compartits amb amics que ho són de fa molt de temps i que persisteixen en l’amistat en joiosa avinentesa, com ara Feliu Formosa i J.F. Yvars, als quals dedica l’obra.

En el temps de plena maduresa, la dansa dels dies i els seus afanys va conduint el poeta i narrador cada vegada més a una reflexió pausada en què aprofundeix sobre la realitat ambient que crema, que commou o que desencisa: el canvi climàtic, la mort d’alguns amics, el desencís polític i també l’observació de la manca d’empatia o, si més no, de curiositat, que hauria de portar els escriptors a llegir-nos els uns als altres, fins a la reflexió sobre la mateixa feina d’escriure un dietari, com en aquest text que és una declaració de principis que val la pena de retenir: «El del dietari, un transgènere que et permet modular l’escriptura d’acord amb les mateixes necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat, tot hi és benvingut i s’empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda –i resposta– a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo».

Totes aquestes característiques les trobarà el lector de La dansa dels dies, al qual Àlex Susanna convida a ser part activa en el diàleg proposat en una peça de qualitat literària d’altura, com la que l’autor admira en altres considerats per ell mestres d’escriptura, sigui Cees Nooteboom, Martin Amis o Josep Pla.