Àlex Susanna. Paisatge amb figures

   Trenta anys separen la publicació del dietari Quadern venecià (1989, premi Josep Pla) i el dietari Paisatge amb figures (Proa), obres de narrativa del poeta, escriptor, traductor i promotor cultural Àlex Susanna (Barcelona, 1957). Entremig l’autor ha publicat: Quadern de Fornells (1995), Quadern d’ombres (1999) i Quadern dels marges (2006).

     Aquests cinc dietaris d’escriptura exquisida -el dietari és un format d’escriptura fragmentària en el qual Àlex Susanna se sent tan còmode com expansiu-, conformen un corpus de literatura testimonial al mateix temps que un camp molt fecund per a l’activitat reflexiva. En tant que narrador, l’autor d’aquest dietari és la figura nuclear d’un paisatge amb figures, com ja anuncia el títol d’aquest llibre de cinc-centes pàgines escrit entre l’1 de gener del 2018 i l’1 de gener del 2019. Un any d’experiències intenses tant en l’àmbit personal com professional i intel·lectual, un any significatiu.

     Una de les figures del paisatge familiar, la del pare de l’escriptor, es dibuixarà com un record intermitent («l’absència del pare ressona dins meu com un baix continu») amb la seva mort a finals de la primavera del 2018. En els dies d’estiu, la filla petita compleix la majoria d’edat a Queralbs, el paisatge pirinenc des del qual Susanna escriu diversos apunts de les seves passejades sol o en companyia per muntanyes i fondalades. Paisatge inspirador com també ho és el del Matarranya familiar, juntament al de la seva casa de Gelida, al Penedès.

     Paisatge amb figures es revela com un llibre de gran maduresa estètica i fondària conceptual. En les seves anotacions, l’autor hi destil·la tant el que pensa i sent com el que pel camí vital, ja en la seixantena, ha anat aprenent sobre literatura, així com també sobre arts plàstiques, cinema, fotografia, teatre, òpera i música, sense oblidar la seva faceta de gourmet i estimador de trobades amb amics, en les quals s’hi despleguen rials d’humanitat que convergeixen en converses enriquidores. No en va els grecs antics filosofaven a l’àgora on també aprenien les arts de la democràcia, així com s’acostumaven a pensar i a adquirir criteri propi en passeigs i celebració de banquets. Lliçons de cultura cívica i intel·lectual ben apreses per un autor que les encarna de manera elegant i sòbria sense renunciar ni un àtom en l’expressió de la commoció íntima que li provoca, i només són uns pocs exemples, la contemplació d’una escultura d’Aristides Maillol, l’escolta de les Variacions Goldberg de J.S. Bach, o la lectura plaent i estimulant dels poemes de Matsuo Basho, que Susanna llegeix i examina amb veritable fruïció fins a exclamar: «Quin gènere més afortunat [el dietari de viatge], i com m’agradaria de conrear-lo de manera semblant a com ho feia ell! Emprendre un viatge, sobretot a peu, per alguna comarca o vall estimada: el Matarranya, les valls d’Àneu, la vall Farrera, el Conflent, les Aspres o el Penedès més recòndit.»       

     Bon caminador, escoltador i observador, Àlex Susanna contempla aquí la senzilla i allà l’espectacular magnificència dels paisatges que coneix o redescobreix (amb singular desplegament de recursos narratius explica la seva estada a la vall de Farrera o el seu viatge a Mèxic), així com n’escolta la veu, ja sigui la veu dels paisatges geogràfics o culturals, ja sigui la veu de les figures amb relleu que s’hi mouen, com ara els pintors que el poeta i promotor cultural visita al seu taller o en visita les exposicions: Barceló, Pastor, Artigau, Plensa, Llena, Guinovart, Girona, Ràfols-Casamada… Com a comissari d’exposicions, també trobem el relat de les diverses fases que va comportar la laboriosa preparació de l’exposició Rodin – Maillol Face à face, que aquest any 2019 s’ha pogut visitar al Musée d’art Hyacinthe Rigaut, de Perpinyà.   

     És mitjançant la conversa i l’atenció a l’obra plàstica de figures senyeres del nostre àmbit cultural que Àlex Susanna va ampliant i modelant una sensibilitat estètica que posteriorment trasllada a uns escrits que, cal dir-ho, són un model en l’expressió de l’opinió crítica, així com són un model de l’elaboració literària de les seves impressions i arguments respecte del fet artístic, aquest misteri que és també l’eix de la seva pròpia creació poètica i de la qual l’escriptor n’ofereix algun tast tot incloent alguns poemes creats en el moment de la redacció d’aquest dietari que a ulls d’aquesta lectora és com un ‘retrat de figura en el seu paisatge’, és a dir: una autobiografia tan sensorial com intel·lectual que l’autor situa en els seus escenaris personals i culturals tot al llarg i ample d’un any que podem considerar arquetípic d’una forma de ser i estar al món.

     Partint de la concepció que els humans som obres en procés i que el conreu de la cultura proporciona vies de coneixement de la realitat que anima coses i fenòmens, veiem com l’autor es treballa a consciència com ho faria el més pacient constructor de catedrals. Una manera de ser que es tradueix en una manera de fer i de pensar que inclou, és clar, i més en els nostres dies trasbalsats, un posicionament polític, ja que tot en l’existència humana és polític, com tot en la vida és personal i universal al mateix temps.

     Rememorant el Baró de Maldà i el seu famós dietari Calaix de sastre, literatura del joprecedent d’una pràctica memorialística que a casa nostra té molt de predicament, diria que el desig íntim a l’hora d’escriure un dietari és deixar una traça com el fil mercurial dels cargols, per usar una metàfora molt visual emprada per la poeta Chantal Maillard respecte del fet d’escriure. Deixar el senyal d’un fil de metall noble, doncs, mentre es viatja pels dies i les geografies de l’existència, ja siguin físiques, emotives o mentals, i en el cas d’un creador com és el cas del poeta Susanna, escriure aquest dietari amb voluntat d’aprofundir en el conreu de la bellesa i l’amistat amb els escriptors precedents. És d’aquesta manera com a través de la paraula –una forma de vida i de bellesa-, Àlex Susanna confraternitza amb Khayam, Valéry, Lasker-Schüler («una veu fins aleshores del tot desconeguda se’ns atansa del fons del temps i, de mica en mica, sentim que se’ns van precisant els contorns, el color, el timbre, el to, el so, les inflexions, pauses i vacil·lacions…»), Eliot, Xirau, Ferraté, Paz, Foix, Basho, i tants d’altres escriptors que poblen aquest paisatge tan real com imaginari. Així, no és difícil imaginar l’autor de Paisatge amb figures amb una cervesa, una copa de vi, un vas de tequila o de sake a la mà en un diàleg amb els germans i germanes de la família literària, en una conversa que si bé té lloc en un espai i en un temps concret, els transcendeix.