Els nostres amics gal·lesos

L’Atles interactiu de la Unesco de les llengües del món en perill (2011) detecta que l’única varietat del català que es troba en vies d’extinció és la que es parla a la ciutat sarda de l’Alguer, perquè els infants ja no l’aprenen a casa com a llengua materna. El gal·lès és una de les 3000 llengües del món amenaçades d’extinció. Tot i que molts infants l’aprenen a casa (o a l’escola primària), la seva vitalitat és la pròpia d’una llengua vulnerable, que té l’ús restringit a certs àmbits (per exemple el domicili o l’educació), després d’un llarg procés històric, arran de la conquesta i annexió del territori per part del rei anglès Eduard I, al segle XIII, en què les lleis angleses han afavorit que anés perdent el prestigi social.

            Vaig conèixer l’escriptor de Caerdydd (Cardiff) Martin Huws al centre de la seva ciutat fa uns anys perquè ens va aturar, a la meva dona i a mi, quan ens va sentir parlant català, la llengua del poeta Espriu, a qui havia llegit i apreciava, com l’apreciava el crític novaiorquès, mort l’any passat, Harold Bloom. Huws no es refereix al conflicte entre comunitats lingüisticonacionals distintes (o a l’assimilació de l’una per l’altra). Un conflicte que es concretaria en el procés històric de substitució del gal·lès, per a la majoria d’usos socials d’una llengua, per part de l’anglès i a la desaparició de la franja de la població que era monolingüe en la llengua del país. Ell detecta, amb l’interès professional d’un antic periodista de la BBC Cumry, un conflicte entre varietats històriques i registres de la mateixa llengua. El conflicte d’estils es podria resumir en el dilema, considerat de difícil solució, al qual s’enfronta Radio Cymru, l’única emissora en la llengua nacional gal·lesa (Cymraeg). En poques paraules: com produeixes contingut que cridi l’atenció de la vella generació conservadora i satisfaci la generació més jove, la llengua de la qual és diferent?

            El darrer dia del 2019, l’Enquesta nacional de població recollia que el 28,4% de la població de més de tres anys podia parlar el gal·lès, cosa que equival a 857.600 persones, si bé el nombre de les que el parlen cada dia baixa fins el 16% (483.300 parlants). D’altra banda, Huws m’informa que l’any 2016 el Govern de Gal·les va donar a conèixer un pla per doblar el nombre de parlants de gal·lès i arribar a un milió l’any 2050. I hi ha grups d’influència política decidits a pressionar perquè el govern doti les estructures adequades a fi que es dugui a terme la promoció social de la llengua pròpia del país.

            M’explica Martin Huws que, des del seu punt de vista, les cinc obres més importants de la literatura gal·lesa de tots els temps són les següents. En primer lloc, Y Gododdin, d’Aneirin, un poema llarg compost al segle VI sobre una expedició condemnada al fracàs de Gododdin, la zona que inclou Caeredin (Edimburg), per prendre Catraeth (Catterick), al nord de Yorkshire, als saxons. En segon lloc, cal tenir en compte la producció d’un dels poetes europeus medievals més importants, Dafydd ap Gwilym (s. XIV), que va escriure cywyddau (odes breus) de versos heptasíl·labs apariats que rimen en síl·labes finals alternativament accentuades i no accentuades i en cynghanedd, un sistema d’al·literació i rima interna intricat. En tercer lloc, Gweledigaetheu y Bardd Cwsc (Les visions del bard dorment) -1703-, d’Ellis Wynne, una esplèndida adaptació d’una traducció dels Sueños del satíric espanyol Quevedo. En quart lloc, el poeta del s. XX TH Parry-Williams, que va combinar un amor místic pel seu Gwynedd natiu amb una anàlisi clínica de qüestions metafísiques. I finalment, el llibre del novel·lista Dafydd Huws, Dyddiadur Dyn Dwad (1978), el diari d’un nouvingut, una mirada satírica a la clase mitjana a Caerdydd.

            Martin m’assabenta que, el poeta nacional gal·lès Ifor ap Glyn, nascut a Londres el 1961, va escriure a The guardian que malgrat tenir una recepció relativament petita, l’escriptura en llengua gal·lesa està en el present carregada d’energia i d’inventiva. La poesia gal·lesa, digué, ha conservat la seva funció social en major proporció en relació a d’altres parts de Bretanya (l’illa gran) i d’Irlanda, als casaments, funerals i aniversaris que, amb més probabilitat, se celebren (del tot o en part) en gal·lès. La poesia en llengua gal·lesa encara es valora com un entreteniment i un dels programes amb més llargada en antena a Radio Cymru és Talwrn (l’habitacle), un concurs eliminatori per a poetes. La novel·la està gaudint un renaixement. Ifor ap Glyn va dir que una de les paradoxes de ser un autor en gal·lès és que pots escriure sobre qualsevol cosa que t’agradi i eludir qüestions d’identitat. Per exemple, William Owen Roberts ha localitzat l’argument de novel·les a Petrograd (avui, Sant Petersburg) i París. En teatre, Ian Rowlands és un escriptor postcolonial i Aled Jones Williams ha abordat temes com la traïció i la soledat d’una manera audaç.

            Martin va iniciar-se en la literatura com a escriptor de relats breus. Sgrech Rhyfel (Crit de guerra) es va publicar el 2001 i Yr Awyr yn Troi’n Inc (El cel es torna de tinta), el 2008. Aquest darrer volum va quedar segon pel que fa a la Medalla Literària en l’Eisteddfod Genedlaethol Cymru (en anglès, National Eisteddfod), consistent en un festival de música i poesia de llarga tradició i extensa durada, atès que es desenvolupa al llarg de vuit dies. El fet de concentrar-se, com a periodista, en la narració d’esdeveniments de l’actualitat tenint poc context o poca interpretació disponibles va portar-lo a conrear un estil minimalista en els relats breus, i a enfocar elements superficials sense discutir els temes subjacents de forma explícita. Després va passar a escriure novel·les. Ara mateix en té dues publicades: Dim Niwed (Cap ferida, 2003) i Mae Heddwch yn Brifo (La pau fereix, 2009). Tota la seva prosa es troba a la botiga d’Amazon. Els autors que ha tingut en compte a l’hora de conrear la narrativa són l’escriptor de relats breus realistes i poeta Raymond Carver, d’Amèrica, Colin Barrett, autor d’intenses narracions de la vida en ciutats petites, i Donal Ryan, novel·lista d’èxit, tots dos d’Irlanda, i James Kelman, narrador i autor teatral d’Escòcia. Amb tot, insisteix, pel que fa a l’actualitat, “en primer lloc, crec que soc poeta, però m’agrada empènyer les fronteres dels gèneres.” Com a bard, doncs, ha estat premiat amb la distinció de seure en la cadira del guanyador en diversos certàmens locals (eisteddfodau de Cardigan, Lampeter, Conwy Valley o Ogwen Valley) o a d’altres competicions en festivals i revistes (“Barddas”). L’han influït els següents poetes: de Gal·les Iwan Llwyd, Bryan Martin Davies i Dafydd Rowlands; d’Amèrica, Charles Wright; d’Irlanda, Dennis O’ Driscoll, i d’Escòcia, Don Paterson.

            Els seus projectes futurs es concreten a publicar el 2023 un volum de poesia en ocasió de celebrar-se l’Eisteddfod nacional al seu comtat. També espera publicar una novella-in-flash (el gènere consistiria en una sèrie de peces breus en prosa, de l’extensió d’un paràgraf, amb una fotografia relacionada amb cada peça; algunes són sens dubte històries de ficció, d’altres s’assemblen més aviat a meditacions, d’altres són més periodístiques, d’altres, fins i tot, escriptura de paisatge urbà sense cap personatge central ni argument) i fer més traduccions.

            Huws no és el primer gal·lès que simpatitza amb Catalunya i la seva causa. Qui consulti articles com el País de Gal·les o gal·lès de la GEC, que són a la base dels continguts actualitzats de l’enciclopedia.cat, podrà constatar la contribució d’Esssyllt T. Lawrence, esposa del novel·lista Lluís Ferran de Pol, a l’agermanament entre el País de Gal·les (Cymru) i els Països Catalans. Diu Montserrat Bacardí a “Visat”, la revista digital del PEN Català sobre literatura i traduccions, que Lawrence va traduir del català al gal·lès algunes obres de Ferran de Pol i una selecció de rondalles i llegendes catalanes; i del gal·lès al català, la peça teatral La corda del penjat, de Saunders Lewis, (en col·laboració amb Ferran de Pol) i la novel·la La masia del turó de Tegla Davies, totes dues encapçalades amb unes concises introduccions a la literatura gal·lesa de to punyent i vindicatiu.