Els motivats

Són persones que, per motius insondables, senten un irrefrenable –i poc raonable– compromís amb la feina, o més ben dit, amb el lloc de feina. S’hi passen hores i hores, a l’escola o institut, més de les estrictament necessàries, hi fan molta vida social i solen pensar que tu ets com ells, o que hauries de ser-ho.

Per aquest motiu, perquè estan convençuts que tothom hauria de tenir i compartir el seu grau de motivació i entusiasme, tenen tendència al sectarisme. Si tu, pel motiu que sigui, no tens ganes de fer hores extra sense cobrar-les –és a dir, si no estàs disposat a autoexplotar-te–, aleshores et critiquen perquè consideren que la teva suposada falta de compromís és, en el millor dels casos, inacceptable, i en el pitjor, una falta de respecte envers la resta de companys o una provocació en tota regla.

Si es té en compte aquesta tendència sectària de qualsevol motivat, aleshores pots entendre perfectament per què constantment reclamen fer pinya. I si tu no vols participar-hi, si no vols fer pinya, ja tenen la coartada perfecta per delatar-te a la mínima de canvi. Ho dissimulen, per descomptat, però sovint actuen de xivatos davant la direcció, encara que ho emmascarin d’hipocresia, aquella hipocresia tan característica dels claustres perquè, siguem francs, es necessita un mínim d’hipocresia perquè la cosa rutlli.

Detectar motivats és relativament senzill. Solen fer-se la gara-gara entre ells i a tots els agrada fer reunions i allargassar-les tant com puguin, adoren les excursions amb alumnes, els dinars amb companys de feina, els sopars amb companys de feina, les sortides de cap de setmana amb companys de feina i sempre volen parlar dels alumnes, sobretot de les xafarderies dels alumnes, com si xiuxiuegessin, com si visquessin una segona adolescència en parlar dels amors i desamors dels alumnes. De fet, no saben parlar de res més. Per això els agrada tant ocupar tutories i/o coordinacions, encara que després tinguin massa feina i no arribin a tot. Llavors se senten víctimes del sistema i encara fan més pinya.

És el que passa amb el sectarisme, que alhora conté un grau gens menyspreable de fanatisme.

No és un fenomen nou ni actual, això dels motivats. Sempre n’hi ha hagut i suposo que sempre n’hi haurà. Ara bé, allò inquietant d’avui dia és que hi ha escoles i instituts que són, ells mateixos, centres motivats, com a institució. Dit d’un altra manera: actualment existeixen centres en què, si no ets un motivat, val més que no hi vagis a parar. En aquestes escoles, o fas pinya –que bàsicament vol dir que no posis en dubte res del que dicten les autoritats educatives– i demostres contínuament el teu compromís i la teva vocació, o no t’hi voldran i t’ho faran saber, més subtilment o menys.

És el que passa amb el sectarisme, que alhora conté un grau gens menyspreable de fanatisme. En aquest tipus de centres –no per casualitat es presenten com a centres modernets i guais, sempre amb un somriure i una rotllana integradora a punt–, els docents fins i tot queden al mes de juliol –al mes de juliol!– per anar de colònies a treballar la competència de la cohesió grupal i preparar el curs vinent. Es veu que hi fan jocs, activitats i projectes motivadors. Touché.

S’ho deuen passar tan bé i estan tan units, que si tu no hi participes és probable que durant el següent curs acadèmic els mateixos companys et facin el buit, que et facin saber que no pertanys a la seva pinya. Això sí, aquests mateixos que no et volen en el seu centre motivat i motivador seran els encarregats de transmetre el valor de la inclusió als alumnes i d’inculcar-los, sobretot, que no s’ha de discriminar ningú.