Cursos de (de)formació

Centrem-nos en la qüestió de la formació, i més concretament, en allò que s’anomena «formació contínua», com si el fet d’entrar cada dia a l’aula –algunes de les quals, amb més de trenta alumnes–, no ho fos, de formació contínua.

Quan parlem de «formació contínua» ens referim a cursos i cursets fora de l’horari lectiu que, en teoria, han de servir al docent per actualitzar coneixements i metodologies didàctiques, per estar al dia i poder fer millor la seva feina.

Doncs bé, des que vaig començar a treballar de professor –especialitat Filosofia– no he trobat pràcticament cap curs de formació que tingui a veure amb la meva matèria, o més ben dit, amb la didàctica de la meva matèria. En trobo, això sí, de mindfulness, de ioga o de coaching a l’aula. D’aquests, tants com vulguis, tots amb aquell regust modernet i enrotllat, de new age brilli-brilli, de professor-jove-que-no-troba-sentit-a-la-seva-vida i viatja fins a l’Índia per connectar amb ell mateix i després tornar per fotre la tabarra.

N’hi ha per triar i remenar: cursos de robòtica, de reggaeton, d’intel·ligència emocional, d’intel·ligències múltiples, de felicitat a l’aula, d’alt(r)es capacitats, de tallers amb fang, de teràpies amb flors i colors, d’educació emocional, d’educació per projectes… fins i tot n’hi ha amb una base científica més aviat feble, per dir-ho suaument, com ara la pedagogia sistèmica i/o les constel·lacions familiars.

Entre col·legues, sovint te’n trobes que no llegeixen ni llibres, ni diaris ni res de res, i que difícilment et saben dir quin país fa frontera amb els EUA pel sud o qui és el Papa de Roma actual. I no exagero.  

No estic pas en contra que la gent faci aquest tipus de cursos, en absolut, que facin el que considerin convenient. El que em preocupa és que me’ls facin fer a mi. M’explico.  Hi ha qui afirma, sovint sense gaire coneixement de causa i amb aquella alegria sentenciadora de qui escup veritats de sobretaula, que els professors hauríem de passar controls de qualitat i que aquests controls haurien de tenir molt en compte la «formació contínua» dels docents.

No m’hi oposo, d’entrada. Ara bé, de quina «formació contínua» estem parlant a l’hora de passar aquests controls de –suposada– qualitat? Ho pregunto perquè, en primer lloc, no veig pas que el sistema tingui en compte tots els llibres que llegeixo al llarg d’un curs acadèmic, i encara menys el fet que llegeixo el diari cada dia, en paper, un diari que l’he de comprar jo mateix perquè a l’institut ja fa temps que no n’hi ha cap, de diari, l’actualitat no ens interessa gaire a la Costa Brava, per no dir gens. ¿I si els professors tinguéssim l’oportunitat de fer un test o un examen d’actualitat –o de cultura general, per dir alguna cosa– per acreditar una formació contínua autodidacta? Ho dic perquè, entre col·legues, sovint te’n trobes que no llegeixen ni llibres, ni diaris ni res de res, i que difícilment et saben dir quin país fa frontera amb els EUA pel sud o qui és el Papa de Roma actual. I no exagero.  

En segon lloc, tots aquests cursos i cursets que et serveixen per fer punts, per acreditar-te en la competència de la formació contínua davant l’inefable Departament d’Educació, són d’una exigència discreta, per dir-ho d’una manera periodística, sobretot els cursets en línia: pagues, fas acte de presència virtual, entregues quatre feinetes –tant és si són de qualitat o no, tant és el rigor– i ja tens el «títol». De fet, no conec ningú que, havent entregat les feinetes, n’hagi suspès cap, d’aquests cursos.

I ja som al cap del carrer: el sistema té en compte la formació contínua del professorat sempre que el mateix sistema  hagi dictaminat, prèviament –sense cap mena de criteri rigorós, objectiu o ni tan sols raonable–, què es pot considerar formació contínua i què no.

Si hagués de fer una proposta –per allò que els professors no ens podem queixar si no aportem res en positiu–, potser demanaria al Departament que, a l’hora d’acreditar la nostra formació contínua, tingui en compte articles com aquest. Que potser no hem de practicar amb l’exemple, els docents, si volem transmetre pensament crític als alumnes? No se’ns demana això, actualment? Fixeu-vos què diu el web de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, tot un referent del lobbisme a casa nostra, juntament amb la Fundació Bofill: «una escola que emancipa, una educació del pensament crític per fer front a l’adoctrinament».

Doncs vinga, som-hi, fem-ho públic i notori: volem que el Departament ens reconegui, com a formació contínua, el nostre «esperit crític». Si no ho fa, potser sospitarem que, de sentit crític, al Departament només li interessa aquell que desconfia de l’adoctrinament dels altres, no pas del propi.