Borratxos al Liceu

“Ja la gent s’ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d’espelma; ja s’ha esqueixat l’alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal. Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la llet de burra recorden la ciutat. La meitat dels que ixen del ball se’n van dient: —Ja voldria ser al llit. Toquen l’ase, s’embossen… I l’endemà hi tornen”. I el dia següent, també. El periodista Robert Robert, cronista barceloní per excel·lència, descriu una de les celebracions més esperades de l’any: els balls de màscares. Per Carnaval, a finals del segle XIX i principis del XX, Barcelona s’omplia d’aquestes festes nocturnes, que es feien a uns quants teatres de la ciutat i se solien allargar fins a la matinada. També al Gran Teatre del Liceu. Imagineu-vos la platea del Liceu, empostissada, plena de gent disfressada i borratxa que a les set del matí encara té ganes de ballar. “I jo tot era pujar i baixar escales, travessar corredors, passejar-me pels salons sofrint empentes i trepitjades, i cops de varetes i cascavells”, escrivia Narcís Oller a L’ideal d’un Romàntic. Els balls de màscares eren un tot-s’hi-val, un bullici expansiu, fins i tot als teatres més conservadors. Alguns quadres de Romà Ribera, com Epíleg d’un ball de màscares (ca. 1891) i Contratemps del carnaval (1891), retraten aquest ambient de desenfrenament: borratxos per terra, detinguts, gent mig desmaiada…

Ara fa un any, just pels volts de Carnaval, la pianista i musicòloga Alícia Daufí va presentar la tesi doctoral De la transgressió carnavalesca al silenci de la postguerra. Estudi musical, social, cultural i econòmic dels balls de màscares al Gran Teatre del Liceu (1848-1936), un treball de més de mil pàgines en què analitza exhaustivament aquest fenomen de fin de siècle. La Universitat Autònoma de Barcelona va establir un conveni de col·laboració amb l’Arxiu Històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu, on hi havia un munt de capses que es van salvar de l’incendi del 1994, i gràcies a la digitalització d’una part d’aquest material Daufí ha pogut fer una investigació realment polièdrica. I també pionera. “A casa nostra és un tema bastant desconegut; fins ara, no s’havia estudiat gens”, explica la musicòloga. “A França se n’ha parlat molt més, perquè, de fet, és una festa originalment francesa, que els catalans vam adoptar a la nostra manera”.

A Catalunya, als segles XVII i XVIII, ja es feien grans celebracions carnavalesques, però els balls de màscares van popularitzar-se sobretot a partir del primer terç del segle XIX. Tothom volia aprofitar la tempesta d’abans de la calma. “Després del Carnaval, ve la Quaresma, que és el període més restrictiu del calendari litúrgic… És normal que la gent es lliurés a la disbauxa”, assegura Daufí. Les màscares els permetien tenir una altra identitat i, de passada, fer alguna malifeta. “Tot l’any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun veí, a algun regidor”, va escriure Robert Robert en una crònica.

Es feien balls de màscares a llocs ben diferents: des de teatres com el de la Santa Creu i el Liceu fins a sales com La Llotja de Mar i la Patacada, un espai més modest que tenia fama d’acollir festes especialment divertides. “Era una celebració transversal: com passa avui, hi ha gent que va a discoteques molt cares i gent que va a fer cerveses en un parc”. Als teatres més luxosos tocaven orquestres grans, mentre que a les sales pobres es reunien uns quants músics i improvisaven un grup per a l’ocasió. També es feien balls a l’aire lliure, sobretot per a les classes populars. A La fabricanta, Dolors Monserdà descriu les festes als Jardins d’Euterpe, a l’esquerra del Passeig de Gràcia: “Ahont los choros d’en Clavé, després d’haver fet s’aparició com á humil estudiantina en lo carnestoltas de 1847, se trobavan al plè d’aquell esclat de gloriosos èxits […] la gent treballadora invadía’ls balls corejats que en dit local s’hi donavan las tardes y vespres dels días festius”.

Durant tot el segle XIX van ser esdeveniments molt mediàtics. “Al Liceu hi anaven ben bé 2000 o 3000 persones, depèn de l’any”. La premsa anunciava les festes, i els periodistes en publicaven cròniques amb tota mena de detalls. Fins i tot hi havia un apartat al diari, el dels avisos, en què la gent podia reclamar objectes perduts. A principis del segle XX, l’afició pels balls va començar a disminuir, fins que el 1936, amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, van desaparèixer totalment. La dictadura de Franco no els va recuperar. “El franquisme no tolerava el Carnaval i la transgressió que se’n deriva, i a partir del 1939 es va fer com a molt algun ball institucional, però no gaire res en comparació amb les dècades anteriors”.

Finançar el Liceu

A la majoria de balls de màscares, els diners recaptats anaven destinats a cases de beneficència. A Barcelona, sobretot a la Casa de la Caritat. Ara bé, el cas del Liceu és lleugerament diferent. Com que la inauguració del teatre va ser l’abril de 1847, ja havia passat Carnaval, però el febrer següent van organitzar el primer ball de màscares. A part de ser una tradició estimada pels barcelonins, darrere aquesta festa hi havia motivacions econòmiques. “L’empresari del teatre, Josep Barret, havia fet una gran inversió per posar-ho tot en marxa, i a través d’aquests balls va poder recuperar alguns diners”, segons Daufí. A l’Arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu, va poder consultar el llibre del conserge, amb informació tant artística com logística, i també documents financers. “Es conserven carpetes amb tots els ingressos i despeses de cada temporada: els rebuts de la feina de decoració, els rebuts de la llum, les nòmines dels músics de l’orquestra i dels treballadors del teatre… Tot això ens permet fer una reconstrucció bastant fidedigna del funcionament d’aquests balls”.

A l’Arxiu també va trobar un apartat amb moltes partitures. “Em vaig centrar en la música ballable, composta sobretot per compositors catalans i francesos”, diu la musicòloga. Els compositors catalans que hi apareixen més sovint són Antoni Llubes i Marià Obiols. “Hi ha un cas interessant, el del compositor i clarinetista Josep Jurch, que, a més de compondre algunes danses, va escriure unes memòries en què relata molt detalladament l’ofici d’un músic professional de l’època”. Daufí va estudiar 474 partitures i va detectar-hi 28 tipologies de ball diferents. “Les més típiques són la quadrilla, la polca, el xotis, el galop i el vals… Un repertori similar al concert d’any nou!”, explica.