Bernat Desclot, Maria de Montpeller i l’empoderament femení

És evident que la monarquia no està vivint els seus millors moments gairebé enlloc. Per una banda, la majoria de les vegades ni els reis, ni les seves famílies, estan a l’altura de les circumstàncies; per l’altra, els monàrquics sovint encara ho fan pitjor quan intenten defensar l’actuació de les cases reials. (Només cal pensar en les últimes piulades d’Alberto Rivera). Hi ha hagut èpoques, però, en què la imatge pública dels reis, tot i que també tenia contestació, era molt millor. Una d’aquestes èpoques és l’edat mitjana.  Vull dedicar aquest article a comentar, en ocasió del dia de la dona, el cas d’una dama medieval que, segons la versió que en dona el cronista Bernat Desclot, no només va defensar la monarquia, el seu matrimoni i els seus drets com a esposa en uns moments difícils, sinó que va fer empoderant-se i fins i tot passant per sobre del seu marit. Em refereixo a Maria de Montpeller, esposa en terceres núpcies, entre els anys 1204 i 1213, de Pere el Catòlic, i mare de Jaume I.

La història del matrimoni de Maria de Montpeller amb Pere el Catòlic l’expliquen, amb variants diferents, les cròniques medievals. Totes les versions tenen en comú que el matrimoni no va anar gens bé. Segons Jaume I, per exemple, «el nostre pare, el rei En Pere, no podia veure la nostra mare, la reina». Segons Bernat Desclot, Pere el Catòlic, «que era un dels més altius reis del món», es va penedir de seguida d’haver-se casat amb Maria  perquè no era filla de cap rei; de fet, segons Desclot, només s’hi havia casat per poder afegir als seus dominis la senyoria de Montpeller. (El que les cròniques no expliquen és que no va trigar a demanar a Roma l’anul·lació del seu matrimoni per poder-se casar tot seguit amb Maria de Montferrat, hereva del regne de Jerusalem). A conseqüència de la manca de relacions, la parella reial no tenia fills. I això era, i és, un problema molt greu en una monarquia.

Maria de Montpeller no es va casar per iniciativa pròpia amb Pere el Catòlic. La iniciativa va sortir, segons la Crònica de Desclot, dels ciutadans de Montpeller. Maria, viuda del primer marit i rebutjada pel segon, no va tenir gaires opcions més enllà d’acceptar-la. Però, si per casar-se el seu paper va ser passiu —com era habitual en les dones a l’edat mitjana, i encara més en un matrimoni d’una envergadura com aquest—, per reivindicar els seus drets com a esposa, i per tenir un fill o, si es vol, per donar un hereu a la Corona d’Aragó, Maria va jugar un paper molt actiu, almenys segons la versió de Desclot.

La doctrina del deute conjugal

Per entendre l’empoderament de Maria de Montpeller cal partir del concepte de deute, o dèbit, conjugal. Es tracta d’un concepte encunyat pel dret canònic que afirmava, i encara afirma, el dret de qualsevol dels cònjuges, és a dir tant del marit com de la muller, a atendre les peticions sexuals de l’altra part, sempre que fossin honestes, és clar. Cal tenir en compte que a la baixa edat mitjana el dret a la satisfacció del deute conjugal estava  tan arrelat que no es perdia  ni tan sols si un dels cònjuges contreia la lepra, i fins i tot es podia conservar en el cas d’una separació matrimonial. Cent anys més tard que Desclot, Francesc Eiximenis explicava el deute conjugal en aquests termes en el Dotzè del Crestià: «el tercer deute que el marit deu a la muller és el consentiment a la commixtió carnal per engendrar fills que conservin la natura humana, i per donar remei a la cobejança carnal i a la malícia de la carn». Encara que Eiximenis centri la seva explicació en les dones, no hem d’oblidar que el marit tenia els mateixos drets en  aquesta qüestió que la seva esposa.  

Ara bé, si Eiximenis centra la seva anàlisi en les obligacions dels marits és perquè, a l’edat mitjana, la visió que es tenia de la dona, i l’educació que se li donava, feia molt difícil que poguessin reclamar el deute conjugal. En efecte, s’educava les dones per ser vergonyoses, com es pot veure en el Llibre de les dones del mateix Eiximenis i, és clar, la vergonya femenina que se’ls inculcava no feia gens fàcil que una dona reclamés la satisfacció del deute conjugal. Per acabar-ho d’adobar, reforçava la timidesa de les dones en aquest sentit el tòpic medieval de la luxúria pròpia de la condició femenina, que convenia reprimir i controlar perquè, si es deixava anar, podia esdevenir, segons el tòpic, insadollable.

Es miri per on es miri és evident que, a l’edat mitjana, les dones no ho tenien gens fàcil a l’hora de demanar, o reclamar, el deute conjugal. Devien sentir en els sermons, i potser fins i tot llegir, si és que n’arribaven a aprendre, en els llibres, la doctrina del deute conjugal, però alhora els mateixos predicadors i moralistes que els en parlaven les educaven perquè no gosessin manifestar el seu desig i reclamar els seus drets. Eiximenis ho va deixar ben clar en el Terç del Crestià: «a la dona demanar aquest deute —el deute conjugal— li costa molt i li fa molta vergonya». Per resoldre aquest problema el que recomanaven els moralistes i els predicadors era que els marits estiguessin molt atents a la conducta de les seves esposes per detectar senyals o signes que indiquessin que volien, i alhora no podien, demanar el deute conjugal.  En el primer capítol del Blaquerna de Llull trobem una escena que encaixa com l’anell al dit amb aquesta situació. Aloma, l’esposa ideal, desitja tenir fills per complir amb una de les finalitats fonamentals del matrimoni cristià, però no gosa parlar-ne amb Evast, el seu espòs, i esclata en plors. Quan Evast la troba xopa de llàgrimes, Aloma es veu obligada a confessar el seu desig, però només ho fa per por que «Evast no entrés  en sospita ni en algun dubtós pensament contra ella», és a dir per evitar que el seu marit pensés malament d’ella. Sigui com sigui, Aloma li confessa la causa del seu dolor i al cap d’uns mesos neix Blaquerna, el fill ideal.

La reina, l’amant i el majordom del rei

Maria de Montpeller era, segons Desclot, una dona «de molt bona vida, i honesta i plaent a Déu i al món», és a dir com Aloma; i com l’heroïna de Llull, també desitjava tenir un fill. A diferència, però, d’Aloma, Maria de Montpeller no tenia un marit atent que sabés interpretar els seus moviments. El rei Pere l’havia deixat plantada poc després de casar-se i, en tot cas, estava més atent als desitjos i als moviments d’altres dones. Si volia aconseguir el seu objectiu, Maria de Montpeller havia de buscar una altra estratègia. I la veritat és que gairebé l’única alternativa possible era l’empoderament, és a dir prendre la iniciativa, però no pas per demanar de forma clara i manifesta el deute conjugal, perquè, si ho hagués fet, el rei d’Aragó l’haguera engegat de nou a pastar fang.

Es tractava d’aconseguir la satisfacció del deute conjugal sense, però, que el rei d’Aragó se n’adonés. Això volia dir assumir més riscos i, de fet, actuar amb més determinació i sang freda que no pas si es demanava el pagament del deute conjugal. El pla que, segons la versió de la Crònica de Desclot, va ordir Maria de Montpeller va ser substituir l’amant de Pere en una trobada nocturna amb la complicitat del majordom del rei, que era de Montpeller i, per tant, súbdit de Maria. La col·laboració decidida del majordom, la foscor nocturna i el silenci de la reina durant tota la nit van fer possible que la trobada amorosa tingués lloc sense que el rei d’Aragó fos conscient dels canvis.

Desclot té molt d’interès a posar en relleu la completa honestedat de les intencions d’aquesta estratègia. La reina Maria no pretén pas satisfer el seu desig sexual, sinó només proporcionar, com, per altra banda, era la seva obligació, un hereu als seus dominis. Quan demana al majordom del rei que l’ajudi a enganyar el seu marit, li confessa que Pere d’Aragó l’ha abandonada, i que ella n’està molt decebuda perquè «ni d’ell ni de mi no ha sortit cap infant que fos hereu de Montpeller». L’endemà de la nit en què té lloc la trobada, quan la claror de l’alba fa impossible ocultar la seva identitat, Maria fins i tot demana disculpes al rei d’Aragó per haver-li robat aquella nit i li confessa que, si ho ha fet, no ha estat pas «per cap malvestat, ni per cap mal desig que jo tingués, sinó perquè de vós i de mi sortís un fruit que fos plaent a Déu i que esdevingués l’hereu del vostre regne».

Les paraules de la reina mereixen un comentari. Queda molt clar que força la situació enganyant el rei amb una intenció que no té res de sexual, sinó que és política, cent per cent política. Si Maria de Montpeller trenca els esquemes i passa per sobre del paper que la societat havia assignat a les dones en el si de la institució matrimonial és per una raó que només és política: el regne necessita un hereu i, com que el rei bada anant de flor en flor, Maria de Montpeller s’empodera i pren la iniciativa. Es tracta d’una situació ben paradoxal: Maria enganya el rei En Pere, però no pas per tenir relacions amb un amant, sinó per tenir-ne amb el seu propi marit.  I no ho fa pas per satisfer el seu desig sexual, sinó per complir amb la seva obligació com a reina.  En aquest sentit la reina Maria —«de molt bona vida», com ja hem vist, segons Desclot i gairebé una «reina santa» segons el Llibre dels fets de Jaume I— actua de forma exemplar segons els cànons de l’època.  Com es diu a la gran enciclopèdia política que és el Dotzè del Crestià d’Eiximenis, «no només la dona de bé ha d’avorrir tal cosa (l’excés de desig sexual) en les altres dones, sinó que ha de mostrar al seu marit que li desplau, però que el deute matrimonial l’hi obliga». Això és just el que fa, segons Desclot, una «dona de bé» com la reina Maria en l’episodi que estic comentant.

El deute conjugal i l’engendrament de l’heroi

La Maria de Bernat Desclot, però, no és només una «dona de bé». També és una dona valenta capaç, desafiant totes les convencions, d’empoderar-se per reclamar els seus drets i complir amb les seves obligacions. El complicat estratagema  que, segons Desclot, munta per tenir relacions amb el rei i poder tenir un fill és, en realitat, un episodi novel·lesc que van estudiar molt bé medievalistes com Pere Bohigas, Martí de Riquer o Alison Goddard Elliott. En síntesi, el que van posar en relleu són les semblances d’aquest relat amb els de l’engendrament d’herois mitològics com Hèrcules o de grans mites de la cavalleria com el rei Artús o Galaad. (És la vella historia de l’heroi que neix en circumstàncies excepcionals, que de fet ja són un presagi del paper que li reserva el destí). Aquests estudiosos també van posar en relleu que la versió de Desclot no és res més que la reelaboració d’un motiu folklòric universal, el de la dona que substitueix l’amant en el llit del marit.

En el Llibre dels fets de Jaume I no s’explica la història de la mateixa manera, perquè no hi ha cap engany, ni cap substitució: Guillem d’Alcalà, un cavaller aragonès, fa de mitjancer entre el rei i la reina i fa possible una trobada de tots dos en el castell de Miraval, a la Provença. En la Crònica de Ramon Muntaner, en canvi, sí que hi ha un engany i una substitució, com en Desclot, però l’autor de l’estratagema no és pas la reina Maria, sinó l’Ajuntament de Montpeller, preocupat per la manca d’un hereu i per la inestabilitat política que això podria generar.

La singularitat de la versió de Desclot és que qui mou els fils de la ficció per enganyar el rei és una dona, Maria de Montpeller, i que ho fa tota sola. És una dona valenta i decidida que s’empodera per corregir la conducta erràtica del seu marit i aconseguir la satisfacció del deute conjugal. De totes les versions que van circular sobre l’engendrament de Jaume a la baixa edat mitjana la de Desclot és, sens dubte, la més singular i excepcional, perquè està basada en l’empoderament d’una dona que, encara que sigui en el terreny de la ficció, gosa desafiar l’autoritat del marit i de defensar els seus drets. Això era possible en una ficció novel·lesca com la que es va inventar Desclot. A les alcoves dels palaus i de les mansions medievals no devia ser gaire fàcil trobar situacions més o menys similars. El més corrent era la situació que evocava Eiximenis quan recordava als seus lectors que «a la dona demanar aquest deute li costa molt i li fa molta vergonya».