Aurora Bertrana, dos triplets a velocitat de creuer

L’èxit de l’Any Bertrana (2017) no va ser un suflé, sobretot per a Aurora, que d’aleshores ençà va a velocitat de creuer. Per a qui escriu, que va pujar al transatlàntic fa més de dues dècades, està sent un viatge de justícia, cosa que comporta difondre-la arreu i afermar-la a peu de carrer; això és guanyar-se les llibreries i el que se’n deriva de cara al públic general. Per això, és inaudit que una autora, de la qual el 2024 es commemorarà el 50è aniversari de la mort, gaudeixi d’un doble triplet recent.

Bertrana fotografiada a Berga © Fons Prudenci i Aurora Bertrana

El 2022 va ser el torn de dos inèdits (Cendres, d’Ela Geminada, i Nàufrags ―traducció del francès Épaves―, de La Magrana), sorgits d’un treball d’edició ingent. En ambdós casos, l’exili ginebrí és el rerefons. Si bé el primer cas és una novel·la (escrita als anys seixanta a Catalunya); el segon (escrit als quaranta a Ginebra) és, segons la mateixa autora, un retrat de personatges pintorescos al marge de la societat. Ambdues obres van ser rebutjades aquí i allà per polèmiques. A banda, el triplet suís es va completar amb la reedició d’Edelweiss, (:Rata_), que lluny d’emular l’original del 1937, en tant que llibre de butxaca de «La Novel·la Femenina» (col·lecció dirigida per la mateixa Bertrana i M. Teresa Nicolau), va incloure capítols de Memòries fins al 1935 i un estudi amb noves aportacions sobre l’obra.

I enfilem el segon triplet amb la reedició de Vent de grop (Ela Geminada) aquest 2023, i amb tota la raó de ser. En el volum d’Alfaguara del 1967, Bertrana lamentava l’ostracisme moral en què va caure una obra anterior (Cendres). El lector de llavors no entenia aquell plany; l’actual, sí, perquè té l’obra a les mans i pot detectar-hi la causa d’aquell bandejament (diversitat sexual, adulteri consentit, perversió de menors…). Gratament podem dir que avui Cendres encara ressona i molt. Per tant, una i altra van de bracet, en certa manera.

Per la seva banda, Vent de grop va triomfar. Amb tot, l’amor frustrat d’un pescador de la Cala i una anglesa en ple boom turístic de la Costa Brava va provocar una altra polèmica: els escalencs van al·legar que no parlaven tan gruixut. Tanmateix el que havia de ser una novel·la rosa, va acabar sent, segons Narcís-Jordi Aragó, “la novel·la de la Costa Brava 1966” perquè retratava uns temps canviants que transformaven no tan sols un paisatge, sinó una manera de ser, pensar i fer. Altrament, cal destacar l’encoratjament de la mestra Caterina Albert, a qui la gironina visitava assíduament. L’amistat entre totes dues també va promoure el recull de contes Oviri i sis narracions més (Selecta, 1965), diversos homenatges (textos i conferències) i una correspondència que Bertrana va segellar fins i tot després de la mort de l’empordanesa amb l’entorn d’aquella qui admirava profundament.

En un altre pla, el 1970 Francesc Rovira-Beleta va dur Vent de grop a la pantalla gran amb el títol La larga agonía de los peces fuera del agua i Joan Manuel Serrat com a protagonista. Bertrana va treballar en els diàlegs dels personatges secundaris (segons ella, la força motriu de la novel·la), però es van descartar. Rovira-Beleta i Joaquim Jordà van signar el guió definitiu. El Cinema Truffaut de Girona va acollir la presentació del llibre i la projecció del film, de manera que els assistents van poder ratificar l’autora que, en comparar ambdues peces, va concloure que a Vent de grop “no el coneixerà ni la mare que el va parir”. Ben mirat, les trifulgues de l’obra i la pel·lícula podrien bastir una novel·la (no us perdeu el sucós epíleg).

El rum-rum de Vent de grop es va encavalcar amb la segona edició de Fracàs (Alfaguara, 1966), que enguany Viena Editorial ha presentat dins dels seus «Petits Plaers». L’edició ha respectat l’original en tant que llibre de butxaca de «La Novel·la Popular» que, capitanejada per Manuel Costa-Pau, es presentava sota el lema: “Contemporània, inèdita, catalana”. Ramon Folch i Camarasa va encetar la col·lecció, seguit per Joaquim Amat-Piniella. Aurora Bertrana signava el número 3. Aquí, com en Cendres, Bertrana dissecciona l’amor burgès barceloní posant-lo contra les cordes de les convencions. De nou, la gironina esbudella relacions sentimentals fora de norma, amb triangles amorosos i frustracions sota la pàtina de la hipocresia social. I és que les històries d’amor, en el corpus Bertrana, no són precisament de happy end: l’empremta biogràfica s’hi filtra sense traves.

La no-ficció ve del recull d’articles, conferències i entrevistes (en què ressonen ecos de Paradisos oceànics, El Marroc sensual i fanàtic i les memòries, es recuperen alguns textos ja editats i se n’inclouen de referenciats, però no aplegats fins al moment). El volum, que signa Mariàngela Vilallonga, es titula Partidària de la vida (Comanegra), tal com la gironina es definia en el pròleg d’Entre dos silencis (1958). Precisament, aquesta qualificació es va reproduir en una ressenya de 1967 sobre Vent de grop, com a suposada novel·la rosa: “No soc partidària de la novel·la rosa […]; però tampoc de la novel·la negra. Soc partidària de la vida, i aquesta es brinda als nostres ulls com una infinita varietat de colors”.