Aurora Bertrana sabia que els temps estaven canviant (a) la Costa Brava

El 14 de juny de 1967 l’hotel Avenida Palace de Barcelona va acollir un homenatge a Aurora Bertrana arran de l’èxit de Vent de grop (Alfaguara, 1967).  Entre els assistents hi havia M. Aurèlia Capmany, Elisabeth Mulder i Josep M. Pi  Sunyer. Xavier Benguerel va presentar l’acte. A banda, al gener s’havia anunciat la segona edició de Fracàs (Alfaguara, 1966). Ben mirat, doncs, i malgrat que l’autora era entrada a la setantena, podem dir que durant la dècada dels seixanta va viure una certa efervescència. Des que havia tornat de l’exili, a principis de 1949, publicava regularment, tot i que no li resultava fàcil.  Ara bé, als seixanta s’entreveu una embranzida. Amb motiu del centenari del pare, Prudenci Bertrana, se submergeix en textos i actes commemoratius, col·labora en revistes, pronuncia conferències i publica, entre d’altres, La nimfa d’argila (Albertí Editor, 1960), Ariatea  (Albertí Editor, 1960), Oviri i sis narracions més (Selecta, 1965), la traducció Robinsón Crusoe (Juventud, 1960) i presenta Matinales (Éditions de la Baconnière, 1964), versió francesa de La nimfa d’argila. Així mateix, comença a escriure les memòries.

Això no obstant, en les cobertes de Vent de grop, s’hi evidencia un deix amarg: “Escarmentada pel poc èxit d’una de les meves darreres obres, no publicada per un excés d’escrúpol, potser moral, potser comercial, de certs editors, i, com a conseqüència d’aquell fracàs alliçonador, he escrit aquesta novel·la que podríem qualificar de rosa. Enceteu-la sense por. Res no ferirà ni el vostre pudor ni la vostra innocència. No hi figuren ni cornuts, ni invertits, ni incestuosos. L’única francesilla que m’he permès amb la moral, és aparellar dos enamorats sense fer-los passar per la sagristia.” El lector de llavors no podia capir a què es referia; el del segle XXI, sí. Bertrana parlava de Cendres (Edicions de la Ela Geminada, 2022), aquell manuscrit que va ser condemnat a l’ostracisme no per la forma, sinó pel fons. El text posava sobre la taula la hipocresia del matrimoni burgès, la diversitat sexual, l’avortament, l’adulteri consentit, el flirteig amb “joves pastisserets” (com els anomenava), la bohèmia ginebrina, la cruesa de l’exili… Per tant, vist el fracàs, i assessorada per amics i editors, optà per escriure una novel·la més “comercial” i, d’entrada, menys arriscada. És el moment de Vent de grop.

L’obra neix d’haver passat l’estiu a la Costa Brava. En tornar al pis de Barcelona, Bertrana recull totes les dades i les literaturitza. Parteix de l’amor frustrat entre un jove pescador de la Cala i una anglesa, afamada de l’Spain is diffferent i latin lovers.

L’obra neix d’haver passat l’estiu a la Costa Brava. En tornar al pis de Barcelona, Bertrana recull totes les dades i les literaturitza. Parteix de l’amor frustrat entre un jove pescador de la Cala i una anglesa, afamada de l’Spain is diffferent i latin lovers. El rerefons: una costa empordanesa sacsejada per l’arribada massiva del turisme. La crisi interna (el jove que vol obrir-se al món, tot renunciant a la tradició, seduït per altres cultures més modernes i atractives) i l’externa (les barraques de pescadors esdevenen pensions més rendibles que la xarxa) desemboquen en una metamorfosi profunda. La gropada no tan sols remou la Costa Brava, els temps portaran aires de canvis substancials. No és, doncs, una simple novel·la rosa, sinó que és un retrat antropològic, històric i geogràfic.

Malgrat les justificacions de Bertrana, l’obra va aixecar polseguera. L’autora va haver de defensar-se al setmanari gironí Presència amb el text “L’escàndol de Vent de grop”. La crítica li va venir d’alguns escalencs que van adduir que no se sentien ben representants i que no parlaven “tan gruixut”. Se li va perdonar usar fotre, però no emprar pebrots, cordons i recordons, que, en el fons, eren “febles i vergonyants apòcrifs” de collons. Escudada en l’esperit de versemblança, la gironina va concloure que els seus personatges no eren escalencs sinó calencs.

A més d’un gir de timó, per qüestions editorials, s’ha de remarcar que la novel·la va gaudir d’una impulsora decisiva, Caterina Albert, que va animar Bertrana perquè escrigués “la novel·la de l’Escala”. La idea va anar prenent forma durant les visites quotidianes de la gironina a l’empordanesa el 1964, quan Bertrana es va instal·lar a Casa Ayats, un allotjament humil com el del pescador de l’obra. Tot i que la relació amb Albert venia de lluny, les visites més constants van ser als seixanta. Bertrana va publicar Oviri i sis narracions més, fruit d’aquesta amistat i admiració per Albert (llavors Bertrana es va allotjar en una casa de monges). L’admiració de Bertrana per “la mestra” també  es va manifestar en conferències i articles diversos, així com en homenatges i panegírics. A més de subratllar la seva incommensurable vàlua en les lletres catalanes, Bertrana ressaltava la dualitat CaterinaAlbert/Víctor Català i l’ús d’un català robust, riquíssim i no normatiu. La “llengua mascla”.

Dur la pel·lícula a bon port no va ser fàcil. Van heure-se-les amb la censura, la persecució dels bobbies (per manca de permisos de rodatge), el pressupost, etc.

La popularitat de Vent de grop va cuejar fins al punt que Francesc Rovira-Beleta la va adaptar al cinema sota el títol La larga agonía de los peces fuera del agua (Estela Films, 1970). El projecte tenia un sol objectiu: promocionar Joan Manuel Serrat. Les diferències entre una i altra obra es resumeixen en paraules de Bertrana: “No la coneixerà ni la mare que la va parir”. Del primer guió (Vivir su vida, d’Enrique Josa i Miguel Iglesias, més fidel al llibre) i dels diàlegs “empordanesos”, en què va treballar Bertrana, no va quedar-ne rastre després que el mateix director i Joaquim Jordà signessin el guió definitiu. L’acció es va traslladar a Eivissa, Canes i Londres.

Dur la pel·lícula a bon port no va ser fàcil. Van heure-se-les amb la censura, la persecució dels bobbies (per manca de permisos de rodatge), el pressupost, etc. L’anecdotari no és breu.  Segons el director, el títol era llarg d’acord amb la moda de l’època; no obstant això, van escurçar-lo perquè les sales no tenien prou neó per a la publicitat. La cinta va ser de les primeres en català, però es va acabar doblant. La productora de Rovira-Beleta va haver-la de cedir a Estela Films. Malgrat vendre’s més cara que les de Marisol o Sara Montiel, els guanys no van cobrir costos. Aurora Bertrana, doncs, no es va omplir les butxaques precisament.

De fet, la gironina va veure néixer i créixer el setè art. Va presentar Tabú (Paramount, 1931), de F. W. Murnau, al cinema Coliseum de Barcelona, i va presenciar el rodatge de White Shadows in the South Seas (Metro-Goldwyn Mayer, 1928). Això sí, de l’estrena de La larga agonía de los peces fuera del agua ens resta una fotografia en què l’escriptora i el noi del Poble-sec somriuen, un al costat de l’altre, tímidament.