Aprendre a llegir amb Virginia Woolf

Si esteu atents a llibreries, durant l’últim any és bastant probable que hagueu topat amb alguna traducció de Virginia Woolf. El dia 24 de març de 2021 es van complir 80 anys de la seva mort i, per tant, la seva obra va quedar lliure de drets. Les editorials catalanes s’hi han llençat i han anat recuperant i traduint els seus títols (ho hem recollit aquí): vam començar amb la narrativa, vam continuar amb els diaris i, finalment, ens arriben els assaigs. Coincideixen a les lleixes de novetats dos reculls: Les paraules viuen a l’esperit (Quid Pro Quo, seleccionats per Iris Llop i Dolors Udina, que també els ha traduït) i Escriptores (Edicions de la Ela Geminada, selecció de Marina Porras i traducció de Carme Camacho). L’obra narrativa de Woolf és tan gran que ha aconseguit fer ombra a la resta del seu llegat, però en aquests reculls hi descobrim una crítica literària coherent amb l’escriptora. Un nou món requereix un nou tipus de novel·la capaç d’explicar-lo, i ella no només va exigir-la als seus contemporanis, sinó que la va escriure.

Més enllà de la ficció, entre diaris, conferències i crítica literària als diferents mitjans on col·laborava, Virginia Woolf va generar un corpus de text inesgotable, que requereix intermediaris que seleccionin i endrecin. En el cas de l’assaig, hi ha unes 3.000 pàgines de text, de les quals ella en va seleccionar i publicar unes quantes en dos volums, The Common Reader I i II. És un títol clarivident: Woolf no va poder accedir a la universitat i sempre va mostrar un antiacademicisme convençut, perquè considerava que un múscul lector exigent amb els escriptors contemporanis és l’única via per aconseguir una literatura que respongui als nous temps: “Els criteris que plantegem i les valoracions que formulem passen a formar part de l’ambient i esdevenen una part de l’atmosfera que els escriptors respiren quan treballen. (…) Podria ser de gran valor ara que la crítica està necessàriament en suspens, ara que es passa revista als llibres com si fossin una processó d’animals en una galeria de tir i el crític només té un segon per carregar, apuntar i disparar”. Explica Porras que, per aquesta aproximació poc elitista a la literatura, sovint es va titllar Woolf d’impressionista, de no tenir un criteri clar; però llegint-la en qualsevol gènere és fàcil veure-hi un pensament coherent i fins i tot militant.

Els dos reculls d’assaigs posen dos focus diferents, però són complementaris perquè Woolf no entenia un sense l’altre: Llop i Udina han triat assaigs sobre els conflictes generacionals dels escriptors i els reptes de la novel·la moderna, mentre que Porras ha triat com a fil temàtic els perfils que Woolf va escriure sobre escriptores que van precedir-la, com ara Wollstonecraft, Austen o Gaskell (gràcies a l’èxit de La cambra pròpia, és bastant coneguda la seva tesi sobre l’escriptor andrògin i l’obsessió perquè les escriptores deixin el gènere de banda). Mentre que al primer hi trobem les claus del seu pensament lector, al segon hi veiem la seva aplicació en casos concrets.

A Woolf li importa molt més el sistema que no pas l’obra concreta, i considera que els crítics del moment (“si no són també grans poetes”) no ho tenen fàcil perquè no poden nodrir-se d’una època literàriament mediocre. La inestabilitat social d’entreguerres ha deixat un panorama literari mediocre, però en comptes de lamentar-se o abaratir el criteri, creu que és responsabilitat del crític mantenir la maquinària ben llustrada per acollir els bons escriptors quan apareguin. Demana als lectors que “observin els escriptors com si treballessin en un gran edifici que, com que es construeix amb l’esforç de tots, pot fer que cadascun dels treballadors sigui anònim”, perquè només allunyant-se d’idolatries o odis passatgers, una mirada panoràmica i exigint als vius el mateix que als morts s’empeny la literatura cap a l’obra mestra.

Per a Woolf, la tasca del crític és una peça més de l’engranatge literari. Era cert llavors i és encara més cert avui que cap escriptor escriu aïllat de la recepció i, per tant, és responsabilitat dels crítics impregnar l’ambient amb qualitat, també en l’estil. Els assaigs de Woolf són punyents però també evocadors i fins i tot literaris. No desenvolupa tesis sinó que les insereix en imatges: Joyce té la “indecència conscient i deliberada d’un home desesperat que creu que per tal de respirar ha de trencar els vidres de les finestres”.

Deia Iris Llop a la presentació a la llibreria Calders que, llegint la Woolf-crítica enveja la confiança en la literatura que ara hem substituït per cinisme, i amb Porras van coincidir a remarcar la manca de referents catalans a l’alçada (a excepció només de Ferrater i Fuster). Quan l’any 1930 es va publicar la traducció catalana de La senyora Dalloway (la tercera feta en qualsevol llengua), de seguida la novel·la va passar a formar part del substrat literari del moment, i el seu impacte és visible en escriptors com Rodoreda. Més enllà d’obrir-nos les portes al pensament d’una novel·lista, doncs, els assaigs de Woolf en català passen a formar part de la formació que qualsevol crític o lector ha de tenir per mantenir viva la seva literatura.