Albert Camus. El mal i la pesta

Fa 60 anys, el 4 de gener de 1960, Albert Camus moria d’un tràgic accident de cotxe. La figura de l’intel·lectual francès d’aire bogartià no ha deixat de créixer des de l’aleshores. El pas del temps, més que enfosquir la seva obra, no ha deixat de conferir-li tonalitats noves, i aquell pied-noir batejat per la llum del mediterrani algerià, torna a nosaltres sense perdre un bri de vigència i actualitat.

L’epidèmia del COV-19 ha disparat les vendes a França i Itàlia de La Pesta, un dels llibres més emblemàtics de l’autor, tant com L’estrany, El mite de Sísif o L’home rebel. Les raons d’aquest sobtat èxit semblen òbvies. Però, La Pesta i gairebé tota l’obra de Camus, mostra amb tanta lucidesa els conflictes de la condició humana, la insistència en la responsabilitat moral de l’individu i la seva llibertat, que l’autor traspassa modes i etiquetes.

Com tots els seus llibres, La Pesta té en el propi entrellaçat l’alè personal de l’escriptor; de la mateixa manera que les múltiples facetes del Camus periodista, assagista, dramaturg i novel·lista, semblen imantades entre elles per la magnètica veu de l’autor. Com si el mateix riu fluís, silenciós i enigmàtic, per sota de tots els seus textos. De fet, la tensió entre la vida i l’obra de Camus, al bell mig del segle més cruel de la Història, no només li atorgà aquest aire d’escriptor mític i llegendari, -tots tenim present el famós retrat que li va fer Henri Cartier-Bresson-, sinó que d’aquest nus neix la intensitat de la seva creació, els motius que la traspassen: l’exili, la justícia, la rebel·lia…

La Pesta es va publicar l’any 1947, quan Camus tenia 33 anys. El llibre va tenir una gestació lenta. El va començar l’any 1941, després d’arribar a Orà, escenari de la història. En aquesta ciutat costera del Mediterrani, l’escriptor va començar a recopilar la informació necessària. Abans, però, ja havia publicat dos llibres clau, L’estrany i El mite de Sísif. Un any després, mentre es recuperava d’una crisi de tuberculosi a Chambon-Sur-Lignon, petit poble de muntanya francès,  va reprendre La Pesta.  Camus, però, sempre debatent-se entre el novel·lista i el periodista compromès, va haver d’interrompre de nou l’escriptura del llibre per incorporar-se a la resistència contra el nazisme. I no va ser fins l’alliberament de París, que va poder concloure’l.

L’argument de La Pesta sembla avui dia tan present com esfereïdor. Una crònica perfecta dels nostres dies. Una epidèmia arrasa i aïlla Orà. La cadena de rutines es trenca, i de sobte, la malaltia, l’exili, l’aïllament, la por, la separació dels éssers estimats, la incertesa, la pèrdua, seran les realitats compartides pels oranesos. Condemnats al mateix destí, hauran de fer front a la crueltat de la pandèmia. La pesta assoleix, així, la categoria de símbol, de representació del mal absolut. Per això, en un moment sensible en la història de França, mentre es construïa el mite de la resistència nacional, La Pesta va llegir-se com una representació de la ocupació alemanya. Orà podia ser el París ocupat, i el bacil de la pesta, l’abjecció del nazisme.

Però, qui encarna el valor simbòlic en La Pesta són els personatges de la novel·la, que s’enfronten a la mateixa tragèdia col·lectiva. Un únic mal comú que no diferencia entre innocents i culpables. I davant d’aquesta fosca condemna, l’única sortida és la lluita solidària. Camus, a L’home rebel, es preguntarà: “què és un home lliure? Un home que diu no. Però negar no és renunciar: és un home que diu sí des del seu primer moviment”. Oposar-se a la pesta, a tot allò que ens fa còmplices del mal, per afirmar el vincle solidari amb l’altre.

Dins la tradició dels grans moralistes francesos, a Camus -moralitzant, però no moralitzador, com escriu Tony Judt-, li interessa l’anàlisi moral dels personatges. Com actuaran davant del tràgic destí col·lectiu de la pesta? Tres protagonistes sostenen la mirada de Camus al llarg de la narració. El cronista de la història, el personatge central, és el metge Rieux de 35 anys. La descripció ja ens el mostra com un home normal, sense cap tret distintiu ni exòtic. Rieux és l’home corrent, molt en sintonia amb el tipus d’heroisme camusià, l’home humil, íntegre i honest. Rieux, en un diàleg amb un dels altres personatges de la novel·la, el jove periodista Rambert, exposarà el seu pensament, el d’un home cansat del món on viu, però que se sent inclinat cap els altres. I decidit a oposar-se a la pesta, treballa per ajudar-los.

Diferent a Rieux, Rambert, el jove periodista, intentarà fugir, al principi, d’Orà quan arribi l’epidèmia. Abstret en el propi patiment, indiferent als altres, finalment es rebel·larà i s’incorporarà als equips de rescat del metge Rieux per oposar-se també a la pesta. Per últim, Tarrou, un personatge amb més fondària que els altres, on reposa la veu del propi Camus. La seva confessió acull, finalment, el missatge moral de la novel·la. Després d’haver revisat amb dolor la pròpia biografia, Tarrou comprèn que la pesta és molt més que el bacil infecciós. La pesta és qualsevol dogma, ideologia o engranatge que justifica, directament o indirectament, la mort dels altres, qualsevol forma d’irresponsabilitat ètica.

Aquesta novel·la, que va ser un èxit immediat, va rebre una acollida més aviat freda per part d’alguns intel·lectuals de l’època, que la consideraven poc compromesa. Però, com assenyala Tony Judt amb lucidesa, “la pesta transcendeix les etiquetes polítiques. Camus no buscava el feixisme, un objectiu massa fàcil al capdavall, especialment l’any 1947, sinó el dogma, el compliment i la covardiia en totrs les seves formes públiques”. Camus, més precoç, va comprendre millor que els seus coetanis que les millors intencions sovint emparen els actes més terribles. I les paraules més grans justifiquen les barbaritats més cruels. Tarrou, lúcid com l’autor, sap que la pesta no desapareix mai del tot, que tots som portadors del bacil. Camus, amb La Pesta i altres obres, avançava i identificava el problema del mal com la qüestió central del debat moral i històric de la segona meitat del segle XX.