Que encara teniu català? ‘An bhfuil Gaedhilge agat?’

Avui voldria rescatar dues perles de la sociolingüística documental a peu de carrer que, malgrat el pas del temps, semblen adquirir cada vegada més actualitat: d’una banda, la sèrie documental irlandesa No Béarla, títol que, si fa no fa, podríem traduir com a ‘sense anglès’; de l’altra, la catalana Són bojos, aquests catalans!?, a càrrec dels lingüistes Alina Moser, companya del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi), i David Valls.

En capítols de molt bon pair en termes de durada (un xic més indigestos, però, quant a la realitat sociolingüística que s’hi mostra) i accessibilitat (van subtitulats a l’anglès), a No Béarla l’escriptor i presentador irlandès Manchán Magan va apamant la geografia irlandesa (incloent-hi Irlanda del Nord) mentre incorre en la “temeritat” lingüística que ja palesa el títol: comunicar-se exclusivament en irlandès, sense fer ús de l’anglès en cap moment. Amb aquesta intenció, en Manchán va demanant a cada nou interlocutor potencial si aquest, literalment, encara “té” irlandès (en irlandès, an bhfuil Gaedhilg(e) agat?). Tot i que més endavant en parlarem, ja us puc avançar (a tall d’espòiler) que sembla que, a hores d’ara, en queden pocs que en tinguin, d’irlandès.

I què en podem dir, de la situació del català? No és pas comparable a la de l’irlandès, oi? El català, com tot sovint s’acostuma a dir, té una “mala salut de ferro”. Sembla que, malgrat tot, no hagi de desaparèixer mai: s’ensenya a l’escola i a la universitat (o potser no tant com ens pensem), és la llengua de l’administració i gaudeix de prestigi en alguns àmbits. L’irlandès és cooficial amb l’anglès arreu del domini lingüístic (incloent-hi Irlanda del Nord), si bé això no sembla garantir, de cap manera, l’ús que els irlandesos en fan diàriament. A casa nostra, tot i que el català acostuma a rebre un cert suport a escala institucional i popular, cal tenir en compte que la supervivència d’una llengua (ja sigui l’irlandès, el català o qualsevol altra) a llarg termini tan sols l’assegura l’ús que se’n faci al carrer i, arran d’això, la utilitat i el prestigi que els parlants en perceben.

Són bojos, aquests catalans!? (així com, també, la seqüela Què ens passa, valencians!?) indaga en algunes d’aquestes actituds sociolingüístiques generalitzades entre els catalanoparlants que, en cas que no canviïn substancialment, abans que no ens pensem es podrien traduir en una radiografia semblant a la que No Béarla mostra per a l’irlandès. En concret, l’Alina i en David informen els espectadors que, al Principat, “el 77% dels catalanoparlants canvien al castellà quan parlen amb castellanoparlants”, malgrat que “la majoria dels residents a Catalunya [94%] entenen el català”. Tot prenent com a base aquesta contradicció aparent, el documental etziba una pregunta que, si més no, convida a la reflexió: “Per què [tenint en compte que gairebé tothom entén el català] canviem de llengua tan sovint?”. Aquestes dades fan pensar que, en un futur no gaire llunyà, el contingut d’una nova edició de Són bojos, aquests catalans!? es podria assemblar perillosament al de No Béarla, com ja vam poder comprovar per a la Catalunya del Nord en un documental recent, a càrrec de l’Eugeni Casanova i en David Valls.

Hi ha qui diu que no es pot predir, del cert, el futur d’una llengua. En sentit estricte (noteu l’ús de la cursiva en la locució del cert), de raó, no els en falta: contínuament succeeixen esdeveniments que ningú no havia previst i ens enxampen per sorpresa (només cal pensar en la pandèmia actual). No obstant això, també cal tenir en compte que, en qualsevol àmbit, podem trobar evidències o tendències clares que ens donen una idea de com podrien anar les coses en el futur en cas que aquestes tendències es mantinguin (el canvi climàtic, posem per cas). La mort de les llengües és un fenomen sistemàtic (no pas fruit de l’atzar) que s’ha estudiat a bastament des de la teoria lingüística (molts ja deveu conèixer obres com ara Vida i mort de les llengües, de Carme Junyent; o potser heu tingut ocasió de llegir alguna de les anàlisis i reflexions del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) que publica periòdicament el diari Vilaweb).

Molts sociolingüistes destaquen l’existència d’indicadors d’aquell terme calvetià tan gràfic conegut com a glotofàgia (o, per mantenir el poder suggeridor de l’etimologia, el procés pel qual una llengua grossa se n’acaba cruspint una de petita). Quan ja feia un parell d’anys que em dedicava a l’ensenyament, recordo una observació que, mig en broma, em va fer una companya veterana: “T’has adonat que cada curs escolar és el mateix? A totes les classes hi ha ‘el llest de la classe’, ‘el graciós’, ‘el presumit’, ‘el xerraire’, ‘el pilota’, etc.”. Les llengües, com les personalitats, no són tan úniques com ens agradaria pensar, i, per això, el català, com l’irlandès, no té la supervivència garantida (dit altrament, és possible emmirallar-se en llengües minoritàries o minoritzades com l’irlandès per copsar què se’n farà, del català, en cas que els indicadors sociolingüístics d’ambdues llengües acabin confluint en el futur). Com les persones, les llengües també emmalalteixen i, més sovint que no ens pensem, moren (o, més acuradament, les matem els parlants mateixos).

En mirar els capítols de No Béarla i contrastar-los amb les actituds que es mostren a Són bojos, aquests catalans!?, em va venir al cap una distopia gens encoratjadora de com podria ser el futur del català d’aquí a uns anys: un parlant de català enmig d’una plaça atapeïda de gent, tot cridant “Que algú (encara) té català?”, sense rebre cap resposta verbal… i, alhora, rebent-ne massa de no verbals. A No Béarla, aquesta és precisament la realitat d’en Manchán: mentre que alguns interlocutors i vianants se’l miren amb l’encuriosiment de qui contempla una bestiola exòtica, altres rostres mostren el menyspreu de qui es pensava que aquella espècie empipadora ja era morta i enterrada i, per tant, no entén com és que aquell home cridaner no deixa descansar en pau els presumptes morts. Entre les innombrables humiliacions que viu en Manchán al llarg de la sèrie, se’m va gravar a la retina el moment en què el presentador es palplanta al bell mig d’una plaça dublinesa concorreguda i crida, repetidament, en irlandès: “Que algú té irlandès? Que algú té irlandès?”. No res: cares de desconcert absolut, neguit o ignorància. És aleshores que en Manchán es juga l’última carta (“això sí que no fallarà”, hom pot intuir-lo rumiant en els moments previs): “Si hi ha algú aquí que tingui irlandès, aquest bitllet que tinc a la mà és seu”. Sant tornem-hi: una vegada més, expressions dolorosament evidents de “què s’empatolla, aquest boig?”. Bé, no cal ser malpensat: “Potser tota aquesta gent vivia en zones on fa dècades que no es parla irlandès”. Cert. Precisament per això, aquesta no va ser, ni de bon tros, l’experiència lingüística més humiliant que va viure el presentador al llarg del seu periple.

Arreu de la geografia irlandesa, trobem uns reductes (o “reserves”) lingüístics d’irlandès coneguts com a Gaeltachtaí (plural de Gaeltacht). Es tracta de zones més aviat rurals, situades especialment al llarg de la costa occidental d’Irlanda, i d’un abast geogràfic minso quan es compara aquest amb l’extensió total de l’illa. Mentre que en els primers capítols en Manchán recorria carrers de localitats que ja no “tenen” irlandès fa molt de temps, els darrers capítols sí que es dediquen al territori dels Gaeltachtaí. I què s’hi troba, en Manchán, en aquestes contrades on l’imaginari col·lectiu hiberni pressuposa una presència abassegadora de la llengua pròpia? No en donaré gaires detalls (per no fer-me llarg), però amb una escena trobo que en tindreu ben bé prou. El presentador entra en una botiga i, és clar, s’adreça a la dependenta en irlandès. Després d’uns segons de calma tensa, la dependenta respon en un irlandès que, des del meu desconeixement, sembla fluid i impecable; ben bé el d’un parlant nadiu. Després d’un intercanvi d’allò més natural, en Manchán se’n torna cap al carrer, però el càmera s’endarrereix expressament. Quan es pensa que el client ja ha marxat, la dependenta es mira la companya de reüll i esclata a riure, com si li acabessin de fer la innocentada més grossa de tots els temps. Potser aquí em falla el sentit de l’humor, però, em demano, què hi ha de tan divertit en el fet que un client entri en una botiga a comprar un mapa? Segons les tendències que el 2013 mostrava Són bojos, aquests catalans!?, serà còmic parlar català en el futur? O potser ja ho és?