De la llengua se’n parla molt. I de l’ús que se’n fa o que no se’n fa, també. Cada cop hi ha més veus que s’exclamen de la situació de la llengua al carrer però pot passar que es doni per descomptat que a les aules té una presència generalitzada. I, tot i així, el català pateix una reculada en cada nivell educatiu, des de primària fins a la universitat: ja fa temps que el consens que la llengua és cosa de tots (també, i molt especialment, dels centres educatius de tots els nivells) s’ha anat diluint fins al punt que en molts casos acaba convertint-se només una preocupació dels professors de català i d’alguns estudiants universitaris que en reclamen l’ús en espais en què fa uns anys la seva presència era indiscutible.

Molts dels que ho volem saber, ja sabem que a primària el català té prou ús tant entre alumnes com entre alumnes i mestres (malgrat que això potser depèn una mica de les zones), i que a mesura que els nens comencen a substituir els jocs de pati pels tiktokers, els youtubers i els influencers, l’ús del català decau enormement perquè el castellà “mola” més, diuen. I si no ho diuen, ho pensen, fins i tot sense ser conscients que ho pensen. Tots els que ho volem saber també sabem que a mesura que avancem en el sistema educatiu l’ús del català no només decau entre estudiants, que a l’institut moltes classes no són en català. I normalment ni els professors ni els alumnes no se n’adonen, perquè el castellà és una llengua tan poc marcada que la fem servir sense ser-ne conscients. I també sabem que el suposat nivell C1 que s’obté quan s’acaba l’educació secundària obligatòria moltes vegades és això, un suposat nivell C1 que, anant bé, tira més aviat a un B2. I, per acabar aquest esbós de nivells educatius, anem a parar a la universitat. No m’endinsaré, en aquest punt, en possibles debats relacionats amb les distincions entre ensenyament obligatori i no obligatori, en l’especialització de màsters i programes de doctorat amb voluntat més o menys internacional, etc. En tot cas, quedem-nos a nivell de grau: ¿no n’estem farts, de llegir tuits d’allò del sol-alumne-que-ho-demana, que si en castellà ens entenem tots, per què ens ho hem de complicar fent servir el català?

I, malgrat que això ja ho sabem, seguim trobant situacions sorprenents. Una professora de català d’un institut de secundària empordanès m’explica que una seva alumna dubta de triar literatura universal a primer de batxillerat, perquè això l’obligarà a cursar literatura catalana a segon. I el motiu, com ja podem preveure, no té a veure ni amb el fet que no li agradi el professor que la imparteix ni amb el disgust per la literatura; addueix un motiu suposadament pragmàtic: ella vol estudiar la carrera de traducció a l’estranger, i la literatura catalana, afirma, no li servirà de res si estudia fora. Així doncs, en lloc de triar les literatures, segurament es decantarà per economia, diu. A la professora que m’ho explicava, això, evidentment, li ha preocupat: “què no fem bé?”, es pregunta. “¿Potser és que al llarg de l’ESO no escollim les lectures adequades i els alumnes s’avorreixen i se’n desencanten?” “No és ben bé això”, es respon de seguida ella mateixa; “hem triat textos que els poguessin agradar, de la literatura universal. ¿Potser així els fem tenir la percepció que la literatura catalana no és interessant? Però em sembla que, triem el que triem, mai ens acaba de sortir bé”, es lamenta.

“Què en faig jo d’ensenyar català a l’aula d’acollida, si només el senten aquí perquè pràcticament tota la resta d’activitat docent es fa en castellà?”

Una altra anècdota, també literària, també a secundària i ara no tancada en una aula, sinó referent a una activitat de centre: m’explica una professora d’un institut públic de Girona que aquest any han celebrat els jocs florals per Sant Jordi en castellà. No és pas que estigués previst així, ni que s’organitzés des del departament de llengua i literatura castellanes; simplement, que la persona que els presentava va agafar el micròfon, va començar a fer el lliurament de premis en aquesta llengua i que això no va estranyar a ningú més que als professors de català. Diu aquesta professora que al seu institut el català és una batalla perduda: “¿què en faig jo d’ensenyar català a l’aula d’acollida, si només el senten aquí perquè pràcticament tota la resta d’activitat docent es fa en castellà?” Aquell mateix dia dels jocs florals, més tard, els mateixos professors de català van parlar-ho amb el director, que els va dir que oh, no s’hi havia ni fixat.

Tots ja sabem quin ús té el català a les aules, dèiem. Però és que no es tracta només (!) de l’ús del català per part d’alumnes i de professors, sinó també de com aquesta pèrdua d’ús per causes diverses afecta el prestigi d’allò que va més enllà de la llengua (per exemple, la literatura i, de fet, la cultura en un sentit ampli). Una futura estudiant d’una carrera lingüística veu més “útil” fer economia que literatura, i no pas perquè la literatura no li agradi, sinó perquè du l’adjectiu “catalana”, que li sembla que li impedeix d’acostar-se a una globalització mal entesa. I, mentrestant, els esforçats professors de català es troben ensenyant una llengua que fora de l’aula és ben poc utilitzada (ni tan sols, en alguns casos, la fan servir els altres professors a les seves assignatures, perquè l’objectiu és comunicar-nos, eh?) i, a diferència de cap altre company de centre, es troben havent de justificar davant d’alumnes i de pares d’alumnes per què és necessari fer classes de català. I, si amb això no n’hi hagués prou, també s’han de preocupar d’anar una mica més enllà: d’una banda es troben justificant la matèria, però també n’han de justificar certs continguts, l’ensenyament d’una normativa que es percep llunyana perquè, profe, ¿no vols dir que això que no diu ningú d’aquí a quatre dies passarà com amb els diacrítics, i la normativa canviarà i serà com parlem nosaltres? I han de mirar també de fer l’estudi de la llengua més divertit i patir per si han triat llibres de lectura obligatòria que siguin estimulants. I tot plegat ho han de fer sempre procurant no rumiar massa en el greuge comparatiu que això els comporta respecte als seus altres companys de professió.

I això de tancar la llengua a la classe ha pogut transmetre, entre alguns alumnes, un missatge que no volíem transmetre: que el català és una obligació escolar i que, per tant, ja hi està bé, només a l’aula. 

Tots els que ho volem saber ho sabem, dèiem, però encara n’hi ha molts que no ho saben. A banda dels greuges (justificats, és clar) que podem llistar cada dia a través de mitjans diversos, hauríem d’assumir i saber transmetre que el català és interessant i útil, també. Combatre el desprestigi entre els més joves és una tasca que es pot abordar des de molts punts de vista. Així, per exemple, es parla prou dels referents (o de la manca de referents) de continguts per a adolescents en català i de les iniciatives que hi comença a haver en aquest sentit. Malgrat tot, del desprestigi i del poc ús no se’n parla gaire, per exemple, a les facultats d’educació, que és on es formen els futurs professionals que tindran a les seves mans fer-la servir o no, saber-ne transmetre la “utilitat” o no.

• 

  Opinió

  ¿Podría dar la clase en catalán, por favor?

  Anna Hernàndez i Garriga

Defensar això d’entendre’ns, de ser globals, que dèiem més amunt, no ha de voler dir ser com la majoria, és a dir, ser únic i homogeni, sinó ser sostenibles també amb les llengües (totes) començant per les que tenim més a la vora. No podem deixar aquesta tasca només a mans dels professors de català, perquè malgrat la seva feina, l’empenta i les ganes, si una llengua queda tancada a l’aula, es fa antipàtica. I això de tancar la llengua a la classe ha pogut transmetre, entre alguns alumnes, un missatge que no volíem transmetre: que el català és una obligació escolar i que, per tant, ja hi està bé, només a l’aula. Una de les solucions per capgirar aquesta situació passa per incidir-hi a les facultat d’educació, en els graus en què es formen els que seran mestres i en els màsters on es formen els que seran professors. Cal traspassar el missatge als futurs docents perquè el traspassin al seu torn a les generacions més joves: que fer servir el català en cada espai possible és reivindicatiu i subversiu (¿i què “mola” més que això, eh?). I, malgrat tot, la llengua continua sent un tema tabú en aquests espais: se’n parla molt al carrer, als mitjans i a les xarxes, però en canvi, a les aules, cada cop se(’n) parla menys.