Quan el català és Llengua Estrangera

Parlem amb quatre professors de la Xarxa Universitària d’Estudis Catalans a l’Exterior.

Gerard E. Mur

Gerard E. Mur

Periodista. gerardmursole@gmail.com

Sona Milionària a l’aula. “Tinc un xaval contractat / perquè m’obri els regals de Nadal”. Els alumnes anoten: xavalregals… Podria ser un final de curs a l’Università Ca’ Foscari de Venècia, on la lectora Paula Marqués, entre canals, transmet la llengua de Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés, autors que treuen el cap a les seves classes. Marqués és una de les professores de la Xarxa Universitària d’Estudis Catalans a l’Exterior. Hem parlat amb la màxima responsable de la Xarxa, Ariadna Puiggené, directora de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, i quatre dels seus lectors, dos dels quals han participat en les 33es Jornades Internacionals per a Professors de Català, celebrades el juliol passat a Palma. “Per existir necessites ser present al món acadèmic”, apunta Puiggené.

Com sempre, començarem pel principi. És l’Institut Ramon Llull qui articula actualment la política de projecció exterior dels estudis catalans en l’àmbit acadèmic a través de la Xarxa Universitària d’Estudis Catalans a l’Exterior. Si busquéssim avui l’embrió de la Xarxa, el trobaríem a les darreries dels anys vuitanta, quan va començar a funcionar una política de lectorats més o menys estructurada, dirigida des de la Generalitat. Durant el període comprès entre el 1988 i el 2002, aquesta tasca va ser confiada a la Comissió de Promoció de l’Ensenyament del Català, que també assumia la docència a les universitats de fora de Catalunya.

Amb la irrupció de l’Institut Ramon Llull l’any 2002, el Programa de Lectorats de Catalàcomença a prendre una forma més nítida i vertebrada. Aquesta forma consisteix en una política àmplia i global de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes; de totes les seves disciplines: literatura, pensament, teatre, arts plàstiques, cinema, dansa, música, etc. És aleshores quan germina el que avui és la Xarxa, que progressivament s’ha anat configurant com un instrument de treball d’escala internacional gràcies a l’entesa dels actors que la componen: universitats, professorat i estudiants.

Avui, la Xarxa abraça 142 universitats de 30 països que, amb la coordinació del Llull, imparteixen docència de català amb reconeixement curricular dins els seus plans d’estudi. D’aquests 142 centres, 89 compten amb una ajuda de l’Institut Ramon Llull per assegurar l’ensenyament a través de la incorporació d’un professor a la plantilla de la universitat receptora. És possible estudiar català en 21 universitats d’Alemanya, 20 dels Estats Units, 19 del Regne Unit, 4 del Japó o dues d’Israel. Podeu consultar el Mapa de la Llengua que facilita l’Institut en aquest enllaç.

La Xarxa, a més, també integra els centres d’estudi i les càtedres de professors visitants que des del Llull es promouen en universitats de prestigi internacional (Chicago, Stanford, Leipzig, la Sorbonne…), on s’ofereixen estudis catalans en programes de grau (minors) o postgrau (màsters o doctorats). “Aquestes universitats actuen com a pols dinamitzadors, centres de referència per a la recerca i la docència, i contribueixen a donar reconeixement internacional als estudis de catalanística”, explica Puiggené. “La nostra feina és garantir que s’imparteixen aquests estudis”. “Si no hi fóssim, què passaria? Qui traduiria els nostres autors? Quina seria la nostra agenda cultural a l’exterior?”, es demana Puiggené. “Sense presència acadèmica acabes perdent identitat pròpia. Segurament, acabaríem diluïts en les hispàniques”. Es treballa per mantenir una sòlida independència acadèmica.

Una mirada exterior

Un punt essencial del funcionament de la Xarxa és l’interès de la universitat per oferir tot aquest coneixement: “El centre receptor ha de voler integrar la formació. La llengua ha de formar part del pla d’estudis; ha de generar crèdits i ha de tenir el màxim de recorregut possible. També hem d’aconseguir que els alumnes integrin la llengua en els seus estudis. L’estudiant estranger ha de ser capaç d’accedir als textos en la llengua original”. “Generalment, no hem d’anar a picar a la porta de les universitats; ens vénen a buscar”, continua Puiggené. Sempre es demana una part del finançament a la universitat exterior: “El programa de cada centre es paga a mitges. Des d’aquí i des d’allà. El cofinançament ajuda a preservar els estudis. I busquem, és clar, un benefici per al lector; que pugui cursar un màster o altres estudis en la llengua del país”. Es mantenen, doncs, aquests acords i convenis amb els centres forans per reforçar l’ensenyament de català i els estudis de catalanística.

Quant a la presència territorial, la pretensió no és tant expandir-se com arrelar i completar els estudis que impulsa el Llull. Les 89 universitats on s’imparteix català de manera fixa ja són “un nombre suficient per a la llengua que som”. “Treballem per consolidar, per crear estudis que portin a algun lloc, per professionalitzar els estudiants”. Això implica oferir una sortida professional definida i realista. La traducció especialitzada, la gestió cultural i la investigació són els principals itineraris de futur. Sobre els estudis de catalanística, Puiggené subratlla el valor que té “una mirada exterior” sobre la literatura i la llengua del país: “La mirada des de fora és una aproximació diferent, enriquidora, bona per a qualsevol disciplina. Garantim això, que hi hagi gent que ens estudiï”. Puiggené també aclareix que la Xarxa no entra en qüestions identitàries. No es fa acció política; no és la seva tasca. Tot plegat –diu– es tracta d’una missió “molt acadèmica i professional”.

Els professors de la Xarxa tenen al seu càrrec la integritat de la docència de la llengua catalana i dels estudis catalans. “No són simples assistents lingüístics que completen la tasca del professorat de la universitat”, precisa la responsable, que destaca els guanys que cada lector s’emporta del període docent: “El retorn de l’experiència és extraordinari. Els professors s’introdueixen en un entorn molt bo, prestigiós; formen part del teixit social de la ciutat on imparteixen les classes. A la tornada tenen més facilitats per reinserir-se, per exemple, com a mestres de secundària. El seu valor acadèmic destaca. Arriben imbuïts d’una altra cultura, tenen una formació superior. La persona torna més rica i preparada”. “El professor”, continua Puiggené, “és “una baula que fa de pont entre el món d’aquí i el món d’allà”. En aquest sentit, la Xarxa també promou la mobilitat, l’intercanvi entre el professorat, “la internacionalització de les nostres universitats”.

L’experiència dels professors

Les ganes de viure un temps més a Rússia (abans havia viscut a Moscou i a la regió de Kaluga ensenyant castellà) van empènyer Arnau Barios (29 anys, Térmens, traductor del rus) a formar part de la Xarxa. Barios és lector a la Universitat de Sant Petersburg des del 2017. La situació a Rússia, diu, és “força estable”. “Sempre estudia català un nombre semblant d’alumnes; a Sant Petersburg, entre 15 i 20. A la Universitat de Moscou, on ensenya català la Margarida Ponsatí, són més alumnes. Els estudiants que arriben a tenir un nivell alt –C1 o C2– són pocs però entusiastes”.

A la Universitat de Sant Petersburg –continua– “el català no és ni tan sols una assignatura de lliure elecció”. “És una assignatura que s’ofereix gratuïtament, però que no compta per a res curricularment. Això, que pot semblar dolent, en realitat és una cosa bona i és precisament el que li atorga vida pròpia: venen a classe només els alumnes realment interessats”. El sistema universitari rus, que és “molt exigent”, fa que els alumnes trobin en les classes de català “una llibertat que altres classes obligatòries no els donen; un atractiu que el català, si fos troncal i obligatori, potser perdria”. Barios té la percepció que estudien català les alumnes més intel·ligents (les perquè “són pràcticament totes noies”). “Noies que, després de tot el dia a la universitat, van a una classe més per estudiar una llengua que difícilment els donarà de menjar. Les mou la simple curiositat”, afegeix.

Una de les feines que Barios creu que té com a professor és “despertar altres motivacions, motivacions que potser no s’esperen; presentar-los, per exemple, la literatura catalana, desconeguda a Rússia, compartir-la, llegir-la junts, comentar-la i provar de traduir-la”. El primer semestre d’enguany han llegit La plaça del Diamant. “Els comentaris que feien a classe de l’obra eren molt interessants; hi aportaven una visió diferent, una llum nova”. També durant el primer semestre, les alumnes de Barios han cursat un seminari de literatura contemporània amb professors de Lleida, Tarragona o Alacant. Per Sant Jordi, a més, van visitar Sant Petersburg dos poetes, Glòria Coll i Sebastià Perelló. “En el cas de Rússia, és difícil que un Grau de Filologia Catalana existeixi. Filologia Polonesa o Filologia Neerlandesa tampoc existeixen, sinó que s’estudien dins de Filologia Eslava i Filologia Germànica”, tanca.

Paula Marqués (26 anys, València, traductora de l’italià i correctora) va arribar el 2017 a la Ca’ Foscari de Venècia des de Verona, on ja era lectora des d’aquell mateix any. Un professor li va transmetre l’interès pel lectorat: “Volia fer el que el meu professor d’italià havia fet amb mi: transmetre’m el seu món i donar-me les claus de l’italià”. Després d’acabar la carrera a València, va tornar a Venècia, on havia fet l’Erasmus, per “donar la possibilitat als italians d’estudiar la meua llengua”. Detecta en els seus alumnes una facilitat evident per aprendre una nova llengua romànica: “La intuïció facilita molt la intercomprensió”.

L’interès cultural és el principal camí d’arribada dels estudiants de Marqués. “De vegades, tot neix després d’haver escoltat una llengua estranya, que identifiquen que no és l’espanyol. Els crida l’atenció la fonètica, la musicalitat, i decideixen capficar-s’hi. Altres vegades, l’estímul és la música en català, que cada vegada té més difusió a través de les xarxes. Els encanta Txarango, per exemple. També els resulta captivadora la nostra literatura; des de Ramon Llull, passant per Ausiàs March fins a Mercè Rodoreda o Carme Riera”. “Els que són d’ací del Vènet i els qui estudien llengües aplicades a la política internacional solen tenir també una vinculació amb la situació política catalana actual, volen saber ben bé què passa”, afegeix.

Pel que fa al recorregut universitari de la llengua, Marqués considera que l’ecosistema acadèmic dels Països Catalans “està agafant molta força”. “Només cal veure el nombre de matrícules del primer any que s’han realitzat a la Universitat de València, on aquest any ha estat la filologia més demanada”. A Itàlia, però, “la situació depèn de cada universitat”. “En el cas de la Ca’ Foscari, podem dir que tenim vida pròpia, tot i que les llengües concurrents són força potents; l’anglès i l’espanyol, principalment”. A Venècia –explica– no tenen graus en filologies sinó graus en llengües aplicades a la literatura, a la lingüística o a les relacions polítiques internacionals. En aquests graus els estudiants trien dues llengües principals i, només durant el primer any, una tercera llengua. “No sempre els estudiants de català saben espanyol. He tingut alumnes que estudiaven xinès com a L1 i català com a L2”.

Marqués ha estat una de les professores que ha passat per les jornades de Palma. Ha copsat “una xarxa molt plural, fresca, innovadora, amb moltes ganes d’ampliar”. “Hem fet molt i ara el català ja té una potent visió internacional que cal mantenir a través dels estudis i de la difusió de la cultura; l’aparell metodològic didàctic és molt important per poder transmetre el nostre món”. Per ampliar el recorregut dels estudis catalans, Marqués creu que s’hauria d’exportar amb més potència la nostra literatura a través de traduccions, el cinema o les sèries: “Un cas paradigmàtic ha estat el de la sèrie Merlí, que a través de Netflix ha girat pel món en llengua original i subtítols”.

A la Ca’ Foscari –diu– necessiten més investigadors i professors titulars especialitzats en catalanística per tal que s’hi poguessin “proposar les assignatures de català C1 i C2 i cursos de literatura catalana i de pensament i crítica”. “Ensenyar la nostra llengua no és només explicar les normes gramaticals sinó també donar les claus per fer-los entrar en la nostra mentalitat, en la nostra manera de raonar des de la pluralitat”. Marqués acaba amb una menció a l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que s’encarrega de difondre la catalanística a escala nacional italiana.

Elena Casas (27 anys, Rubí) és professora a la Universitat Masaryk de Brno des del setembre passat. És la primera experiència que té en el camp de la docència universitària. Va començar a treballar a Masaryk “una mica per casualitat”. “No coneixia la universitat però, quan optava a una altra plaça, l’Institut em va parlar del projecte de Brno: es tractava d’uns estudis de grau que feia poc que s’havien iniciat i on calia impartir assignatures una mica més especialitzades. Em va sonar molt engrescador”. En total són sis professors “fent una assignatura o altra del grau de català”.

El de Brno és un cas excepcional: “Els nostres estudiants cursen un grau íntegre de català i, per tant, s’evita bastant la idea de la nostra llengua com a simple subsidiària del castellà. En l’entorn acadèmic, la llengua catalana és considerada una llengua més, com l’espanyol o l’italià”. Casas detecta tres tipus de perfils entre els seus estudiants: “Els apassionats d’estudiar llengües romàniques, els aficionats a un aspecte o altre de la cultura catalana i, evidentment i en menor mesura, els estudiants que senzillament volen tenir una experiència universitària i sembla que acabin a català una mica per casualitat”.

La literatura –com en els altres casos consultats– té una presència destacada en les classes que imparteix: “Tenim autors molt bons per explicar quasi qualsevol cosa i qualsevol moviment i la tasca del professor de vegades també és veure quin alumnat té per engrescar-lo amb un autor o un altre. Per exemple, una alumna està fent un treball de final de grau establint comparacions entre Víctor Català i Karolina Svělá, una autora txeca”. Els alumnes de Casas, que són de cursos avançats, poden llegir “prou bé” obres de Rodoreda, Monzó o Calders.

Casas, que també ha pogut participar en les jornades de Palma, considera que els professors a l’exterior “formem part d’un col·lectiu extraordinari quant a motivació i passió”. “Seria impossible d’explicar la gran tasca que fan alguns companys en situacions força complicades si no fos per trobades com aquesta”. El futur –sosté– passa per “consolidar els estudis que s’ofereixen, presentar el grau com una carrera atractiva i que els nostres estudiants hi vegin una continuïtat”.

Moisés Llopis (29 anys, Ontinyent) és lector a la Universidad de Chile i la Pontificia Universidad Católica de Chile (totes dues a Santiago de Xile) per dues raons: “Una és acadèmica, ja que quan vaig començar la docència estava elaborant la meva tesi doctoral sobre la ironia a l’obra narrativa de Trabal i vaig pensar que Xile era la millor opció per seguir-la treballant; l’altra és personal. Sentia molta curiositat pel fet de saber què era d’això d’ensenyar català a hispanoparlants d’Amèrica”.

“Des que vaig començar, el 2015, l’interès per la llengua ha crescut, sobretot arran de la presència, cada cop més creixent, de la cultura catalana a ambdues universitats a través de diferents activitats i dinàmiques. Molts alumnes trien el català precisament per això, perquè els fa certa curiositat la llengua, la troben  molt pròxima a la seva, els agrada com sona. D’altres, és clar, hi veuen la vinculació amb la situació política actual, en volen saber més”, explica. “Fa uns anys, vaig tenir l’ocasió de trobar-me amb estudiants que havien triat el català perquè els seus avis o pares eren catalans [Xile va ser un dels destins habituals de l’exili andí durant la Guerra Civil i la postguerra]. I encara n’hi ha, d’aquests”.

Llopis, també professor d’alfabetització acadèmica i d’espanyol, creu que el català, “almenys a Xile”, té un reconeixement propi, “reconegut, a més, per la resta del professorat universitari”. “Molt poques vegades apareix associat al castellà, ni tan sols des del punt de vista filològic. La majoria coneix la realitat del català, la seva singularitat i particularitat lingüística i cultural”. Perquè els estudis de catalanística tinguin més recorregut acadèmic a l’exterior, Llopis optaria per “obrir noves vies d’exploració i de desenvolupament; inserir-s’hi als programes de Literatura i de Lingüística d’una manera més acadèmica, amb l’organització de seminaris, conferències, congressos, xerrades, sessions de traducció…”. Tot això, diu, implicaria “més interès per part dels estudiants xilens per incorporar el món català al seu àmbit cultural més immediat i, d’aquí, al seu àmbit professional”.

Sobre la viabilitat d’un futur Grau de Filologia Catalana, el primer que s’hauria de fer, segons Llopis, per crear-lo és “explorar i presentar els avantatges professionals que hi ha al darrere, des de l’àmbit de la traducció, l’ensenyament com a llengua estrangera i també la docència”. “Pensem que Xile fou un dels nuclis culturals de l’elit intel·lectual catalana dels anys 30 i 40; convindria que hi hagués, com a mínim, un Centre d’Estudis Catalans que concentrés tot aquest bagatge cultural i lingüístic, i que fes participis els estudiants a través de convenis acadèmics amb les universitats catalanes, beques d’estudis i de desplaçaments, foment de l’estudi del món català a treballs de fi de grau o de màster, etc. Hi ha molta feina a fer”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació