On va l’humor en català?

Com segurament sabreu, en la gala dels premis Gaudí d’aquest any, Joan Pera va ser guardonat amb el Gaudí d’Honor i va pronunciar un discurs d’agraïment amb molt d’humor. O com a mínim això és el que vaig intuir per les rialles del públic. Els de la meva generació, la dels 90, hem crescut amb l’APM i el Polònia, i amb prou feines coneixem la Vicenteta o el Capri. La neutralitat amb què rebia les paraules del discurs de Pera em va fer adonar-me d’un abisme generacional i cultural pràcticament insalvable. Per què l’humor de la generació dels nostres pares ja no funciona, ara?

El paradigma humorístic ha canviat molt les darreres dècades. En l’humor de no ficció, el model imperant avui dia als mitjans és el que podríem anomenar humor d’actualitat (política). L’èxit d’aquest programes, mesurat en xifres d’audiència molt altes, és inqüestionable i inaudit, sobretot tenint en compte la gran concentració per hora quadrada, i tot sense deixar de ser rendible ni cansar el públic. De fet, durant 3 mesos seguits el dijous ha esdevingut el súperdia de l’humor català, quan hi coincidien fins a 5 programes d’aquest tipus. Així que he escoltat i remirat quatre dels programes més coneguts d’un mateix dijous (21/03/2019), excepte Versió Rac1: la Competència, el Polònia, l’Està Passant i la Nit dels Òscars. Amb exemples d’aquests programes, explicaré com la castellanització del nostre humor ha fet que per a la meva generació Tres Pics i Repicó sembli d’un altre planeta tot tractant el marc geopolític, l’ús del castellà i la creativitat lingüística.

La subordinació del nostre humor al marc espanyol es fa palès en primer lloc en els temes. L’actualitat mana, i el procés és el clar protagonista dels quatre programes –cosa que també és simptomàtica. Així, gairebé tots els gags, esquetxos i burles de jutges, militars, guàrdies civils i altres institucions espanyoles es fan en castellà. A la Nit dels Òscars es tracta la rivalitat entre Susana Díaz i Pedro Sánchez i a l’Està Passant les peripècies de la presidenta del Congrés Ana Pastor, tot també en castellà. Encara és més evident a la secció de “premsa internacional” d’en Jair, que directament compra el marc mental hispà: la gran majoria de notícies dia sí dia també provenen de mitjans en castellà, així com els acudits d’en Jair que se’n deriven.

Que els temes de l’humor tractin afers de Madrit té a veure amb el fet que són programes d’actualitat, podríem pensar. Per què, però, no fem acudits sobre Le Pen o Macron, o sobre Salvini i Di Maio? Per què no podem crear un marc de referències culturals i polítiques internacional, que situï Catalunya (i de retruc la Catalunya Nord) i el nostre humor al centre de tot? Per què hem de recórrer a referències culturals espanyoles, com si no n’hi hagués de catalanes (o franceses)? I la pregunta que em lliga al següent tema: per què recoi els personatges internacionals (Merkel, Putin, Kim Jong-Un, Hitler, futbolistes o fins i tot Déu) han de parlar castellà?

L’ús del castellà en l’humor (en?) català és per tot arreu i sembla inevitable. No és arbitrari, sinó que respon a certs àmbits i està subjecte a les mateixes regles de canvi de codi a què estan sotmeses les altres llengües minoritzades. Així, l’humor relacionat amb la subcultura, les classes baixes i els arguments d’autoritat (y punto!), entre d’altres, es fan en castellà. El 50% dels gags durant les 3 hores que duren aquests programes inclouen frases o gags sencers en castellà. Si bé l’ús del castellà en certes esferes de l’humor és comprensible en una societat bilingüe, en tant que realista i versemblant, per què no s’usa el francès per aquests mateixos motius? I és que l’ús del castellà no hauria de tenir justificació si no té un propòsit humorístic.

No s’acaba d’entendre per què quan Millo va a buscar feina al Polònia, després de mantenir una conversa en català amb la funcionària, hagi d’omplir un formulari en castellà. Tampoc no entenc que al mateix programa personatges com Griso, Borrell, Rufián, o Carrizosa i Arrimadas a l’Està Passant hagin de parlar castellà. Si bé l’ús del castellà és massa evident en els programes de Minoria Absoluta, en el cas dels Òscars també hi ha situacions incomprensibles. L’exemple més evident n’és el personatge gallec que parla castellà amb accent gallec, i aquí el meu cervell ja no computa: és que no hi ha gallecs que parlin català?

I finalment m’agradaria arribar al tema que més m’interessa per professió: la creativitat lingüística. Si hagués de dir una cosa que vinculi humor i llengua, una relació intrínseca, intensa i indispensable, seria la creativitat. Amb excepció del Tricicle, la llengua et permet fer giragonses i invencions que creen un estil i una tècnica humorístics que esdevenen marc de referència per a tothom qui s’hi dedica. I aquesta creativitat beu sobretot de l’humor castellà. Durant els 4 programes podem sentir jocs de paraules (‘Truman Copiote’), dialectalismes (‘mi arma’, andalús per ‘mi alma’, dit per un guàrdia civil) creacions lingüístiques de moda (bailoteo), acudits sencers o rimes (‘más alto que un pino, más tonto que un pepino’, o la incomprensible ‘los pillé in fraganti, enganxats con la almendra en el crocanti’, que rimaria de la mateixa manera en català!.

La pèrdua de capacitat creativa en una llengua és un dels símptomes de substitució lingüística i, com veiem, el català no se n’escapa. M’encantaria veure neologismes en català sorgits de la creació humorística o jocs de paraules i models d’acudits nous que fugin dels ‘toc toc’ o ‘van un espanyol i un…’. M’encantaria que algú s’atrevís a usar tota la riquesa dialectal del català, que de moment es limita a accents metropolitans o de poble gironí, i que deixessin en pau l’accent andalús, que ja està prou estigmatitzat. Per què no ens fiquem amb l’ebrenc? Així com a mínim los del sud deixarien de ser invisibles! Per què en Jair no fa accent empordanès i es deixa estar de notícies del Perú llegides amb pseudoaccent mexicà?

Com tots sabem, l’humor –en aquest cas de masses– crea i difon referents culturals i marcs mentals i fomenta la creativitat lingüística dels parlants (l’APM n’és un clar exemple, amb frases o personatges que s’han incorporat a la cultura popular com Jaume Creixell). Però, ara que es parla tant de la llibertat i els (no) límits de l’humor, aquest també pot ser una via d’alliberament molt potent en tots els sentits. Ens permet ampliar o canviar els marcs mentals, ens permet explotar la nostra creativitat fins a l’infinit i ens permet jugar amb la llengua. A més, crea i és cultura: ens permet cohesionar la societat i crear una sèrie de referències compartides que configuren el nostre marc mental i cultural. I penso que l’estem desaprofitant.

Els creadors d’humor d’aquest país poden fer el que els plagui, només faltaria, però els recomano que deixin anar la seva creativitat amb la seva llengua materna, i se’ls obrirà un mon nou. Així potser en Peyu s’adonarà que fer parlar en castellà un hàmster en un monòleg d’homenatge a en Capri no s’hagués entès fa 40 anys. Així potser algun dia podré tornar a escoltar el discurs de Joan Pera i riure com les tietes del públic. Que l’humor i la creativitat ens alliberin!