La Nit dels Òscars i els límits de TV3

23.11.2018

Definir La Nit dels Òscars com “La Competència de la tele” és i alhora no és tan barat com sembla: qui hagi vist com es fa en directe el programa d’humor amb què Òscar Andreu i Òscar Dalmau han dominat els migdies radiofònics durant una dècada, sap que la bellesa de l’espectacle rau en el contrast entre la lectura de guions fordianament disciplinada que es veu a l’estudi i la il·lusió d’espontaneïtat que transporten les ones. Posar una càmera davant de La Competència sense reformular res equivaldria a convertir les vetustes línies eròtiques en videotrucades i descobrir que la pretesa deessa sexual no només no porta posat el que diu que porta posat, sinó que és capaç d’aconseguir aquella veu afrodisíaca mentre es talla les ungles al vàter. Fa uns anys, 8tv va intentar fer una versió televisada de La Competència que va fracassar per l’excessiva continuïtat amb el format radiofònic –i perquè 8tv és 8tv-, i vet-ho aquí la clau de La Nit dels Òscars: el contingut marca de la casa s’ha sabut mudar per al contenidor de la tele.

La nit dels Òscars arriba a TV3 | Foto: Eloi Codina / CCMA

La continuació de La Competència per altres mitjans s’aconsegueix prescindint d’un nombre alarmant de convencions lligades als late shows en un programa que s’ha anunciat com el retorn del late show a TV3. Una absència anòmala en una cultura audiovisual potent que, vista la primera entrega de La Nit dels Òscars, ni queda pal·liada ni haurà satisfet als que aspiraven a ressuscitar Andreu Buenafuente, que és ben viu fent el que fa ell a Movistar, però ja m’enteneu. Repassem les baixes inesperades: hi ha dos presentadors en comptes d’un, no hi ha monòlegs, no s’interactua amb la banda de músics i, sobretot, no hi ha entrevista. El que queda és una apoteosi del guió que intercanvia les tradicionals seccions de to escarxofat i la desfilada de celebrities dels late shows per una bateria d’acudits, sketchs i intervencions de col·laboradors, tot mil·limètricament escrit i encadenat a un ritme gens noctàmbul.

El perill de La Nit dels Òscars és la saturació que el monopoli d’una mateixa tradició humorística exerceix sobre l’ecosistema mediàtic català. La majoria absoluta –pun intended– del tonisolerisme sobre la comèdia de masses a Catalunya és un tipus de monopoli natural que s’ha imposat per la innegable qualitat dels productes d’un imperi de l’entreteniment que ha sabut llegir i alhora crear en el país una sensibilitat humorística que des de fa molts anys es perpetua sense competidors capaços de fer perillar la dominància. Però fins i tot quan són relativament naturals, els monopolis generen problemes. En el seu programa nocturn, Andreu i Dalmau no deixaran caure acudits en el buit, sinó en una cambra d’eco sobrecarregada amb el mateix tipus de gags i, sobretot, amb la mateixa matèria primera d’actualitat marcadament política. ¿Hi ha prou espai a la graella per productes tan intercanviables com La Competència, l’Està Passant, El Polònia o La Nit dels Òscars, sumats a un timeline de Twitter on els humoristes de tots aquests programes mantenen el degoteig d’acudits similars? Renunciant a l’experimentació significativa, La Nit dels Òscars fa entrar un carnívor molt semblant als que ja hi havia en una cadena tròfica molt exigida.

No cal dir que La Nit dels Òscars fa riure i molt. La confiança d’Andreu i Dalmau en què ells mateixos i el seu equip podran fer-se un lloc a còpia de pur talent en el guió i en la posada en escena està plenament justificada, i la primera entrega no només va mantenir la gran virtut de la seva marca, que sempre ha estat una exigència elevada en els mínims –si un programa d’humor és tan bo com el seu pitjor acudit, els formats dels Òscars són boníssims-, sinó que va aconseguir dos cims remarcables: el gag sobre l’1 d’octubre en el qual va col·laborar Roger Espanyol per riure’s del seu ull borni, i la cloenda amb un recital en directe d’Els Segadors amb la lletra reinterpretada en clau equidistant, dos moments que van produir una aspra irrupció de la incomoditat virtuosa en una nit altrament domesticada. Segurament els Òscars són prou bons per sobreviure fent el mateix de sempre, però les llavors d’una identitat pròpia per aquest nou espai s’entreveuen en aquestes temptatives de posar a prova la complaença tevetresina amb nous nivells d’autohumiliació col·lectiva i arribar a un grau de subversió política més elevat del que s’ha assajat fins ara.