Marta Rojals: “Sembla que parlar bé ha quedat estigmatitzat”

Marta Rojals és una escriptora que mostra la seva mirada del món sense complexos i amb sinceritat, però no es prodiga gaire davant la premsa. Ara la revista digital Visat ha publicat una entrevista que li ha fet Alexis Llobet. Es va donar a conèixer amb els seus ‘Mail Oberts’ setmanals a Vilaweb, i les seves dues primeres novel·les, Primavera, estiu, etcètera (2011) i L’altra (2014) van ser un èxit de vendes i crítica. També ho ha estat el recull No ens calia estudiar tant (Sembra Llibres), on podem llegir els seus articles setmanals a Vilaweb. Es va endinsar als 24 anys en el món literari i lingüístic de Mercè Rodoreda, Pere Calders, Jesús Moncada o Josep Pla, i més endavant va llegir Quim Monzó, Empar Moliner, Imma Monsó, Maria Barbal i Eduard Márquez. “Si n’hagués de triar un de sol, lingüísticament, potser diria Moliner, que veig amb la llibertat i fluïdesa que vull per a mi, i me n’agrada molt l’articulisme”.

En aquesta ocasió, Alexis Llobet va fer una entrevista a Marta Rojals per Internet entre “el 21 i el 26 de novembre del 2014”, que ara s’ha publicat a la revista Visat, la revista digital de literatura i traducció del PEN català. Rojals hi explica “la seva visió de la llengua, el tractament que dóna a les novel·les i la relació que ha tingut amb els correctors de Vilaweb”, explica Llobet. “Al començament d’escriure a Vilaweb —diu Rojals, que va assistir a un curs de nivell K que feien a Rosa Sensat, però que el va deixar perquè no té el D i li costava seguir els filòlegs— presentava l’article i em mirava les modificacions que el publicaven, però quan em vaig sentir més valenta vaig voler dir-hi alguna cosa, i llavors Jem Cabanes, en un immens tracte de favor, em va començar a enviar les esmenes abans de publicar-lo”. Així és com Rojals va començar a discutir sobre les solucions “de vegades amb correus llargs”, amb els quals confessa que va aprendre “moltíssim”.

Rojals escriu sobretot sobre llengua i gènere, tant a les novel·les com als articles. I escriu pensant “en una lectora catalana de 30-35 anys”: “Jo toco la pubilla catalana”. Per això els seus protagonistes tenen aquesta edat i toca temes que preocupen la gent d’aquesta edat: infidelitats, parelles, amor, desamor, etc. “Diria que provo d’allunyar-me del prototipus de dona hollywoodienca i el mite romàntic”, perquè creu que se sosté “en mentides i en patrons fantasiosos que les frustren eternament i no vull contribuir a perpetrar-los”.

Marta Rojals busca en les seves novel·les que “la llengua s’adapti a la història i a cada personatge per donar-los una aparença de versemblança”. Quan es posa en un personatge, entra en un “mode”: “No penso que em posaré a densificar, per exemple, sinó que m’endinso en l’atmosfera que jo mateixa ha creat en les línies precedents i llavors el mode es retroalimenta i vaig depurant el text (reescric molt)”. Rojals explica que es guia pel to: “Segons què sentim, tenim un ànim, i, un cop agafat el to, el segueixo com si anés amb un diapasó”.

Així, doncs, el tret que caracteritza els personatges de Rojals és, bàsicament, “la parla”. Mentre que a L’altra, segons Rojals, la llengua és “neutra, secota, durota, amb una mica de mala bava, que buscava la funcionalitat descriptiva”, a Primavera, estiu, etcètera, “com que el narrador és el personatge principal, hi ha una veu interior que busca la versemblança, i la llengua té ànim i dringa”. L’objectiu era, a la seva primera novel·la, fer una llengua viva com els personatges i que “el dialecte fos un personatge més, sobretot perquè sóc conscient que el jovent del poble ara ja no parla igual: els trets lingüístics que faig servir a la novel·la van desapareixent”.

“No vaig posant incorreccions aquí i allà com qui tira confeti, sinó que penso com parlarà cadascú i el nivell de català que tindrà”, explica Rojals sobre la llengua dels seus personatges de L’altra, que marca aquests barbarismes en cursiva, encara que és del parer que “les cursives, com les cometes, són un destorb, una nosa, i detenen la lectura”. I afegeix que prioritza la versemblança a la normativa, si bé “ho intento compensar amb algun personatge que se’n preocupi, que provi de fer «sexi» el català correcte als lectors, que els influeixi lingüísticament”.

De fet, la llengua és un dels temes sobre els quals escriu força en els seus articles a Vilaweb: “Hi escric com a damnificada; m’enrabia com a usuària del català de no trobar referents fiables als mitjans de comunicació”. I afegeix: “Sembla que parlar bé el català ha quedat estigmatitzat; deu ser l’únic país del món on l’excel·lència es ridiculitza”. Rojals es lamenta que els comunicadors de primera línia no parlin bé, cosa de la qual sovint es queixa a Vilaweb —“no m’han dit mai sobre què he d’escriure”—, però també ho fa a Twitter: “Si llegint bons llibres aprenem ortografia, sentint a parlar bons comunicadors hauríem d’aprendre a parlar bé”.

Podeu llegir l’entrevista d’Alexis Llobet a Marta Rojals a la revista Visat.