Jocs de famílies lingüístiques

Actualment que les llengües estiguin emparentades entre si ens pot semblar un fet força trivial. Els parlants de català estem ben avesats a fer servir dos codis estructuralment similars. De fet, quan diem que l’anglès és “fàcil” però que l’àrab és “difícil”, només fem que reflectir aquesta realitat: l’anglès és un parent no gaire llunyà del català i l’àrab, no. Així doncs, classificar les llengües en famílies pot semblar una tasca relativament fàcil i, fins i tot, irrellevant, però és molt més complicat i té un valor més important del que pot semblar a priori.

Un exemple de les dificultats amb què ens trobem els lingüistes a l’hora d’establir el parentiu d’una llengua el trobem en el medni aleutià (mednyj aleut). El 1826 la Companyia russo-americana va destinar un grup de russos i aleutians a l’illa del Coure davant de la costa de Kamtxatka, a Sibèria. La companyia estava involucrada en la colonització russa d’Alaska i de les costes del Pacífic Nord a Amèrica, i a l’illa hi duia a terme pesca intensiva de balenes. Amb el temps, dels aparellaments entre homes russos i dones aleutianes es formà un grup crioll amb un estatus legal i social diferent del de la resta, ja que es considerava que havien nascut de manera il·legítima. Lingüísticament aquest grup crioll dominava les dues llengües, rus i aleutià, però entre ells feien servir el medni aleutià.

Aquesta llengua és una varietat mixta. Això vol dir que combina trets de dues llengües tot mantenint la complexitat de cada una i sense que es produeixi cap procés de simplificació. En medni aleutià els noms segueixen la morfologia de l’aleutià, mentre que els pronoms i els verbs segueixen la flexió del rus. Així doncs, ens trobem oracions com ara oni taangaχ sulajut ‘ells compren alcohol’, en què el pronom oni ‘ells’ prové del rus i concorda amb el verb, taangaχ és la paraula per dir ‘alcohol’ en aleutià i el verb sulajut pren l’arrel de l’aleutià i el sufix de tercera persona del plural -jut del rus. El que a priori pot semblar una barreja sense solta ni volta, de fet, reflecteix límits gramaticals molt clars entre tipus de paraules diferents (noms, pronoms, verbs…) i ens mostra fins a quin punt els parlants tenim coneixements de l’estructura de les llengües que parlem.

Establir el parentiu entre llengües, doncs, no és pas una feina tan senzilla. El medni aleutià ens ensenya que una llengua pot estar emparentada amb més d’una família alhora, en aquest cas les famílies indoeuropea (el rus) i iupik-inuit-unangan o esquimoaleuta (l’aleutià). I el cas del medni aleutià no és pas aïllat: el caló català, el mitchif al Canadà, la media lengua a l’Equador i el ma’a o mbugu a Tanzània són altres exemples de llengües mixtes que trobem escampades per tot el món. Més enllà de la curiositat, però, ens podem preguntar quina utilitat té classificar les llengües en famílies, ja que d’entrada pot semblar que sigui una tasca d’acadèmic de biblioteca sense gaires conseqüències per al món real. És gaire important que una llengua tingui l’origen en dues famílies lingüístiques?

Primer de tot, analitzar les llengües a través d’un prisma històric ens permet reconstruir els patrons migratoris dels pobles que les parlen, com ja havíem vist en el cas dels sakhà a Sibèria. A més, desllorigar els vincles entre llengües ens permet estudiar l’estabilitat —o la volatilitat— de trets lingüístics diferents i entendre millor com funciona el llenguatge humà. Els patrons que observem en les llengües mixtes ens ajuden a fer hipòtesis sobre com funcionen i canvien les llengües, ja que ens permeten veure quins trets lingüístics es mantenen i quins es descarten. Aquest exercici també el podem fer comparant famílies lingüístiques amb una profunditat temporal similar com ara les llengües romàniques i les turqueses, tots dos grups amb una profunditat temporal al voltant dels dos mil anys. Si analitzem els canvis que s’hi han produït la diferència és notòria, tot i partir de sistemes gramaticals força similars: les llengües romàniques han perdut els casos i bona part de la morfologia verbal del llatí, han desenvolupat articles i han mogut la posició del verb, mentre que les llengües turqueses s’han mantingut molt similars les unes a les altres, han mantingut els casos i el verb al final, i no han desenvolupat articles. Aquestes comparacions ens permeten identificar els trets lingüístics que dues famílies no comparteixen i que ens poden ajudar a explicar els canvis lingüístics en cadena que s’han produït en una família, però no en l’altra.

Encara no sabem exactament per què unes llengües canvien més de pressa o per què uns trets lingüístics són més propensos al canvi. Podem fer hipòtesis a partir de la dificultat articulatòria de produir certs sons o de l’optimització de processos cognitius que participen en el llenguatge. Però tant en un cas com en l’altre necessitem tenir una idea més o menys clara del parentiu entre llengües que vagi més enllà de les intuïcions que tinguem sobre la facilitat o dificultat d’aprendre-les des del nostre primer codi. Tot i el menysteniment cap a la lingüística històrica i comparativa, reconstruir famílies lingüístiques no és ni una tasca fàcil ni és una feina per passar l’estona.