Els inuit no tenen cent paraules per dir neu

Un dels mites més circulats i més repetits sobre llengua i lingüística és el que afirma que els inuit tenen més de vint, trenta, cinquanta o fins i tot cent paraules per dir neu; el nombre exacte sempre varia en funció de l’exageració del que el propaga. Potser l’haureu sentit en la seva versió més antiga, en què els responsables d’aquest prodigi són referits com a esquimals, un terme pejoratiu que comunitats de l’Àrtic i lingüistes fa temps que intenten esborrar de l’imaginari col·lectiu. El terme esquimal és, de fet, un exònim: un nom per referir-se a un grup ètnic o lingüístic que no és de designació pròpia; per portar-ho a terreny conegut, esquimal ve a ser tan ofensiu com etiquetar un català de polac. Actualment, el terme preferent és inuit, encara que no hi ha consens sobre un autònim —o terme propi— que englobi el conjunt de pobles natius de la regió circumpolar àrtica que abasta des de Groenlàndia a l’est fins a l’extrem oriental de Sibèria a l’oest.    

El mite sobre els termes per dir neu és, de fet, una saga de mala praxis en la lingüística que inclou interpretacions parcials, difusió d’informació sense consultar les fonts originals i exoticització de comunitats indígenes, i que s’ha fet servir com a evidència a favor del que es coneix com la hipòtesi de Whorf o determinisme lingüístic. Segons aquesta hipòtesi, la llengua que parlem condiciona la manera com veiem i percebem el món. Aquest condicionament és tan profund i fonamental que no en podem escapar i no podem arribar mai a estar segurs del tot de com el veuen i perceben els parlants d’una altra llengua. Com que els inuit viuen en una zona on abunda la neu, els termes documentats per descriure tipus de neu diferents en les llengües de la família iupik-inuit-unangan aboquen els seus parlants, segons la hipòtesi, a percebre el món només i en tots aquests termes.

La primera part del problema rau en el fet que aquestes llengües són polisintètiques: les paraules acostumen a tenir una gran quantitat de morfemes i un sol mot pot arribar a encabir l’equivalent a una frase en català. Els termes per referir-se a la neu no deixen de ser paraules amb força afegitons, si voleu, que descriuen un tipus de neu o un altre: de l’arrel aput per a neu al terra en kalaallisut —o groenlandès occidental— trobem apusinek ‘neu que s’amuntega, torb’, aperlaaq ‘neu nova, acabada de caure’, apivoq ‘cobert de neu’, en què podem identificar els distints components del mot.  L’estratègia, doncs, no és gaire diferent de la que també fem servir en català per parlar de la neu quan ja és al terra: neu pols, neu granulada, neu dura, neu humida, neu primavera, neu congesta, neu sorra, neu ventada. Arribats a aquest punt, el biaix eurocèntric sobre què és o deixa de ser una paraula ens pot jugar una mala passada: que nosaltres les escriguem amb un espai en blanc al mig no deixa de ser una convenció tipogràfica. Si volguéssim les podríem començar a escriure amb un guió a partir d’avui mateix i potser així ens semblarien més una unitat, una ‘paraula’ en comptes de dues. Els puristes es posarien les mans al cap, però lingüísticament no hauria canviat gran cosa.

D’acord, el mecanisme lingüístic potser no és tan exòtic com podia semblar d’entrada. Però i la quantitat? Aquí hem de recuperar el concepte de categorització de què ens han parlat en David Ginebra i la Carla Ferrerós en aquest i aquest altre article: el vocabulari d’una llengua acomoda les necessitats de l’entorn en què viuen els qui les parlen. Així doncs, que es derivin més o menys paraules per descriure l’entorn és, en certa manera, un fet trivial, poc interessant i que no ens diu gran cosa sobre com funciona la cognició humana. Busquem exemples més propers. Per molt que el Tomàs Molina, el Francesc Mauri i l’Eloi Cordomí ens eduquin en la casuística de la nuvolositat, si no treballem en l’àmbit de la meteorologia el reguitzell de termes que fan servir per parlar de núvols segurament ens diu ben poca cosa: cúmulus, cumulonimbus, estratus, estratocúmulus, nimbostratus, altostratus, altocúmulus, cirrus, cirrostratus, cirrocúmulus. I segur que me n’he deixat pel camí. Al cap i a la fi, dominem el lèxic de l’àmbit professional a què ens dediquem perquè forma part del nostre entorn, però acostuma a ser inintel·ligible per a qui no s’hi dedica. Tornant a l’àmbit de la neu, en català tenim vuit termes documentats per a la porció compacta de neu que cau quan neva: flocs, volves, flòbies, cardades, borralls, ballarocs, vespilles i voliaines. Segurament en deveu haver après tants com jo.

El mite sobre les paraules per dir neu en inuit, doncs, no és res més que això, un mite. En les llengües de la família iupik-inuit-unangan només hi ha dos termes documentats: qanik per a la neu que ja és al terra i aput per a la neu quan encara és a l’aire. A partir d’aquests termes se’n poden derivar de més específics, però que rarement trobarem en un diccionari. En català ja hem vist que en tenim com a mínim vuit per a cadascun, tots derivats de neu, sí. Però encara tenim el calabruix, l’aiguaneu, el torb, l’allau… tots termes relacionats amb la neu. Vaja, que o bé els inuit no són tan exòtics com ens pensàvem o bé els catalans passem massa temps a la Molina.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.