Dubtes, ergo tradueixes (bé)

En la trenta-dosena edició del seminari (ràpid és dit!) el tema d’enguany se centrava en «El(s) benefici(s) del dubte». Els qui som traductors de llarg recorregut sabem que el dubte i la incertesa no ens deixen mai de petja, i cada cop més. En el meu cas, si més no, la síndrome de la impostora apareix gairebé sempre que m’arriba un nou encàrrec. En seré capaç? Vols dir que m’hi havia d’embrancar? Tots els dubtes existencials i professionals et poden assaltar plegats i fer que les branques no et deixin veure el bosc.

Al final de la segona taula de la jornada, només hi va haver temps per a una sola pregunta. Al fons de la sala, un professor va preguntar: «Com ho hem de fer perquè els estudiants dubtin més?» Em va semblar una pregunta d’allò més encertada i que resumia molt bé el sentit de la jornada. Més de la meitat dels assistents a aquest seminari són estudiants de les quatre facultats de traducció del nostre entorn, o acabats de graduar que es volen iniciar en aquesta «terra d’incertesa» (com va dir Manel Ollé en la brillant ponència inicial) que és la traducció literària.

Els traductors, si volem ser considerats professionals amb totes les lletres i tots els drets, hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres.

I és cert, la joventut és inconsciència en estat pur, i tots hi hem passat. Si repasso alguns dels primers encàrrecs que vaig tenir quan començava, als anys noranta, em poso les mans al cap. No penso que els traduís malament, però sé que d’aquella manera eixelebrada vaig acceptar propostes que no eren adients per a una traductora novençana. Ara ho observo des de la distància dels anys, i crec que els professors de traducció i els traductors sènior fem bé de ser tan pesats amb els que ens han de succeir en dir-los que han de picar molta pedra abans d’acceptar segons quins encàrrecs.

Però tots els traductors i traductores, dubitatius i assenyats com som, tenim una flaca, i és que la manca d’humilitat i el rebuig que ens esmenin la plana sempre hi són presents. Això demostra que també som escriptors. A l’última taula, interessantíssima, en què quatre traductors, moderats per Dolors Udina, havien traduït un mateix fragment de la novel·la Mrs. Dalloway, de Virginia Woolf, aquest fet es va fer evident. Un exercici acadèmic molt profitós que va posar de nou sobre la taula que cada professional de la traducció té el seu estil i les seves «manies», que un mateix text es pot traduir de múltiples maneres sense perdre l’essència de l’original (si us plau, que algú faci pagar un euro de multa cada cop que se senti allò de traduttore traditore). Manca d’humilitat, deia. Cadascun dels quatre traductors van defensar la seva versió comparant-la amb la traducció «oficial» de Dolors Udina. El debat entre els traductors i després amb intervencions del públic assistent va anar derivant, de manera educada, això sí!, en una defensa aferrissada de la pròpia feina i en certs casos vaig detectar un orgull poc o molt mal dissimulat.

Els traductors, si volem ser considerats professionals amb totes les lletres i tots els drets, hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres, acceptar que a un o una col·lega se li ha acudit una proposta millor i conservar-la en un racó de la nostra particular base de dades mental per, potser, fer-la servir en una altra ocasió. Se’n diu créixer i perfeccionar-se contínuament i crec que és el millor regal i llegat que podem fer a les noves generacions de traductors i traductores.