Paisatge postmigdiada de l’escola catalana

Hi ha un proverbi xinès que sentencia que “si t’enganyen una vegada, la culpa és de l’altre; però, si t’enganyen dues vegades, la culpa és teva”. Cito aquest proverbi perquè té relació amb dos dels principals autoenganys que ens hem repetit sobre l’anomenada -o malanomenada- immersió lingüística.

El primer autoengany és terminològic. La immersió és, stricto sensu, una metodologia intensiva d’aprenentatge d’una llengua allà on té una implantació social baixa. Exigeix, per tant, la presència incondicional de la llengua minoritzada en tot el material audiovisual que es projecta a l’aula, al monitoratge de menjador o a les activitats extraescolars que s’organitzen al centre o a fora. A més a més, també requereix la incentivació de l’ús del català dels alumnes -com a molt mínim- amb els docents. Consegüentment, la immersió no té res a veure amb un ús merament simbòlic/formal de la llengua (el docent quan s’adreça de manera inconcreta al grup, o el catalanoescrivent que és incapaç d’articular tres frases seguides en català). La llatinització i la ritualització són enemigues de la immersió.

Aquests pressupòsits connecten amb el segon dels autoenganys. És realment això, el que s’ha implementat les dues darreres dècades en uns centres educatius del país que la premsa catalanòfoba (sempre diligent a estigmatitzar com a pas previ a eliminar) va batejar com a madrasses nacionalistes? Què ha passat en rigor -defugim, si us plau, la virtualitat de Matrix-, no només en la factualitat de l’ús, sinó en la seva possibilitat (i aquí és on entra en joc la competència oral), als centres de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per als quals havia estat ideat el model de conjunció lingüística? És cert que el model, que es va generalitzar l’any 1992 mitjançant diversos decrets, va funcionar correctament als inicis gràcies a un professorat motivat i unes famílies que hi estaven implicades o, en el pitjor dels casos, alineades. També, i cal dir-ho, gràcies a una majoria catalanoparlant a nivell territorial que ho feia tot més planer.

Però els últims anys (i reconèixer-ho no és fàcil perquè, com deia Einstein, és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici) s’ha girat la truita. S’ha produït un trasbals sociodemogràfic que ha convertit l’alumnat catalanoparlant en minoritari a la major part d’aules del país; la formació sociolingüística de mestres i professors a les universitats ha brillat per la seva absència per culpa d’una Administració cofoista; la proactivitat de la inspecció educativa a l’hora de vetllar pel compliment dels Projectes Lingüístics de Centre (PLC) ha estat la mateixa de sempre (és a dir: ZERO); hem assistit amb passivitat a una penetració important dels discursos antiimmersius (penseu en la mort d’èxit de Ciutadans o en els sectors que demanen “flexibilizar” -encara més!- la immersió); bona part de les famílies (incloses les independentistes, que tenien massa feina a fabular sobre la Terra Promesa) s’han desimplicat en la defensa de la vehicularitat del català, pensant-se que aquesta era una tasca que podien externalitzar en el Departament d’Educació; i, per últim, hi ha hagut una praxi deficient d’una part dels equips directius i dels docents, que no han sabut delimitar amb precisió quins eren els seus drets i deures. Tot plegat, per no treure a col·lació la negligència deliberada pel que fa a l’audiovisual infantil i juvenil als mitjans de comunicació públics.

Actuar partint de la base que l’únic axioma indiscutible és que un país ocupat no pot ni podrà triar lliurement el model educatiu que li ha de permetre nacionalitzar culturalment els ciutadans que l’habiten.

La reculada és observable i quantificable, i mai agrairem prou a persones com la malaguanyada Carme Junyent (etiquetada d’alarmista per qüestionar el conte de fades en què vivíem immersos, mai millor dit) i a l’exconseller Cambray (sí, ho heu llegit bé, tants cops com li vam demanar la dimissió) que posessin sobre la taula la veritat en xifres: l’ús de la llengua dels docents amb el grup d’alumnes ha passat d’un 63% de sempre en català el 2006 a un 46% el 2021, i d’un 67% entre alumnes als treballs en grup el 2006 a un 21’4% el 2021. Ras i curt: en quinze anys l’ús horitzontal del català entre els alumnes s’ha reduït dos terços.

Així doncs, el panorama que ens (pre)ocupa és clarament substitutori, i si més no ens hauria d’haver ensenyat que els documents legals no tenen una translació abracadabrant a la realitat. La llei pot estipular el que li plagui, que, si no es posen els mitjans per a fer-la complir, el resultat és el contrari del que es pretén: una doble línia educativa no triada, amb especial incidència a la Secundària i la Formació Professional, on es calcula que més del 40% de classes s’imparteixen en castellà. Moralina: si a fora (posa-li les Espanyes) t’han de titllar de nazi per vanagloriar-te que fas enginyeria educativa amb un suport social majoritari, tant per tant fes-la sense por i de manera empírica. A aquestes alçades, en un món globalitzat i un Estat regressiu, la defensa de la immersió a l’escola no es pot limitar a brandar una maneta de cartró amb el lema “La llengua no es toca”. En matèria de drets lingüístics es pot fer tot, menys el ridícul espantós.

Hi ha dos factors concurrents que agreugen la situació: la inexistència d’un règim sancionador per a qui incompleixi la legalitat (si es fes un sol expedient per raó de llengua, l’endemà obriria les portades de la Brunete mediàtica), i uns tribunals espanyols entestats a legislar l’ús de les llengües a l’escola catalana.

Sigui quina sigui la sentència del TC a la Llei 8/2022 del 9 de juny, que es va aprovar amb el vot de quatre partits i que proposava adaptar els PLC a l’entorn sociolingüístic (el desenllaç probable: més castellà a Olot i Vic i el mateix castellà a l’Hospitalet i Santa Coloma), cal prendre’s seriosament la problemàtica i actuar. Actuar partint de la base que l’únic axioma indiscutible és que un país ocupat no pot ni podrà triar lliurement el model educatiu que li ha de permetre nacionalitzar culturalment els ciutadans que l’habiten, i que tancar els ulls i espernegar com un nadó per esquivar debats i no haver d’assumir evidències -i contradiccions- no soluciona res. Ans al contrari.

Si el model pactat a la baixa el 2022 es manté, cal distribuir millor l’alumnat nouvingut als centres sostinguts amb fons públics per tal de millorar-ne la integració general, també lingüística. Allà on els catalanoparlants són una minoria testimonial i l’ús social del català no és gaire més elevat que a Alacant o Perpinyà (sí, els catalunyesos també en tenim, d’illots, malgrat la suficiència amb què hem tractat sovint la resta de territoris de la comunitat lingüística), cal valorar la possibilitat de crear cooperatives immersives d’educació. Ja que hi som: algú se’n recorda, en aquest país, de què vol dir autoorganitzar-se per construir la nació?

Si, per contra, els tribunals espanyols imposen un mínim general del 25% en castellà, que anant bé reduiria l’ús lectiu del català al 50-60% (no al 75%, com han fet córrer erròniament alguns), caldria fer un gir copernicà. A manca d’una desobediència poc previsible, no es podria caure en la distopia de negar a les famílies un dret que els reconeix la Carta Europea de Llengües Minoritàries. Seríem al cap del camí i hauria arribat l’hora de possibilitar una immersió electiva: que gaudissin d’una vehicularitat de debò tots aquells alumnes i famílies que la volguessin (segurament una majoria més que absoluta), i que en quedessin fora els sectors esperonats per l’anticatalanisme més radical. L’espantall del trencament social seria un recurs extemporani des del moment que l’independentisme unilateral -com l’espanyolisme cada cop més assilvestrat- és, per se, una ideologia socialment divisòria.

Tant l’evolució en diversos àmbits del país com la nostra negligència col·lectiva ens han dut a la cruïlla on som. Toca eixorivir-se i revertir els efectes demolidors d’una letargia breu en termes cronològics però profunda en termes històrics. Siguem conscients, ara sí, de la importància de garantir una presència efectiva i holística del català a les aules -i als passadissos, patis, menjadors i a tot arreu- si no volem ser una de les darreres generacions que fan servir la llengua que ens identifica com a poble. És ara o mai.

Si vols seguir les novetats i articles de Gerard Furest, et pots inscriure al seu canal de Telegram en aquest enllaç.