Dialectes preferents

Per molt que puguen haver-hi ploms ibèrics a Alcoi heu de saber que Elx ha esdevingut el bressol de la llengua catalana. La gran sacerdotessa és la gran sacerdotessa. Segons algun llumenera –de  l’Horta de València estant, a dos-cents km. a tramuntana de l’Heliké ibèrica–  la Dama d’Elx parlava català el segle IV aC. Ara, quins son els patiments lingüístics que tenim els elxans  l’any 2013? Ha esdevingut un lloc comú afirmar que el català –d’Alacant cap avall– canta les absoltes. Sóc d’Elx i treballe a Guardamar. Elx és una gran ciutat, més de 230.000 habitants, i Guardamar en té 17.000 a l’hivern i més de 80.000 a l’estiu! Un servidor vostre fa una gran part de la seua vida en català i canvia menys que alguns ploramiques barcelonins.

Fa pocs dies enraonava amb una jubilada de les Borges Blanques (les Garrigues) a la TouristInfo guardamarenca, nom que reben en llengua autonòmica les oficines de turisme. Hi havia una jove russa a l’espera. Vaig saber després que feia set anys que vivia per la contornada. En sentir-nos, ens va preguntar en quina llengua parlàvem la catalana nord-occidental i el valencià extremomeridional. Li vaig explicar que era llengua catalana i com catalans i valencians parlem la mateixa llengua. La jove russa em va respondre en llengua tartèssia evolucionada: ‘no sabía que el valenciano y el catalán fuesen la misma lengua’. Vaig recórrer a la dialectologia eslava i a les diferències entre Moscou i Vladivostok  –atesa la novetat dels repoblaments per a  la russofonia– cosa que va fer que el tema quedés resolt.  A més a més, com que la catalana i el valencià parlàvem igual la xica no va dubtar ni per un segon sobre la unitat de la llengua catalana. Era tan evident!

La nadiua de les terres catalanes de Ponent, però, va embolicar la troca. Ens va aclarir –en tartessi central– que feia cinquanta-quatre anys que vivia a Madrid malgrat ser de vacances a Guardamar del Segura. Havia emprat amb mi un català occidental immaculat i devia estar en la setantena grossa. Tot seguit, li va explicar a la santpetersburguesa: “el caballero habla en valenciano y yo en catalán. Nos entendemos aunque el valenciano tiene algunas palabras castellanas.” Ja m’has fotut, morrut! Si a mi la borgenca m’havia semblat del poble del costat i tinc menys castellanismes que ella i el noranta-cinc per cent dels catalans, valencians i balears!

Girem la plana. El Banc de Sabadell, com deveu saber, ha absorbit la Caja de Ahorros del Mediterráneo: la CAM! L’entitat vallesana occidental ha adaptat tota la retolació i publicitat empresarial a la variant valenciana de la llengua catalana. Bé, en honor a la veritat, encara no acaben de ser coherents del tot! A les pantalles publicitàries dels grans ordinadors –penjadissos del sostre–  hi ha missatges en ‘valencianetdelallengua’ i uns altres que deuen ser en ‘institutdestudiscatalanscentralí’. A més a més, en la pàgina web tan sols ofereixen la versió sabadellenca: cosa que és d’agrair perquè no entenc que les empreses catalanes hagen de mudar de varietat al País Valencià o d’oferir dobles versions. I les valencianes haurien de poder fer el mateix allà dalt en ser que comencen a expandir-se. Ja sabeu en uns missatges ‘este’ i ‘definix’ però en uns altres ‘aquest’ i ‘defineix’ quan els segons són tan admesos i valencians com els primers. Això sí, quan torneu a l’entrada, camí del carrer, el rètol posa ‘eixida’ malgrat que ‘sortida’, per a la Dama d’Elx i els seus descendents elxans si més no, tinga encara el sentit medieval ‘d’eixir fugint i molt de pressa’.

A la sucursal d’Elx he fet conversa amb un home granat que feia cua amb mi i hem parlat de la llengua de la pantalla. S’hi descrivien les meravelles que els sabadellencs ofereixen al petit inversor valencià. Vam parlar del  compte ‘expansió’ que ja té gràcia i collons el nom en terres valencianes!  En aquell moment hi havia la versió ‘més valenciana’ i m’ha respost rialler en ‘elxàdelallenguaheretat’: “Com que ara s’hu han queat tot es catalans hu posen en català serrat però mos entenem a poquet que mos esforcem i que no facen  compte que mos s’escapa res!” Els parlants més tradicionals  ho tenim clar. Tot estàndard té un puntet de foscor i si és estàndard bancari –en iber, tartessi o saxó–  allò sembla una gola de llop.

El motiu de la meua visita era que havia de parlar amb un jove executiu bancari d’uns trenta-vuit anys, amb pantaló de tergal de trenc, camisa blanca, jaca i corbata. El tema de la conversa? L’heretatge d’unes preferents familiars devaluades –enganyaren mon pare abans de morir-se– que s’havien de dividir entre els germans per poc més de la meitat del seu valor original. El vaig saludar, li vaig donar el meu DNI on posa “Joan Carles” i l’home em va respondre en una llengua força oriental. Em vaig interrogar si el Sabadell el devia haver enviat a Tokio o a Kuala Lumpur –a fer un curset– quan la cosa de la fusió. L’amabilitat i l’atenció va ser absoluta i ho he d’agrair. Em perdonarà el to burleta si ho arriba a llegir perquè a mi el que m’interessa és la sociolingüística.

L’executiu tenia els dos cognoms ben elxans. No els esmentaré però passarien per catalans per als ibers de Girona. Això sí, a mitjan frase ‘orientalodubitativa’ m’amollà un ‘astò’ que és com diem ‘açò’ els del bressol de la llengua catalana. Com que jo –al poble–  parle sempre la mateixa variant dialectal que la Dama d’Elx, el sanoi va passar a parlar el mateix ibèric clàssic en sentir el meu registre col·loquial. Així i tot, vaig observar que tenia un parlar un poc evolucionat. Emprava unes quantes ‘d’ intervocàliques que mon pare no  hauria dites mai de sa vida. Endemés, salpebrava la conversa amb uns quants mots desconeguts per al meu avi. No sé ben bé on devien tenir la isoglossa –a  la primeria del segle XX–  però tenen una expansió absoluta de Salses a Guardamar. Si els diuen tothom!. Això, a alguns de València, no els prova gens i s’enfurismen!

L’altra diassa –relacionat amb el tema que ara ens ocupa– ma muller i jo ens traslladàrem d’Elx a la sucursal del Sabadell a Guardamar, carrer Major, on tot està disponible en català com passa a Elx. Fa goig veure una entitat bancària ibera fer una aposta tan clara per la llengua a la fita més meridional. Hi vam obrir un compte ‘expansió’.  Vam demanar l’opció ‘català’ pel que fa a la llengua de tracte de l’entitat amb l’usuari. La jove empleada guardamarenca, ‘fina i flamenca’, ens va dir una frase amb una exclamació inicial en elxà perifèric. Havia de deixar clar que sotsvenia del poble malgrat parlar tartessi amb deix murcià!

-Mare meua! Los del banco de Sabadell se pondrán muy contentos  porqué son catalanes y lo hacen todo en catalán!

D’això se’n diu guanyar-se la simpatia del client.  Per convèncer-me de la feta em va mostrar la pantalla de l’ordinador amb l’opció ‘català’ al costat del nom de llengües d’altres tribus europees.  Li vam agrair, de tot cor, haver-nos informat que Sabadell és una població catalana. Sempre ens passa –amb les colònies elxanes més llunyanes– que mai no sabem si acaben de ser iberes convençudes o no!

Una altra cosa no, però us haureu adonat que ser catalanoparlant al País Valencià, i damunt al sud d’Alacant, és la cosa més divertida del món. Us he de dir que avui tindré un grup de trenta-cinc turistes britànics a qui els hauré de fer una guia turística en llengua anglesa dalt d’un trenet. Aquests no se n’aniran sense saber que el Castell de Guardamar el van bastir, de nova planta, l’any 1271, uns repobladors catalans. Hi ha un document preciós –de tan sols una generació després–  que ve a dir amb les meues paraules: ‘aquí arribàrem, tallàrem els arbres del tossal, férem poblat nou amb nom de Guardamar i no hi trobareu ni un moro muralles endins perquè tots som cristians vells de molt més amunt.”

Aquesta informació ‘subversiva’ la dec haver donada a uns tres-cents britànics en els darrers dos mesos! Sense comptar unes quantes altres nacionalitats! Això sí! Em permetreu promocionar la meua pàgina Tallamar. I és que sóc expert en marketing i publicitat i com diem a Elx: no s’ha de perdre medalla.